Vicent Andrés Estellés i la seua poesia buida en boca de la Consellera de Cultura i Educació valenciana.

El 27 de març de 1993 moria a Burjassot un dels grans escriptors que ha tingut per sempre la llengua catalana, Vicent Andrés Estellés, i al qual molts consideren com el millor poeta valencià des d’Ausiàs March.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978, Creu de Sant Jordi el 1982 i Premi d’Honor dels Lletres Valencianes el 1984, l’any que ve es compliran 20 anys de la seua mort.

Amb motiu d’aquest aniversari, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va inaugurar fa un mes una exposició sobre el poeta al Centre del Carme de la ciutat de València.

Aquesta setmana l’actual Consellera de Cultura i Educació, María José Català, va visitar l’exposició, cosa que l’anterior Consellera de Cultura Lola Johnson s’havia negat a fer.

La nova Consellera de Cultura comentà durant la seua visita que l’AVL havia estat “molt encertada” amb aquest homenatge, i va dir també que “l’homenatge intenta que els valencians siguen conscients de la grandesa d’Estellés… Hem de sentir-nos orgullosos de tindre a gent com ell que ha fet molt per aquesta terra “… Paraules i actitud plenes de seny, tot cal dir-ho, per provenir d’un membre del govern de talibans catalanòfobs que governa el País Valencià des de fa quasi dues dècades.

Maria Jose Català ja havia mostrat la seua admiració pel poeta feia unes poques setmanes, durant la seua presa de possessió de la cartera de Cultura i Esport  -on rellevava al seu anterior titular, Lola Johnson-, i durant la qual va llegir el poema de Vicent Andrés Estellés “Assumiràs la veu d’un poble”, i a més va apuntar que aquest poema sempre li havia inspirat en la seua trajectòria.

Assumiràs la veu d’un poble… la lectura d’aquest magnífic poema d’Estellés per part de la Consellera de Cultura i Educació valenciana m’imagine que degué de ressonar completament buit i sense cap significat al Saló de Corts del Palau de la Generalitat, si pensem que eixia de la boca d’una Consellera que tant ha menyspreat la llengua en què parlava i escrivia el poeta de Burjassot!

I per què dic això?

Com a mostra no un botó, sinó què n’exposaré quatre:

-Març de 2011. Maria José Català, aleshores batllessa de Torrent, intervienía en un acte de proclamació de candidats locals del seu partit en el Palau de les Arts de València. Quan va iniciar el seu discurs és va disculpar davant tot l ‘auditori per si li escapava alguna paraula en valencià, ja que (va dir) tenia el “defecte” de parlar en aqueixa llengua… Les seues paraules textuals van ser: “En primer lugar os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto. Si lo hago ruego que me perdonéis. Me perdonais, me avisais y pasaré rápidamente al castellano. Pero será porque no me doy cuenta, de verdad “.
Uns moments abans, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat escridassat per tot l ‘auditori del PP quan havia iniciat el seu discurs en valencià… “En castellano, en castellano…“, van cridar els assistents. L’alcalde és va passar ràpidament al castellà, i a continuació María José Català és va disculpar preventivament per si li escapava alguna paraula en valencià.

-Agost de 2012. Sent Maria José Català Consellera d’Educació, el ple del Consell aprovà el Decret de plurilingüisme, pel que el seu departament preveu doblar les hores lectives d’anglès en l’educació obligatòria, des d’Infantil a l’ESO i cicles formatius. El decret va tirar endavant sense el suport de pares, docents ni sindicats.
El Decret margina l’ensenyament del valencià en el sistema educatiu, i fins al propi Comitè d’Experts del Consell d’Europa va instar la Generalitat a “aclarir” el Decret de plurilingüisme en el seu informe sobre “L’aplicació de la Carta Europea de les llengües minoritàries a Espanya“.
En l’apartat 783 d’aqueix informe s’explicitava amb contundència que: “El Comitè d’Experts considera que l’actual oferta (educativa) és insuficient, ja que no garanteix a tots els alumnes l’ensenyament en valencià“. El comitè demanava d’aquesta manera a la Generalitat que “en el pròxim informe periòdic detalle les mesures per atendre la demanda d’educació en valencià“. Així mateix, instava les autoritats a prendre mesures per garantir “la introducció d’un model trilingüe que no tinga un impacte desproporcionat sobre l’educació en valencià“.

-Desembre 2012. El ministre José Ignacio Wert-gonya convocà la Conferència Sectorial d’Educació per a exposar l’avant-Projecte de Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), a la qual va assistir la Consellera Maria Jose Català amb la resta de Consellers d’ Educació autonòmics.
Aquesta autèntica “contra-reforma” del senyor Wert, entre altres coses, prohibeix la immersió lingüística en valencià i obliga a augmentar la docència en castellà d’àrees no lingüístiques, relegant el valencià al nivell d’assignatura d’especialitat, a un nivell d’obligatorietat inferior com pot ser l ‘assignatura de Religió.
A més, no dóna contestació als més de 100.000 alumnes que optarien a l’ensenyament en valencià si hi haguera suficient oferta. Perque prop d’un 60% de centres d’Infantil i de Primària no ofereixen cap programa bilingüe en valencià a hores d’ara, i a la Secundària el percentatge ascendeix a un 66%.

Finalitzada la Conferència del ministre Wert, la Consellera valenciana va declarar que el Ministeri havia mostrat una actitud “molt dialogant” amb les Comunitats, i a més va destacar que estava “molt satisfeta”, ja que a la reunió s’havien escoltat les sol.licituds de la “Comunitat” (no va dir de quina “comunitat” parlava, si de la de veïns, de la de regants…?).

-Desembre 2012: El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va obligar a la Conselleria d’Educació a implantar una línia en valencià en un col.legi concertat del poble de Picassent, al que la hi va denegar el 2009. El tribunal va donar un mes de termini a la Generalitat perquè aprove un Pla d’Ensenyament en Valencià (PEV) en aqueix col.legi (propietat de l’Arquebisbat de València), i li va recriminar que haguera estat vetant aquesta possibilitat de manera il.legal.
Davant d’aquest requeriment, Maria Jose Català no es va mostrar molt sol.licita al mandat d’aquesta sentència, en al.legar que encara no havia arribat “oficialment” la comanda del tribunal.

Aquestes quatre situacions que he esmentat donen una idea bastant aproximada del nivell de menyspreu que fa gala l’actual Consellera de Cultura i Educació cap a la llengua de Vicent Andrés Estellés.

I per acabar el post, m’agradaria delectar-vos una mica amb el bell poema de Estellés que va recitar la boca indigna de la Consellera valenciana:

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Patraix, València (L’Horta), a 30 de desembre de 2012.

Constitució de Cadis 1812 vs. Constitució de Madrid 1978. Després de dos-cents anys, més del mateix…

Estem a punt d’acabar el 2012, any en el què, recordem, s’han complert 200 anys de la imposició de l’ordre polític vigent, un ordre que podríem definir com una dictadura embolicada amb llacet de democràcia, exercida per un bloc interconnectat de grups de dominació (espanyols i ara també europeus) extremadament elitistes, que són els que prenen totes les decisions rellevants.

Perquè no ens enganyem, qui ha governat l’Estat espanyol des de les Corts de Cadis són els poders militar, polític, judicial, funcionarial, acadèmic i intel.lectual, tecnocràtic i econòmic, però no la ciutadania.
La
suposadasoberania popular” que governa el país, simplement no s’albira per enlloc.

Lluny de ser aquella Constitució el triomf de la llibertat i dels drets de l’home, com ens han venut des de fa molts anys a través de l’aparell de propaganda estatal o “Constitució-tècnia”, la promulgació de la Constitució política de la Monarquia Espanyola per les Corts de Cadis el 19 de març de 1812 va significar un desenvolupament vertiginós de l’ens estatal, sobretot dels aparells militar, policial, econòmic-fiscal i d’adoctrinament-educacional, amb la corresponent disminució de les llibertats populars.

De tot això va sorgir la dictadura perfecta que ara, dos segles després, i sota la disfressa d’una suposada democràcia, seguim patint.

El constitucionalisme liberal i parlamentarista creat fa dos segles va ocasionar un gran davallada de la capacitat d’autogovernar-se i de viure autònomament de les classes populars d’aquella època.

Aquestes van patir una enorme repressió militar, ja que aquest constitucionalisme es va imposar per les armes, i l’exèrcit va ser la seua força d’avantguarda.

