El capitalisme neoliberal torna a assassinar desenes de treballadors a Bangladesh.

Una agència de notícies va traure un breu comunicat en un primer moment el passat 25 de novembre: “Nova Delhi, 25 NOV (EFE).- Al voltant de 120 persones van morir i altres cent van resultar ferides en l’incendi que es va desencadenar ahir a la nit en una fàbrica tèxtil de vuit plantes, situada a la ZPE (Zona de Processament d’Exportacions) de les rodalies de Dacca, la capital de Bangladesh.

La notícia venia il.lustrada amb tremendes imatges  de cadàvers carbonitzats, obreres llançant-se per les finestres de la fàbrica i l’activitat dantesca dels bombers apagant els últims calius i recollint desenes de cossos de treballadors calcinats.

En les següents hores l’agència EFE va continuar oferint nous detalls de la tragèdia: algunes de les persones que van morir ho van fer en saltar al buit intentant escapar de les flames, ja que l’incendi es va estendre ràpidament cap a les plantes superiors, en les quals els treballadors havien quedat atrapats sense possibilitat d’escapatòria. A la fàbrica hi havia una sortida d’emergència, però els supervivents denuncien que no van poder usar –la perquè ningú els havia proporcionat informació sobre la seua localització i manera d’usar-la. La notícia actualitzada apuntava a una fallada elèctrica produïda com a conseqüència de la baixa qualitat de la instal.lació elèctrica de la fàbrica, com a possible causa de la tragèdia.

Al meu entendre aquesta notícia no pot reduir-se a una crònica normal de successos o de catàstrofes.

S’ha de situar dins d’una successió de veritables assassinats massius de treballadores i treballadors de la indústria tèxtil que es produeix amb certa periodicitat en nombrosos països en vies de desenvolupament o en economies de les anomenades “emergents”, la qual cosa converteix aquest veritable drama obrer en alguna cosa que deu de denunciar-se i difondre amb força als quatre vents, tal com ho estic jo fent ara mateix en aquest modest bloc.

Bangladesh es caracteritza per ser el país asiàtic que té el major nombre de tallers tèxtils, els quals produeixen peces de vestir per reconegudes marques internacionals de roba.

Si bé dos terços de la població a Bangladesh es dedica a l’explotació agrícola, més de les tres quartes parts dels ingressos de l’exportació provenen de la indústria tèxtil, la qual va començar a atraure inversors estrangers en la dècada de 1980, degut en gran part a la mà d’obra barata, a les condicions laborals precàries i a les facilitats fiscals que oferia el país a aquestes empreses.

En vista d’aquests fets, repetits incessantment al llarg de les últimes dècades, un es pregunta inevitablement el perquè es succeeixen una i altra vegada sense que es prenguen mesures radicals, tant per part dels governs com de les empreses, de manera què es puguen eradicar definitivament aquestes tragèdies humanes.

La conclusió que trac de tot això és que el capitalisme neoliberal no aprèn d’aquests fets perquè no li interessa aprendre.

¿Va servir per a alguna cosa la tragèdia que va passar fa poques setmanes a Karachi (Pakistan), on van morir calcinats prop de 300 treballadors de l’empresa tèxtil Ali Enterprise?

¿O la mort de més de 20 obrers en un altre incendi ocorregut a Lahore (Pakistan) en una fàbrica de calcer?

¿O la tràgica xifra de més de 500 treballadors morts en diversos accidents de la indústria tèxtil a Bangladesh des de 2006?

Tot això no ha servit de res, és clar. I perquè?

Doncs per què l’únic que li interessa al capitalisme neoliberal és multiplicar la seua xifra de beneficis el màxim possible, i com més gran siga el nombre de zeros que tinguen aquestes xifres, molt millor, sense importar  les condicions laborals de la mà d’obra a la qual explota i esprem de forma inhumana.