La carnisseria continuada que va realitzar el constitucionalisme espanyol s’ha demostrat històricament que va ser fins i tot pitjor que la que va fer el franquisme, i a més durant molt més temps.
De fet, el títol VIII-art. 356 de la Constitució de 1812 estableix que “hi haurà una força militar nacional permanent de terra i mar, per a la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre interior“. Podem notar l’èmfasi que es fa en la defensa “de l’Estat” i “la conservació de l’ordre interior“.
Això equivalia a establir al poble, als pobles, com el “enemic”… Vos sona aquesta frase, pronunciada pel director de la Policia de València, durant la repressió de la Primavera Valenciana?

Amb la Constitució a la mà, l’exèrcit es va fer el governant en la pràctica de tot el país, bé mitjançant pronunciaments o per intervencions regulars en la vida política dels capitosts militars, els anomenats “espadones“.

L’exèrcit s’apropiava constitucionalment d’una bona part dels tributs aportats a la força per les classes populars, i amb aquests diners es va donar un impuls colossal (potser el més important de tots, fins a l’últim terç del segle XIX, juntament amb la desamortització civil) al desenvolupament del capitalisme.

Així doncs, es podria dir que l’exèrcit, juntament amb el clergat, va ser el primer explotador de les classes populars al segle XIX.
No és, doncs, casual que foren les dues institucions millor representades en les Corts de Cadis.

Les intervencions dels militars contra el poble, i també les sagnants baralles que lliuraven els diversos “espadones” entre si (o bé indirectament, a través dels seus homes de palla, polítics en general), van ensagnar el país per tot arreu.

Aquests “espadones”, molts d’ells autèntics tirans criminals, en ser alts comandaments de l’exèrcit, van ser apujats al poder per la pròpia Constitució de 1812 i les seues reproduccions constitucionals posteriors.

Així tenim a Riego, Espartero, Serrano, Narváez, 0’Donnell, Prim, Pavia i diversos més, sense oblidar dècades més tard a Primo de Rivera j a Franco. No deixa de ser grotesc que, per exemple, Espartero, potser el pitjor de tots ells en el segle XIX, va ser presentat com “el general del poble”, al mateix temps que rebia el títol de Duc de la Victòria.

Per tant, podem afirmar què un pretorianisme continuat va ser l’efecte principal de la Constitució gaditana.

La Constitució de 1812 va suposar un creixement descomunal de l’aparell estatal, alhora que es va imposar una escola primària profundament adoctrinadora, es va destruir el medi ambient a través de la seua política agrària, especialment amb les diverses des-amortitzacions, es va desmantellar el règim popular agrari (que aleshores era el del 85% de la població, de consell obert, béns comunals i sistemes d’ajuda mútua) i es va crear la burgesia en el sentit modern del terme.

També es va imposar definitivament l’ordre patriarcal, copiant-lo del jacobí Codi Civil francès de 1804, i es va atacar les llengües, llibertats i cultura dels pobles diferenciats del castellà, com els Països Catalans, Euskal Herria, i Galícia, sotmetent a una especial opressió també a les Canàries.

Les successives versions actualitzades de la Constitució de 1812 no han fet més que perpetuar el sistema de domini original, amb pinzellades més o menys progressistes o reaccionàries, depenent de la versió.
Així, el 1837 es va promulgar una nova Constitució, i el 1845 una altra més. La de 1869 va ser la més 
“progressista” de totes, ja que va establir el sufragi universal masculí. I la promulgada el 1876 diuen que va ser la més “conservadora”, encara que ha estat la més duradora.
El 1931 és va promulgar la “Constitució de la República Espanyola”, que només es diferencia de les anteriors en què substitueix el rei per un president de la República i en què canvia la bandera, no aportant realment canvis significatius respecte a les precedents monàrquiques.

I així arribem a la dels nostres dies.

Després del franquisme s’estableix el règim actual, format a partir de la vigent Constitució Espanyola de 1978, que bàsicament ve a actualitzar i perpetuar en el fons (no així en les formes) el sistema de dominació polític-jurídic-militar creat el 1812 i revisat en els seus cinc posteriors quasi-clons constitucionals.

Cada 6 de desembre, aniversari de la Constitució de 1978, es “celebra” aquest actual sistema de dominació, aquesta dictadura constitucional, partitocràtica i parlamentarista, convenientment maquillada de democràcia.

Cadis 1812 – 2012, amb escala en Madrid 1978… res a celebrar!

Patraix, València (L’Horta), a 29 de desembre de 2012.

NOTICIA URGENT!! El President espanyol Mariano Rajoy s’avé a negociar amb Artur Mas un calendari per a la celebració de la consulta per l’autodeterminació de Catalunya!

Notícia realment impactant la que acaben de traure fa tan sols uns minuts els teletips d’algunes agències informatives estrangeres, i que de confirmar-se pot esdevenir una fita clau en el procés cap a la independència de Catalunya.

Segons la informació transmesa en un teletip urgent per aquestes agències, fonts de tota solvència pròximes a la Moncloa i l’Executiu comunitari han confirmat què en les pròximes hores s’espera que el President del govern espanyol, Mariano Rajoy, anunciï oficialment als mitjans de comunicació l’inici en els pròxims dies de negociacions amb Artur Mas per tal de fixar un calendari per a la celebració de la consulta per l’autodeterminació a Catalunya.

Segons aquestes fonts ben informades, Mariano Rajoy s’ha avingut, amb certes condicions encara desconegudes, a negociar amb el President de la Generalitat de Catalunya, després de reiterades peticions provinents de l’Executiu comunitari, peticions iniciades després de l’acord a què van arribar el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, i el primer ministre escocès, Alex Salmond, per celebrar la consulta per l’autodeterminació d’Escòcia.

En aquestes negociacions, que s’han celebrat al llarg de les últimes setmanes al més alt nivell en un ambient de màxima discreció, s’han vist involucrats per part de l’Executiu comunitari el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, el president de la Comissió Europea, Durao Barroso , el President del parlament Europeu, Martin Schulz, així com el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, que ha assistit a petició expressa de Durao Barroso per tal d’aportar la seua experiència en el proces negociador que ell mateix personalment ha dut a cau amb el primer ministre escocès.

Per part de l’Executiu espanyol els interlocutors han estat la vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaría, el President del Senat Pío García-Escudero i en la recta final de les converses el mateix president del Govern, Mariano Rajoy.

Segons aquestes fonts, sembla que Mariano Rajoy pot estar estudiant la possibilitat d’introduir una esmena constitucional que incloga el dret a decidir a través d’una consulta vinculant, encara que aquest extrem no ha estat confirmat i Rajoy ho hauria estat negociant personalment amb el líder de l’oposició, Alfredo Rubalcaba.

Per fi!!… Notícia molt esperançadora que esperem es confirme oficialment per part de l’Executiu espanyol en les properes hores.

Patraix, València, a día dels Sants innocents de 2012.

La re-industrialització del País Valencià: el camí que cal és el què vosté diu, senyor President Fabra, però no amb aquestes alforges!

Fa unes setmanes el President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, va fer unes interessants i, al meu entendre, positives declaracions quan va assistir a la inauguració de la nova fàbrica de Power Electronics España, SL. en Higueruelas (Els Serrans).

Power Electronics és una empresa valenciana model, nascuda l’any 1987, líder mundial en la fabricació d’electrònica de potència i amb una forta inversió en R+D+i, el que l’ha portat a tindre ja presència en els cinc continents.

Alberto Fabra va anunciar que l’Estratègia de Política Industrial és “el principal full de ruta” del Consell per aconseguir que “l’any 2020, el 20% del PIB valencià tinga vinculats els processos industrials”.
A més, va assegurar que l’Estratègia de Política Industrial contribuirà a potenciar la indústria, a fi de que les activitats que es generen en els processos industrials puguen crear llocs de treball complementaris “i generen ocupació i prosperitat”.

Després de molts anys de malson, en els què les polítiques del PP a la Generalitat van relegar a un segon pla la indústria i els sectors productius més rellevants, en benefici d’un turisme de sol i platja i del sector de la construcció lligat amb el boom de la inversió urbanística especulativa, ara el Govern valencià (ALELUIA!!!…) sembla que vol canviar el rumb de la seua política cap al sector industrial “per orientar les infraestructures científiques i tecnològiques a les necessitats de les empreses i del mercat”, segons les seues paraules.

El producte interior brut del País València representa un 9,7% del total de l’Estat espanyol.

Fent una radiografia ràpida de l’economia valenciana, ens trobem que en el cas del sector industrial, aquest percentatge és de 10,47%, ocupant el quart lloc en PIB Industrial entre les CCAA espanyoles.
El sector serveis representa el 65,84% del PIB territorial, i el sector industrial té una major importància que en el conjunt de l’Estat espanyol, amb un 12.69% del PIB territorial (un 23,23% si incloem també la construcció).
El sector agrari, relativament xicotet, arriba al 1,91% del PIB territorial, i està constituït per una agricultura exportadora i molt competitiva, destacant especialment la producció de cítrics.

Però passar d’aquest 12.69% de PIB territorial actual en industria al 20% en només 8 anys, és un objectiu molt lloable, senyor President, però al meu parer amb aquestes alforges que portem, pretendre assolir aquest objectiu és utòpic i molt poc realista.

I quines són aquestes “alforges” que Espanya, i també vostès mateixos, han carregat amb pesades pedres que estan impedint que la societat valenciana avance i es desenvolupe com cal?.

Doncs mire, per exemple l’enorme manca de liquiditat que pateixen les arques públiques valencianes per poder invertir en infraestructures i en activitats que generen riquesa, valor afegit i prosperitat per ara i per al futur, tal i com ha fet palés la setmana passada l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre la situació econòmica asfixiant que pateix la Generalitat Valenciana.

I parle de coses molt concretes:

-Primer, de l’enorme espoli fiscal i del aberrant subfinançament crònics que patim els valencians per part del govern espanyol.Només l’espoli fiscal representa ja uns 6.500 milions d’euros anuals que volen a Madrid i ja no hi tornen, la qual cosa representa un 6.40% del nostre PIB.

I si parlem del subfinançament, durant l’any 2.010 vam rebre 229 euros per baix de la mitjana estatal… I per al 2013 els Pressupostos Generals de l’Estat redueixen en un 35% la inversió consignada aquest any, concretament a 128 € per Habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola que es situa en 225 €. Això suposa un 57% menys respecte del que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu darrer any de mandat a la Moncloa.
I tot això, senyor president, són MOLTS DINERS amb els què no podem comptar i que ens són totalment necessaris per al nostre desenvolupament.

Segon, les contra-reformes fiscals dutes a cau no només pels governs espanyols del règim PPsoE, sinó també pel seu govern (in)popular valencià sobre imposts que són de la seua exclusiva competència (com ara l’impost de donacions, l’impost de successions, l’impost sobre el Patrimoni, …), què han concentrat la riquesa cada vegada més en unes poques mans i, alhora, han buidat les arques públiques dels diners necessaris per invertir en polítiques públiques socials i d’estímul del creixement econòmic.

Tercer, la paupèrrima inversió en R+D+i, que ens situa a prop del furgó de cua de l’Estat espanyol.
La despesa en R+D+i espanyola està bastant per baix de la mitjana de l’UE (1.35% espanyol enfront del 1.91% del PIB europeu), però és que l’indicador valencià està fins i tot per baix de la mitjana estatal, situant-se en el 1.00%, al nivell de les regions menys desenvolupades no ja d’Espanya, sinó d’Europa diria jo.

Quart, la baixa inversió en el nostre sistema educatiu.
Les dades de fracàs escolar a l’ESO són
??vergonyoses: mentre la mitjana espanyola se situa en el 31%, en el nostre País ronden el 40%… A Euskadi, per exemple, aquest percentatge és del 17%.
La inversió pública per alumne ens situa entre els tres territoris de l’Estat amb menor inversió (4.840 euros/any), mentre la mitjana espanyola se situa en 5.299 euros/any.
I per si tot això no fóra poc, a més som els campions estatals en “barraquisme educatiu”, amb quasi 30.000 alumnes estudiant en barracons… Amb aquestes dades, senyor President, difícilment es pot apostar per que els nostres estudiants de l’avui ens asseguren un futur social brillant pel demà.

-Cinquè, el boicot històric i els constants entrebancs a les nostres infraestructures de comunicació per part del govern de Madrid.
I com a bon exemple ahí tenim l’història interminable del Corredor mediterrani, la via de comunicació i exportació cap a Europa que tenim els valencians per a les nostres mercaderies i de les que arriben des d’Àsia cap al cor d’Europa, una infraestructura logística tan necessària en una economia globalitzada com la que vivim.

No senyor President, amb aquestes “alforges” no es gens realista albirar un 20% d’economia industrial per al nostre territori en 8 anys.

El què cal és buidar-les de totes aqueixes pesades pedres que ens carreguen a Madrid, i també de totes aquelles que ens carreguen vostés mateixos amb les seues absurdes i a-socials polítiques fiscals regresives i retallades neoliberals.
El seu esperit de “colònia ocupada”, poc o gens reivindicatiu, que mostren tots vostès davant del govern espanyol, fa encara més pesades aquestes alforges.

Quan es va vostè a decidir a buidar les nostres alforges de aqueix insofrible llast, per a què el País Valencià camine per fi cap a un futur de molta major prosperitat econòmica i social?

Patraix, València (L’Horta), a 26 de desembre de 2012.

BON NADAL A TOTHOM!… I per al 2013 un desig de moltes tones de seny, esperit crític, solidaritat, rebel.lió davant la injusticia i molta DEMOCRÀCIA (amb majúscules).

Des de València BON NADAL A TOTHOM i un desig per al 2013 (i següents…) de moltes tones de seny, d’esperit crític, de molta solidaritat amb els homes, dones i pobles oprimits, de rebel.lió davant la injustícia i sobretot un desig d’una cosa que ens han furtat… DEMOCRÀCIA amb majúscules, per acabar d’una vegada i per totes amb aquesta democràcia amb minúscules que ens estan fent patir.

I per als nostres (des)governants valencians, faig meues les paraules de la Mònica Oltra l’altre dia a les Corts valencianes: 

“En Fabra els ha enviat a tots una felicitació:

Doncs sí, perquè a falta de fe i caritat el que ens quedarà és l’esperança. Per mi, les felicitacions de Nadal han de ser una mica més espirituals, ja siguen religioses o paganes.

Però han de servir perquè puguem créixer en esperit com a mínim…

Jo els desitge a tots vostès un bon Nadal en proporció a la bondat que hagen fet pitjant el botó dels seus escons; en funció del destí al que hagen condemnat els depenents; el destí al que han condemnat els pobres; al destí que han donat als discapacitats amb el seu botó; el destí que els treballadors i treballadores que, en lloc de la felicitació de Nadal del senyor Fabra, han rebut una carta anunciant-los l’acomiadament per un ERO; el destí de famílies que no apleguen a final de mes; el destí que li han donat als que estan en llista d’espera d’un banc d’aliments.

Els desitge senyories un Nadal en proporció al destí que han donat als xiquets d’arreu del món que moren per malalties incurables.

Els desitge el destí que tenen aquells que han quedat exclosos de la sanitat per no tenir un carnet o per no poder encarar el pagament, el repagament i el ‘requetepagament’.

En definitiva, senyories, els desitge a tots vostès el Nadal que passaran els desheretats, els desemparats i els oblidats; el mateix destí dels desafavorits de la terra; aquells que aquests dies tornaran a nàixer en un portal. Moltes gràcies!”

Salut, socialisme i independència //*//

Patraix, València (L’Horta), a 24 de desembre de 2012.

El demolidor informe del Síndic de Comptes sobre l’estat dels comptes de la Generalitat Valenciana posa en evidència que els 4 genets de l’apocalipsi que han enfonsat l’economia valenciana tenen l’ADN espanyol.

Aquest passat divendres 21 de desembre el Síndic Major de Comptes valencià, Rafael Vicente Queralt, va lliurar al Consell l’informe anual de l’estat dels comptes públics de la Generalitat.

En l’informe hi ha una dada demolidora: la dels fons propis, que és la diferència entre el patrimoni de la Generalitat i els resultats dels exercicis.

Si hui mateix el Govern valencià haguera de vendre tot el seu patrimoni, encara li mancaria molts diners per poder pagar tot el deute acumulat que té. Perquè el patrimoni de la Generalitat és de 2.867 milions d’euros, mentre que els resultats en roig són de 11.428 milions d’euros. És a dir, la diferència entre uns i altres dóna un resultat en negatiu de 8.561 milions per als fons propis!.
L’any passat aquesta diferència era de 1.913 milions.

A banda dels fons propis, un altre de les dades reveladores de l’informe són els fons de maniobra, que revelen una caiguda en barrina durant el 2011: 15.525,6 milions d’euros en negatiu. Aquesta dada mesura la capacitat de liquiditat d’una empresa.
Els 15.526 milions d’euros en roig és la diferència que hi ha entre les existències (actiu circulant) i el que s’ha de pagar de manera més immediata (creditors a curt termini). El 2010, la xifra era de 8.801 milions d’euros en negatiu. La dada, que s’ha disparat en quasi un 90% respecte al 2010, demostra que la solvència immediata de la Generalitat és realment preocupant.

L’endeutament financer és un altre dels factors que revelen la situació econòmica caòtica de la Generalitat.
El creixement del deute és imparable: si el 2010 va ser de 12.577 milions d’euros, només un any després s’ha tancat l’exercici amb 14.451 milions de deute.

Aquest endeutament galopant va ser precisament el que va portar a la Generalitat Valenciana a demanar el rescat financer al govern de Madrid.

I on rau la clau d’aquests resultats tan negatius? 

La clau està en la manca d’ingressos, que han caigut un 19% en dos anys.
El resultat de l’exercici de 2011 és d’un des-estalvi de 6.648 milions d’euros, un 145% més negatiu el 2010.

Per al Síndic de Comptes valencià, aquesta caòtica situació econòmica reflecteix “una situació de crisi sobre la qual s’han començat a prendre mesures” .

L’informe cita aquestes mesures: la reestructuració del sector públic empresarial, empresa pel Consell a finals del 2011, i el Pla de Pagament a Proveïdors o el Fons de Liquiditat Autonòmic (el famós FLA), articulats pel Ministeri espanyol d’Hisenda, als quals la Generalitat Valenciana s’ha acollit el 2012 com si foren autèntiques taules de salvació.

També el “insuficient finançament” de la Generalitat és citada per la Sindicatura, com en informes anteriors, entre les causes principals de la situació…

Conegut aquest informe que radiografia la realitat econòmica de la Generalitat Valenciana, el recentment nomenat Conseller d’Hisenda, Juan Carlos Moragues, va declarar: “És evident que la crisi esta açi i que les seues conseqüències són evidents, però la Generalitat l’està afrontant, compleix els seus compromisos d’estabilitat i ha fet, fa i seguirà fent els seus deures … l’informe avala l’eficiència en la gestió, el compliment amb la legalitat i l’augment de la transparència“…
I després va afegir que es mostrava «esperançat» amb que el seu homòleg al Govern espanyol, el ministre Cristóbal Montoro, finalment faria arribar a la Generalitat els 400 milions d’euros que el Consell havia demanat per acabar l’any econòmic sense contratemps, la qual cosa va ser confirmada per Madrid aquesta mateixa vesprada… la “almoina” del govern espanyol és el que mantenia “esperançat” el conseller valencià, sense realitzar cap altre tipus de valoració sobre això!

Fins ací he exposat els fets i les xifres que revela l’informe de la Sindicatura de Comptes valenciana.

Però res s’ha dit, ni en aquest informe ni per part del Govern valencià, de quines son les veritables raons de fons subjacents darrere d’aquesta ruïna econòmica estructural que estem patint els valencians al llarg de molts anys.

L’excel.lent escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez va publicar l’any 1916 una de les seues més famoses novel.les: els quatre genets de l’apocalipsi.

Aquells genets eren la guerra, la mort, la pesta i la fam.

Jo pense què els valencians tenim també hui en dia uns genets de l’apocalipsi propis, que son en bona mesura els responsables de l’ofegament econòmic que estem patint per part del govern espanyol.

Al meu entendre, els quatre genets de l’apocalipsi que han assolat històricament l’economia valenciana tenen un ADN genuïnament espanyol, i des del govern valencià, tot i ser-ne plenament conscients, només han alçat en els últims temps lleugeres veus per denunciar-ho.

Quins són aquests genets de l’apocalipsi valencians? En son:

– L’espoli fiscal.

– El subfinançament.

– La manca d’inversions en infraestructures públiques.

– La corrupció i el malbaratament de les finances públiques.

Si Blasco Ibáñez visquera en l’actualitat, potser podria reescriure la seua novel.la, però adaptant-la a la realitat valenciana…

El primer genet de l’apocalipsi podríem dir que és l’espoli fiscal.

El 2005, segons els balanços fiscals publicats pel Ministeri d’Economia espanyol (només una vegada, perquè semblaven ser un secret d’Estat), el País Valencià cedia a Espanya anualment el 6,40% del seu PIB.
En xifres actuals, aquest percentatge representa una xifra de 6.588 Milions d’euros d’espoli fiscal anual.

És a dir, que si aconseguírem desfer-nos d’aquest robatori legal que ens aplica l’Estat espanyol, el saldo negatiu de 15.526 milions d’euros que actualment té la Generalitat valenciana en els seus fons de maniobra, com hem vist adés, es podria liquidar en poc més de dos anys.

Perquè en el cas del País Valencià és dóna una situació inèdita al nostre entorn: que un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal (més o menys una mica per sobre de l’entorn del 90% a l’última dècada, segons les dades del Ministeri d’Economia espanyol) no només no és receptora sinó que és contribuent neta, i en quantitats bastant importants.

Això suposa un drenatge permanent de recursos cap a l’administració central que empobreix paulatinament el nostre territori, uns recursos que no retornen mai.
Per dir-ho clar, estem davant d’un robatori legal o d’un espoli fiscal en tota regla.

I que dir del subfinançament?

Aquest es el segon genet de l’apocalipsi, una discriminació permanent que hem patit els valencians al llarg de dècades en el repartiment Econòmic a través del sistema de finançament autonòmic.

Des de la implantació de l’estat de les autonomies, tots els models de finançament ens han penalitzat. Ja abans de la reforma de 2002, el País Valencià era el territori pitjor finançat de l’Estat. I els posteriors canvis del sistema no han revertit aquesta  injusta situació. Abans bé, al contrari, han agreujat l’efecte.

La mitjana del conjunt 2002-2008 situa al País Valencià en el 90,2% de finançament respecte a la mitjana espanyola (nomes les Balears, amb el 89,08%, està per darrere), mentre que una comunitat autònoma com Cantàbria, amb una renda per càpita similar a la valenciana, rebia un finançament per habitant equivalent a un 120,56%.

Una diferència d’un 33% més de finançament autonòmic entre dos territoris per realitzar les mateixes tasques, és una anomalia tremenda.

I la història és repeteix amb el nou model posat en marxa el 2009.

Així el 2.009, els valencians varem rebre un finançament per càpita de 1.904,28 euros, és a dir 194,5 euros menys que la mitjana espanyola. I en el 2.010 la situació és va agreujar, en rebre de l’Estat 2.332 per càpita, 229 euros menys que la mitjana.

Per al 2013 els Pressupostos Generals de l’Estat redueixen en un 35% la inversió consignada aquest any, concretament a 128 € per Habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola que es situa en 225 €. Això suposa un 57% menys respecte del que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu darrer any de mandat a la Moncloa.

El President Fabra, manifestament molest en conèixer aquestes xifres, va presentar una esmena als Pressupostos per intentar aconseguir 144 milions d’euros d’inversió addicional, però tot el que va aconseguir van ser… 100.000 euros dels 144 milions demanats, un 0,0007%.

Perquè es just això és el que l’importa al País Valencià al govern de Madrid: un 0,0007%!

Aquesta situació de discriminació econòmica i fiscal no és d’ara, ha segut acumulativa any rere any.

Una bona prova d’açò la trobem en el fet que el deute públic valencià ha crescut de manera interrompuda durant els darrers anys… Fins i tot a l’època de bonança econòmica és generava deute!

L’excel.lent treball de l’analista financer valencià Rafael Beneyto titulat “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”, que recomane a tothom la seua lectura, posa blanc sobre negre en aquesta qüestió, aportant xifres i dades precises i ben documentades que fan inqüestionable aquest fet.
Les conclusions del seu treball són molt clares: “Millorar el finançament dels valencians, superar l’asfíxia financera que patim, assegurar l’Estat del Benestar per als ciutadans i disposar d’unes infraestructures que ajuden a mantindre el nostre teixit productiu, requereix un canvi del sistema de finançament. Les contundents xifres de l’estimació dels  balanços fiscals i els resultats dels diferents sistemes de finançament autonòmic ho corroboren”.

I que podem dir de les Inversions estatals en obres i infraestructures públiques?

Doncs que aquest es el tercer genet de l’apocalipsi valencià.
La inversió pública en infraestructures és un dels instrument bàsics per dur a terme polítiques de creixement econòmic i de desenvolupament territorial.

Un territori com és el País València que compta amb el 10,8% de la població del conjunt de l’Estat i que representa un 9,8% del seu PIB, ha rebut inversions estatals equivalents al 5,69% de la inversió total (període 1997-2000), al 6,63% (període 2001-2004), al 6,87% (període 2005-2008) i al 4,87% (període 2009-2011), sempre i sistemàticament molt per sota de la mitjana estatal!

Una dinàmica que continua i s’agreuja encara més i més en els Pressupostos generals de l’Estat per al 2013 recentment presentats, com hem vist adés.

És a dir, que no nomes és transfereix a la Generalitat Valenciana menys diners que a altres territoris per prestar els mateixos serveis sinó que, a més, l’Estat inverteix de manera extraordinàriament garrepa i discriminatòria en el territori valencià.

Fins i tot la Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana (CCCV),  que és una associació empresarial valenciana que representa els contractistes d’obres englobats en ella, ha denunciat que enguany al País Valencià s’han licitat, fins al 30 d’octubre, 388 Milions d’euros, fet que suposa el 8,53% del què és va licitar el 2007 (4.978 milions).
Aquesta xifra representa deu punts per sota de la mitjana estatal, la qual cosa ens situa als valencians al furgó de cua de les inversions estatals, sent el quart territori que menys partida rebrà del Govern de Madrid per a inversions en Obres Públiques el proper any, només per davant de les Canàries, Balears i Navarra.

Així, si la mitjana estatal és de 225,53 euros per habitant, cada valencià rebrà nomes 127,89 euros, aproximadament la meitat d’Inversió que la resta de l’Estat, amb l’agreujant que l’any passat la partida va ser major (197,25 euros) i que fa quatre anys l’Estat va destinar 446,47 euros al nostre País sobre els 553,50 euros de la mitjana espanyola, sempre com és pot veure per sota de la mitjana.
I per a l’any 2013, si és pren com a referència la partida total, el País Valencià pateix el major càstig sobre la inversió del 2012, passant dels 1.008,56 milions d’aquest any als 654,45 previstos per al 2013.

El mateix passa amb les licitacions a l’Administració general.
Segons la informació de la Cambra de Contractistes valenciana, enguany el nostre territori suposa el 4,92% de les licitacions de tot Espanya. El 2011 la taxa és va situar en el 7,05% mentre que el 2007, fa cinc anys, va arribar al 13,35%.

I que dir dels continus i històrics retards en la inversió de l’Estat en la construcció del Corredor mediterrani, una via de mercaderies i de comunicació fonamental per a una economia industrial i agroalimentària de gran tradició exportadora com és la valenciana? (veure els meus posts anteriors on parle daquesta qüestió: “Corredor mediterrani vs. tercer carril: historia d’una nova desfeta valenciana amb genuflexió inclosa davant la cort madrilenya” i “El Corredor mediterrani a València. The neverEnding history”

Un excel.lent llibre que recomane llegir i que documenta històricament les baixes inversions en infraestructures públiques dutes a terme pels diferents governs espanyols durant la totalitat del segle XX al Pais Valencià i a Catalunya, es “La Commonwealth catalanovalenciana”, del doctor en Geografia valencià Josep Vicent Boira.

I finalment arribem al quart genet de l’apocalipsi, sense dubtes el més genuïnament valencià i el que més s’ha agitat, sota el meu punt de vista equivocadament, per intentar explicar TOT el problema de l’economia valenciana: el malbaratament de les finances publiques i la corruPPció.

Les quantioses despeses en un aeroport sense avions, en unes carreres de F1 per un circuit urbà, en la celebració d’unes competicions de velers molt sofisticades (Amèric’s Cup), en Terra Mítica, en la Ciutat de la Llum (sense llum!), els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències (ocultes, pel que sembla!), amb edificis com l’Àgora o el Pont de l’Assut de l’or de Santiago Calatrava, d’inversió multimilionària però d’escassa utilitat social…, tot això fet amb un finançament sense limits que obeïa exclusivament a interessos polítics i que ha suposat, com tots sabem, la fallida d’un sistema financer valencià que no ha pogut resistir un dispendi tan excessiu com absurd.

I d’altra banda tenim el cas Gürtel, el cas IVEX de Julio Iglesias, el cas Calp, Emarsa, Brugal, el cas Blasco, el cas Fabra,… i un sense fi de corruPPteles que han anat buidant les arques públiques valencianes al llarg de les ultimes dècades.

Però la meua visió al voltant d’aquest quart genet de l’apocalipsi dels valencians és diferent a la que habitualment s’està divulgant, i en ella coincidisc plenament amb l’opinió que el doctor Josep Vicent Boira exposa en el seu llibre “València, la tormenta perfecta”.

Perquè efectivament, la corrupció, la malversació, el malbaratament, i la supèrbia i la “coentor” que tots aquests factors han comportat, no han segut, sota el meu punt de vista, les CAUSES, sinó més aviat les CONSEQÜÈNCIES.

Però les conseqüències de quina cosa?

Doncs les conseqüències d’una excessiva dependència del sector de la construcció dins d’un model econòmic distorsionat per una voracitat i una avarícia desmesurades… les conseqüències d’una baixa productivitat dels factors econòmics emprats amb diners fàcils i amb un nivell d’educació i de formació baix… les conseqüències de disposar d’un litoral mediterrani envejable des del punt de vista paisatgístic i de clima, el que ha estimulat una cobdícia sense límits i la manca d’escrúpols en una certa casta política governant que ha comportat la seua gradual destrucció i la seua submissió a una desenfrenada especulació urbanística.

És a dir, podem parlar d’un sistema intrínsecament corrupte indissolublement lligat al model econòmic concret.
Sense l’existència d’aquest model econòmic particular, molt segurament la corrupció no s’hauria originat en no haver tingut un mitjà natural propici en el qual iniciar-se i desenvolupar-se.

Gurtel i tants altres casos no són la causa de la corrupció, sinó l’efecte i la conseqüència d’unes polítiques econòmiques equivocades dutes a terme al llarg de molts anys, potser també, i perquè no, en part provocades per l’asfixia financera provocada pel govern central, per la manca d’uns diners que són nostres i que no arribaven ací com a conseqüència de l’espoli i del subfinançament que abans he exposat.

La conclusió que trac de tot açò es molt clara: sense ser els amos dels nostres diners i de les nostres decisions, els valencians estem condemnats de per vida a ser una “comunitat” perifèrica i marginal, amb un futur incert i sobre el qual mai no podrem decidir nosaltres, els valencians.
Això no farà una altra cosa més que perllongar la nostra llarga letargia i la nostra gradual decadència, i qui sap si la nostra desaparició com a poble diferenciat i la total assimilació econòmica i cultural per part d’interessos aliens situats al nostre ponent.

Estatut i pacte fiscal no. El què ens cal es l’Estat propi i sobirania.

Patraix, València (L’Horta), a 23 de desembre de 2012.

El tercer carril NO és el Corredor mediterrani. L’Associació espanyola de Fabricants de Rajoles i Paviments Ceràmics, des de Castelló de la Plana, denúncia aquest parany espanyol.

L’aparell propagandístic espanyol i la seua ambaixadora, la Ministra de Foment Ana Pastor, han muntat una campanya publicitària destinada a confondre deliberadament l’opinió pública a fi del presentar les obres que es van a licitar del tercer carril com si realment es tractara del Corredor mediterrani.

Malgrat que les reivindicacions valencianes, tant des dels àmbits polítics i empresarials, semblaven haver-se mantingut ferms durant algun temps en la reivindicació del projecte ORIGINAL de Corredor mediterrani, i no en la del SUCCEDANI tercer carril, en els darrers mesos aquestes veus s’havien anant esvaint per a passar obertament a donar la benvinguda a la construcció del tercer carril, tant publicitat per la ministra Ana Pastor.

Les úniques veus discrepants havien estat les de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE) i la FERRMED, dos poderosos lobbies empresarials que porten defensant amb fermesa la necessitat de completar el traçat transeuropeu que ha d’iniciar-se al Corredor mediterrani.

Però afortunadament altres veus empresarials comencen a unir-se de nou a la reivindicació original, a la del Corredor mediterrani, i en aquest cas ha estat la de l’Associació Espanyola de Fabricants de Rajoles i Paviments Ceràmics (ASCER), la central de la qual es troba a Castelló de la Plana.

Aquest sector industrial no és un sector qualsevol.
La indústria de fabricants de rajoles ceràmiques és una de les més dinàmiques i innovadores del País Valencià, i dins del sector ceràmic mundial, es posiciona com a líder en quant a desenvolupament tecnològic, disseny i qualitat de servei.

Per donar una idea de la seua vocació exportadora i, per tant, de la necessitat imperiosa de disposar d’una via ràpida i eficaç de comunicació amb Europa, puc dir que de la seua facturació global, el 65% correspon a exportacions.

El sector ceràmic és una indústria estratègica en l’economia valenciana i espanyola, aportant un clar superàvit comercial al conjunt de l’estat, amb una taxa de cobertura per sobre del 2.000% (el 2010).

La seua gran capacitat exportadora la situa entre els dotze principals exportadors de l’Estat espanyol, i és la segona indústria que més superàvit aporta a la balança comercial d’Espanya.

Una de les principals característiques del sector del taulell espanyol és la seua alta concentració geogràfica industrial a les comarques de Castelló, en especial en l’àrea delimitada per Alcora-Borriol, Onda, Nules i Castelló de la Plana.
Aproximadament el 94% de la producció estatal el 2010 va tindre origen en aquest territori valencià, on s’ubica el 81% de les empreses del sector.

Per tant, a ningú no pot estranyar el fet de que el President d’aquesta patronal del sector ceràmic, Joaquín Piñón, criticara amb molta duresa aquesta setmana el anunci d’Ana Pastor de implantar el tercer carril com a alternativa al Corredor mediterrani.

De fet, Joaquin Piñón es va negar a assistir a la presentació del projecte a Castelló per part de la ministra de Foment, arribant a qualificar de “chapuza” l’adaptació de la via actual a l’ample europeu.
Les seues declaracions van ser molt clares i contundents al respecte: “No ha arribat la solució al transport de mercaderies a la Comunitat Valenciana, sinó un altre anunci de la “chapuza” que farem ara, que ningú crega que ens han salvat la vida … Després de 10.000 reunions i anuncis, a la fi no s’ha començat el Corredor mediterrani de mercaderies ni es va a començar, es farà una coseta que és el tercer carril, que és un carril sobre un altre carril, perquè puguen baixar trens de França fins a Múrcia per la plataforma actual … Això només implicarà que alguns festius o durant les nits puguen circular les mercaderies“…. declaracions amb molt de seny i de justa indignació.

Perquè, efectivament, les diferències entre el tercer carril i el Corredor mediterrani són realment molt grans.

Si consultem els estàndards que defineix la FERRMED (el principal dels lobbies empresarials europeus en el tema del Corredor mediterrani), per a un “Eix Ferroviari de Mercaderies”, ens trobem amb les següents condicions:

• Han de ser línies convencionals amb doble via completa, electrificades (tensió recomanable 25.000 volts) i amb dedicació preferent o exclusiva per al trànsit general de mercaderies, aptes per a trens de 22,5-25 tones per eix.

• La longitud útil de apartadors i terminals per a trens ha de ser de 1.500 metres.

• Han de tindre disponibilitat d’horaris i de capacitat per a circulació de trens de mercaderies les 24 hores del dia i 7 dies per setmana.

L’alternativa del tercer carril pretén fer de manera més senzilla que els trens de mercaderies passen de circular en amplada de via ibèrica (l’Estat espanyol és l’únic país que te una amplada de via diferent dels de la resta del continent, la qual cosa origina dificultats al transport de mercaderies més enllà dels Pirineus) a amplada de via internacional.

La solució és ben simple: és tracta de col.locar un tercer fil entre els dos de la via d’amplada ibèrica, de manera que la nova via, dotada de tres fils, permeta la circulació de combois d’amplada ibèrica i d’amplada europea , indistintament. La longitud dels seus apartadors seria el normal, i compartirien via mercaderies i trens de passatgers.

És a dir, qualsevol semblança del tercer carril amb el què deu ser un veritable Corredor ferroviari de mercaderies, és pura coincidència!

Està clar que el tercer carril té un cost econòmic molt inferior al del Corredor mediterrani, ja que només requereix la col.locació d’un nou perfil de via sobre una plataforma ja existent, a banda d’uns quants altres ajusts, mentre el Corredor requereix la construcció d’una nova plataforma paral.lela a la que ja existeix ara, amb tot el que això significa d’expropiacions, tramitacions ambientals, aplanament de terrenys, etc. , amb un cost molt superior.

Però l’argument principal que justifica la necessitat de tindre un corredor és molt potent, i així ho ha entès l’Unió Europea: per  impulsar el transport ferroviari de mercaderies, és imprescindible disposar d’una via exclusiva, és a dir, no compartida amb el transport de passatgers.

I això perquè?

Per que l’experiència ha demostrat que, allà on hi ha col.lisió d’interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.

L’alternativa del tercer carril si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissocie el transport de mercaderies del de passatgers. I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalies, és un problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies.

De manera que aquestes continuaran transportant-se com fins ara, es a dir, tal i com declarava el President de la patronal ceràmica, només a la nit, quan no passen ni regionals ni trens de rodalia.

El perill de tot açò és evident: l’alternativa del tercer carril presentada pel Ministeri espanyol pot acabar convertint-se en la solució definitiva per al transport de mercaderies a l’arc mediterrani. És a dir, que allò que havia de ser una solució temporal esdevinga definitiva.

En aquest cas, s’ajornaria sine die dècades de reivindicació històrica del Corredor mediterrani i, alhora, la capacitat competitiva dels pols logístics de Catalunya i del País Valencià i, per extensió, dels nostres propis territoris alhora.

Patraix, València, a 22 de desembre de 2012 .

La Cambra de Contractistes de València s’uneix a altres veus empresarials valencianes a denunciar l’asfíxia econòmica a la qual està sotmetent el Govern espanyol als valencians.

La Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana (CCCV) és una associació empresarial valenciana de naturalesa privada i caràcter professional, que exerceix la seua activitat dins l’àmbit del País Valencià, representat als contractistes d’obres englobats en ella, tenint el seu origen en l’associació ASVECOP (Associació Valenciana d’Empreses de la Construcció i Obres Públiques).

Entre els seus propòsits declarats figura el de “Gestionar i defensar els interessos generals dels contractes d’Obres Públiques i Privats, elevant als poders públics i òrgans de l’Administració Autònoma les seues aspiracions, iniciatives i reclamacions”.

Doncs bé, aprofitant que la ministra del ram, Ana Pastor, va estar despús-ahir de passeig per Castelló i València, visitant els que ella considera com territoris perifèrics del Llevant nacional, aquesta associació va fer públiques unes dades molt significatives i aclaridores respecte al nivell de licitacions d’obra pública i d’inversió que l’Estat espanyol ha realitzat en el nostre territori.

Convé aclarir, abans que entre en xifres concretes, que el terme Obres públiques es refereix a licitacions produïdes tant en edificació com en enginyeria civil (des d’edificis públics educatius o sanitaris fins a ponts, vies, carreteres i canals i col.lectors).

Doncs bé, segons la Cambra de contractistes, enguany al País Valencià s’han licitat, fins al 30 d’octubre, 388 milions d’euros, fet que suposa el 8,53% del que es va licitar el 2007 (4.978 milions). Aquesta xifra representa deu punts per sota que la mitjana estatal, la qual cosa ens situa als valencians en el furgó de cua de les inversions estatals, sent el quart territori que menys partida rebrà del Govern de Madrid per a inversions en obres públiques el proper any, només per davant de Canàries, Balears i Navarra.

Si la mitjana estatal és de 225,53 euros per habitant, cada valencià rebrà només 127,89 euros, aproximadament la meitat d’inversió que la resta de l’Estat. Amb l’agreujant que l’any passat la partida va ser major (197,25 euros) i que fa quatre anys l’Estat va destinar 446,47 euros al nostre País sobre els 553,50 euros de la mitjana espanyola, sempre com es pot veure per sota de la mitjana.

Castella i Lleó, Galícia, Astúries i Extremadura són les autonomies que es reparteixen la major part de la inversió estatal, amb 620, 468, 339 i 295 euros per habitant, respectivament. En dues d’elles, es dóna la circumstància que en les esmenes parcials als pressupostos generals del 2013 han aconseguit altres 6 milions (Castella i Lleó) i altres 7.100.000 (Galícia), el que comporta un augment de la ràtio de inversió per habitant.

Cal recordar que el President Alberto Fabra va presentar esmenes per un total de 144 milions d’euros, però només li van ser concedits… 100.000 euros per millorar la línia fèrria entre Xàtiva i Alcoi, el que representava un esgarrifós 0,0007%!

Aquesta mateixa setmana el BOE publicava dos anuncis relacionats amb dos grans projectes d’infraestructures ferroviàries en aqueixes dues comunitats. En un d’ells es tractava de les expropiacions per a la nova estació Porta de Galícia (Ourense) de la línia de l’AVE Madrid-Galícia, casualment l’AVE que passa per Zamora, la ciutat de la ministra Ana Pastor, i que arriba a Galícia, la comunitat de Mariano Rajoy…

I mentrestant el nostre Corredor mediterrani està en vies de ser substituït per aqueix succedani anomenat Tercer carril, que no resoldrà gran part dels nostres problemes de comunicació i exportació cap al cor d’Europa.

Les declaracions del director-gerent de la Cambra dels contractistes valencians, Manuel Mines, han estat molt clares en parlar sobre el greuge d’inversions continu que rebem els valencians per part del govern de Madrid, i s’uneixen al cor de protestes i reivindicacions procedents des d’altres àmbits empresarials valencians, com ara Cierval, Ferrmed i AVE.

Manuel Mines va dir coses com que lamentava «la contínua discriminació cap a la Comunitat. Sense obres públiques, sense inversió en infraestructures, el país no pot sortir de la crisi (…) Augmentar les inversions del Govern a la Comunitat ha de ser una prioritat per a iniciar un nou cicle de creixement».

Per a l’any 2013, si es pren com a referència la partida total, el País Valencià pateix el major càstig sobre la inversió del 2012, passant dels 1.008,56 milions d’aquest any als 654,45 previstos per al 2013.

Però no només la inversió pública reflectida en els pressupostos generals està per terra i és menor que la mitjana nacional.
Passa el mateix amb les licitacions en l’Administració general. Segons la informació de la Cambra de Contractistes, enguany el nostre territori suposa el 4,92% de les licitacions de tot Espanya. El 2011 la taxa es va situar en el 7,05% mentre que el 2007, fa cinc anys, va arribar al 13,35%.

Galícia, Castella i Lleó, Andalusia i Madrid són les comunitats que s’han repartit el pastís de les licitacions del Govern central, mentre als valencians, com és d’acostumar, ens han tocat les molletes. A més, aquesta caiguda de la inversió productiva estatal des de l’any 2000 s’ha traduït en un dèficit de 10.605.000 d’euros per al País.

Subfinançament, espoli fiscal i també manca d’inversió en obres públiques… són els tres genets de l’apocalipsi que el govern de Madrid ens envia als valencians des de fa molts anys.

Encara ressonen els paraules d’Agustí Cerdà d’ERPV adreçades a Carlos Ocaña, Secretari d’Hisenda de José Luis Zapatero, dient-li des de la tribuna del Congrés espanyol: “Así yo no puedo ser español…“.

Patraix, València (L’Horta), a 20 de desembre de 2012.

La visita de la ministra Ana Pastor a València, el Corredor mediterrani, la peixatera del Mercat Central i la nova varietat de gamba “rayada de Denia toda gorda” anomenada Rita Barberà.

Ahir la ministra espanyola de Foment, Ana Pastor, va vindre al País Valencià.
I certament la visita la va aprofitar ben bé.

Una part del dia va estar a la ciutat de Castelló, acompanyada pel President de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, i pel batlle de la ciutat, Alfonso Bataller.

En el seu discurs, va anunciar el què ja havia anunciat en ocasions precedents, però allargant una volta més els terminis anteriorment anunciats: que en el primer trimestre del 2013 estaran licitades les obres per implantar el tercer carril on hauria de construir-se el Corredor mediterrani, i que aquestes obres estaran (?) acabades des de la frontera francesa fins a València i Castelló el 2015 i fins a Alacant el 2016.

També va assenyalar que el Govern sol.licitarà finançament comunitari per aquest projecte, de manera que aquest es presentarà tant als fons comunitaris de 2013 com de 2014 i es demanaran diners al Banc Europeu d’Inversions.

I ací cal dir clarament que la ministra espanyola ens està venent als valencians la moto, però una moto a la qual li falta una roda i que té a més el dipòsit de gasolina foradat.

Però el que més lamentable em sembla encara es què els nostres polítics i una part del nostre sector empresarial estan bojos per comprar-la.

I perquè dic açò? 

Doncs perquè el tercer carril NO és el Corredor mediterrani, ni de prop.

La solució del tercer carril té un avantatge important: el cost econòmic. Perquè només requereix la col.locació d’un nou perfil de via sobre una plataforma ja existent. La implantació del tercer carril costaria 2,2 milions d’euros per quilòmetre, i la del Corredor mediterrani requereix una inversió de 20 milions d’euros per cada mil metres, ja què aquest necessita la construcció d’una nova plataforma paral.lela a la que ja existeix ara, amb tot el que això significa d’expropiacions, tramitacions ambientals, aplanament de terrenys, etc…

I quin és el gran desavantatge del tercer carril respecte del Corredor complet?

Molt evident: l’experiència ha demostrat que, allà on hi havia col.lisió d’interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.

L’alternativa del tercer carril no resol aquest problema: si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissocie el transport de mercaderies del de passatgers.
I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalia, és un problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies.
De manera que aquestes continuarien transportant-se, com fins ara, només a la nit, quan no passen ni regionals ni trens de rodalia.
 

I quina és la moto avariada que la senyora ministra ens vol vendre?

Doncs que, probablement, l’assumpció del tercer carril com a solució per a garantir el transport ferroviari està aparcant la reivindicació històrica del Corredor mediterrani (podeu veure al respecte els meus posts anteriors: “El Corredor mediterrani a València …” The Neverending Story “ i ” Corredor mediterrani vs. tercer carril: història d’una nova desfeta valenciana amb genuflexió inclosa davant la cort madrilenya“).

És a dir, que l’alternativa presentada ara pel Ministeri espanyol pot acabar convertint-se en la solució definitiva per al transport de mercaderies a l’arc mediterrani.
Allò que havia de ser una solució temporal esdevinga definitiva, la qual cosa seguiria mantenint minvada la capacitat competitiva dels pols logístics de Catalunya i del País Valencià i, per extensió, dels propis territoris mateixos.

Tota una bona jugada dels espanyols envers els valencians i catalans!

A més de vendre’ns la moto del tercer carril mediterrani, a la senyora ministra li va donar temps també d’inaugurar la secció de peixateria que culminava la reforma integral del Mercat Central de València.
I la va fer en companyia, com no, de la nostra inefable batllessa, na Rita Barberà.

La senyora ministra va visitar les diferents parades del mercat, especialment les de la peixateria, i diuen les cròniques que va comprar d’una rica gamba “ratllada i grossa” pescada a Dénia, coneguda pels peixaters amb el nom de “Rita Barberà”, com podeu vosaltres mateixos comprovar a la foto que acompanya el post.

Les cròniques no assenyalen si la seua degustació va causar alguna indigestió a la senyora ministra, sobretot pensant en la voluminosa mida i en els collars de perles que caracteritzen aquesta varietat particular de gamba…

Patraix, València, a 19 de desembre de 2012.

Equació senzilla de resoldre: PP espanyol + empreses de l’Ibex-35 = Paradisos fiscals.

Si hi ha alguna cosa que m’indigna especialment en el sistema econòmic mundial actual, és la vergonyosa permissivitat existent per part dels polítics cap a aquest soscavament de la democràcia i de la justícia social que es diu paradisos fiscals.
Perquè aquesta permissivitat demostra fins a quin punt el poder de les grans corporacions i del món financer està per sobre de la política i, conseqüentment, de la voluntat del poble.
Tot açò ve perquè fa unes setmanes, concretament el passat 20 de novembre, la Comissió d’Hisenda i Administracions Públiques del Congrés dels Diputats va rebutjar la creació d’una subcomissió per tractar específicament l’harmonització fiscal, la lluita contra el frau tributari i els paradisos fiscals, a proposta del PSOE.

La iniciativa del PSOE va ser rebutjada per la majoria del PP, mentre que la van recolzar els grups parlamentaris socialista, de CiU, d’Esquerra Plural (IU, ICV i Cha) i UPyD.

Els arguments esgrimits pel portaveu parlamentari socialista d’Hisenda, Pedro Saura, eren bastant clars: va dir que era “crucial” per al país oferir propostes concretes al Govern per “aturar el frau internacional”, tal com es fa en “molts” parlaments de països desenvolupats.
En la seua opinió, per aquesta subcomissió haurien de passar experts, despatxos professionals, gestors públics, diputats d’altres països i el fiscal francès Éric de Montgolfier, que ha investigat a 130.000 evasors fiscals de diferents països.

El portaveu del PSOE va apuntar també algunes coses que han estat repetidament publicades i denunciades: que els recursos existents en paradisos fiscals fluctuen entre 21 i 31 trilions de dòlars -la meitat del PIB mundial-, que el 86% de les empreses cotitzades en l’Ibex-35 té filials en ells i que l’Estat espanyol només té 9 convenis amb ells per intercanviar informació i amb 25 no en té cap, el que li semblava “insuficient”.
Totes aquestes eren “raons de fons” per crear la subcomissió, i considerava la hisenda un tema fonamental per a la eixida de la crisi.

El parlamentari valencià Ricardo Sixto d’EUPV, en nom d’Esquerra Plural (IU, ICV i Cha), va recolzar la seua creació, però li va recordar al PSOE que en la passada legislatura tingué temps sobrat per constituir-la, però no ho va fer… També es va mostrar realista en estimar “difícil” que la subcomissió fora capaç de solucionar alguna cosa, perquè mentre que no canvie el sistema, els paradisos fiscals seguiran existint.

Per part del PP, Ana Madrazo va respondre que no compartia la necessitat ni l’oportunitat de la seua creació, a més de preguntar-li al PSOE perquè durant els seus vuit anys de Govern precedents no va fer res al respecte.

La conclusió a tota aquesta pantomima, al meu parer, està bastant clara.

Tal com va recordar Ricardo Sixto i la representant del PP, el PSOE tingué vuit anys de govern per impulsar una comissió similar, i no li va interessar fer-ho. Ara intenta, un cop més, rentar la seua imatge davant l’opinió pública i sumar-se al carro dels que demanen que s’investigue on han anat a parar tots els diners que es van generar durant la bombolla immobiliària, així com aquell que en origen va generar l’enorme deute dels bancs espanyols amb els bancs alemanys i francesos que, fet i fet, ha generat el problema de deute públic que hui pateix l’Estat espanyol.

I efectivament, crec que ja no enganyen a ningú… El PSOE és hui en dia un partit en plena decadència a tot l’Estat espanyol, que ni amb mil i una iniciatives com aquesta aconseguirà recuperar la imatge de “partit d’esquerres” que tant ha embrutat amb polítiques “soci-liberals”, quan no obertament neoliberals, clàssiques de la 3 ª via al socialisme, i que han aplicat durant pràcticament tots els seus anys de govern, i més especialment durant els de José Luis Rodriguez Zapatero.

Però la realitat és que aquesta iniciativa ha posat al descobert, una vegada més, quins són els interessos que realment defensa el PP… i que també ha defensat el PSOE durant els anys en què ha governat.

Quins són aquests interessos?

Per saber-ho només cal veure quines són les empreses que, tot i la brutal crisi que afecta la major part dels ciutadans, no han parat d’incrementar els seus beneficis, gràcies a haver estat extraordinàriament beneficiades per les diferents contra reformes fiscals que, tant PP com PSOE, han dut a cau en els últims anys, així com per la permissivitat que han mantingut aquests governs cap al immens flux de capitals que ha fugit des de l’estat espanyol cap a multitud de paradisos fiscals.

Per començar només faré un esment: el 82% de les empreses de l’Ibex-35 tenen empreses filials o participades en paradisos fiscals. I el 18% restant té entre els seus accionistes més importants companyies que estan domiciliades en paradisos fiscals, segons afirma un informe de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC).
Totes les empreses que cotitzen en l’Ibex-35 tenen vinculació patrimonial amb empreses domiciliades en paradisos fiscals, directament o a través dels seus amos més importants, assenyala l’informe d’aquest Observatori corresponent a l’any 2009, que descriu a més algunes enginyoses tècniques utilitzades per les companyies per eludir el pagament d’imposts.

El document assenyala que les empreses de l’Ibex-35 amb major nombre de societats domiciliades en paradisos fiscals són: Repsol YPF, Banco Santander, BBVA, Ferrovial, Gas Natural, Abengoa, Abertis, Inditex, Banc Sabadell i Telefónica.
Els paradisos fiscals més utilitzats per les empreses de l’Ibex-35 són: Països Baixos (63), Delaware (EUA) (41), Luxemburg (26), Illes Caiman (25), Suïssa (22), Puerto Rico (14), Panamà (13), Jersey (12).

Les societats domiciliades en paradisos fiscals amb activitats que semblen no ser operatives pertanyents a empreses de l’Ibex sumen 272, en 27 països diferents.

Aquest informe se serveix de la imatge de les nines russes per descriure algunes de les tècniques utilitzades per eludir el pagament d’imposts.
Així, per exemple, l’empresa de serveis Abertis 
explota a Bolívia tres aeroports en règim de concessió a través de la seua filial TBI. L’informe assenyala que, entre la companyia concessionària i la societat capçalera del grup, figuren vuit societats intermèdies!
Les vuit filials creades per Abertis formen una cadena de propietat en què cada societat té el 90% de l’anterior, diu el document. Així, la nina més xicoteta és la que genera l’activitat, i es denomina ‘Serveis d’Aeroports Bolivians, S.A’. A continuació hi ha quatre empreses domiciliades en la mateixa direcció de Delaware, un estat nord-americà conegut pels seus avantatges fiscals, que li han valgut la denominació de paradís fiscal. Cadascuna d’aquestes empreses té el 90% de l’empresa anterior. Després figuren quatre societats domiciliades a Londres i finalment Abertis, la matrioscaTota una obra mestra d’enginyeria financera!

Algunes de les empreses de l’Ibex informen, no només de la ciutat on els seus participades tenen el domicili social, sinó també de l’adreça exacta. Així, s’ha pogut comprovar que la immensa majoria de les que aporten aquesta adreça postal, estan domiciliades en tan sols dues direccions, ubicades a l’estat nord-americà de Delaware, un conegut paradís fiscal com he apuntat adès.
En aquest domicili de Delaware, un edifici de tant sols una planta, estan registrades 6.500 empreses!. I encara més, dos terços de les empreses de la llista d’empreses ‘Forbes 500′ -les més importants del món- tenen domiciliada alguna empresa en aquest lloc. Entre elles figuren Ford, AmericanAirlines, General Motors, Coca-Cola i KentuckyFriedChicken.

L’informe també assenyala que Corporation Trust Company és l’empresa que gestiona aquest local a Delaware, on les grans multinacionals comparteixen despeses de local i de secretàries, encara que sembla que la immensa majoria dels casos no necessiten a ningú físicament desplaçat per gestionar el moviment de fons… una autèntica cabina dels germans Marx!

De les 35 empreses que integren el principal selectiu de la Borsa espanyola, 28 van comptar en l’exercici del 2009 amb 272 participades domiciliades en paradisos fiscals com Illes Caiman, Jersey, Països Baixos, o l’estat de Delaware.

Els dos grans bancs espanyols, el Santander i el BBVA, se situen al costat de Repsol com les majors companyies de l’Ibex-35, l’índex que agrupa les empreses cotitzades més grans pel que fa a nombre de societats obertes en paradisos fiscals.

L’entitat d’Emilio Botín disposa de 34 societats operatives en països com Bahames, Suïssa, Panamà o Luxemburg, mentre que en el cas del BBVA, el nombre de filials obertes en aquest tipus d’enclavaments es xifra en 23. Aquestes societats tenen com a objecte social tant els serveis financers com les centrals de compra i gestores de drets de marca i franquícies.

Les reestructuracions dels balanços de les entitats de crèdit provoquen situacions curioses. Una d’elles és la del Banc Santander, que va guanyar més diners l’any passat amb els seus 15 filials situades en paradisos fiscals que amb les 1.714 oficines de Banesto. Aquestes quinze filials van aportar 169 milions d’euros al benefici consolidat del grup. Una xifra que, tot i suposar un descens del 8,75% respecte al benefici obtingut el 2010, va ser superior als 125 milions que va guanyar Banesto.
I així és, encara que puga semblar increïble, Banesto, amb la seua extensa xarxa d’oficines en les que dóna feina a més de 8.600 treballadors, va contribuir menys al benefici consolidat del grup que els 180 directius distribuïts per les 15 filials en territoris en anomenats offshore. La majoria estan a Illes Caiman, Jersey i Illa de Man

Caiman, un altre país on molts inversors radiquen les seues empreses per a eludir al fisc, és un dels paradisos preferits pel Banc de Santander. Enllà hi tenen un banc inactiu, heretat del mexicà Serfín, però sobretot diverses filials emissores, com Santander Central Hispano Financial Services, Santander Central Hispano Issuances, Santander Central Hispano International i Totta & Açores Financing Limited. A més, té una altra en Guemsey, una xicoteta illa situada al Canal de la Mànega, entre França i Anglaterra.
Addicionalment, manté altres quatre sucursals, tres a les Illes Caiman i una a Illa de Man. A més, el grup controla altres societats des de Brasil també domiciliades a Caiman i participa en diverses inversions financeres amb residència en paradisos fiscals. També té sis filials domiciliades a Bahames, país que des d’agost de 2011 ja ha regularitzat la seua situació gràcies a l’acord d’intercanvi d’informació entre l’estat espanyol i la Commonwealth de l’illa situada entre Cuba i República Dominicana. En totes aquestes guanyar 146 milions d’euros.

Algú pot encara dubtar que les oligarquies financeres i empresarials espanyoles són les que realment governen l’estat espanyol, a través dels seus titelles residents a la Moncloa i a la Zarzuela?
Patraix, València (L’Horta), a 18 de desembre de 2012.