Les causes que s’han fet públiques després de succeir aquestes tragèdies, sense pràcticament excepció, han estat sempre les mateixes: normes de seguretat inexistents, instal.lacions elèctriques molt deficients, eixides d’evacuació estretes, inadequades i no assenyalades, materials que cremen amb facilitat sense cap protecció, amuntegament de treballadors, us de perillosos generadors de gasoil existents per fer front als talls de llum que pateixen amb certa freqüència per la crisi energètica, etc…

En les darreres dècades, amb l’anomenada “deslocalització” d’empreses produïda per la mundialització de l’economia i de les finances desregulades, les pràctiques capitalistes de produir mercaderies a països de l’anomenat Tercer Món (on la mà d’obra, especialment dones i a sovint xiquets -com en el cas tantes voltes denunciat de les sabatilles de Nike, realitza jornades exhaustives, rebent amb freqüència abusos i insults per parts dels supervisors per salaris de misèria) s’han estès de manera generalitzada.

Així ha succeït en el sector tèxtil, on les grans empreses ubicades als EUA, Europa o a Àsia recorren a subcontractar empreses locals creades ex-procés en aquests “paradisos d’explotació” per a produïr roba esportiva, per a la llar o de moda, per després vendre-la en les seues cadenes com si no haguera passat res.

Això és el que, per exemple, va passar amb el minorista alemany de baix cost Kik, que té més de 3.000 botigues distribuïdes en vuit països europeus i que en el moment de l’incendi de la fàbrica Ali Enterprise, aquesta li estava produint pantalons texans. Per descomptat, es va negar a indemnitzar les famílies dels centenars de morts i ferits originats pel incendi.

I així passa ara amb la danesa “C & A”, la nord-americana “Walmart” o la francesa “Carrefour”, que segons les pròpies pàgines web, li compren peces de vestir a la Tazreen Fashion Ltd, la fàbrica ara calcinada a Bangladesh. Què els diran aquestes empreses als seus clients a les ciutats occidentals on les comercialitzen? Per suposat, no res.

De molt poc han servit les accions de denúncia de l’organització “Campanya Roba Neta” (Clean Clothes Campaign) creada el 1989 a Holanda davant aquest tipus d’empreses com Adidas, H & M, Nike o Zara.

Com que això no és suficient, crec que caldria fer un pas més endavant en la denúncia i el boicot d’aquestes multinacionals tèxtils.

Aquesta situació de sobreexplotació ferotge que tants beneficis està proporcionant a aquestes grans empreses, va tindre la gran oportunitat d’estendre i justificar–se per motius humanitaris l’estiu de l’any 2010, quan les inundacions que van patir algunes regions del Pakistan van portar als mandataris de la UE a donar concessions i beneficis comercials a aquest país “amic” de l’imperialisme nord-americà i occidental.

Salvador Maluquer, director de relacions internacionals del Consell Intertèxtil Espanyol, denunciava aquest tracte de favor que atribuïa a qüestions polítiques i militars, i no als interessos del sector tèxtil, afirmant en una entrevista realitzada el 2010 que “Les concessions comercials al Pakistan, concretades en forma d’exempció del pagament d’aranzels a l’entrada del mercat comunitari durant els tres pròxims anys a partir de l’1de gener 2011, beneficiaran únicament a exportadors i importadors, i en últim terme a empreses que, en el cas del tèxtil-confecció , són intensives en capital i altament competitives, amb una facturació mitjana entre 100 i 200 milions d’euros. En cap cas ajudaran a les àrees i persones directament afectades per les inundacions… “… tota una farsa!

Així mateix, denunciava que el Pakistan havia focalitzat les ajudes humanitàries en forma de concessions per la seua indústria tèxtil, un país que ja ocupava una posició dominant en el mercat europeu en productes com roba de llit, pantalons de cotó, roba de cuina i bany, i que per tant no necessitava ja de derogacions especials per créixer.

En el mateix sentit, la patronal del tèxtil europeu, Euratex, advertia que aquest tracte de favor a Pakistan posava en perill  120.000 llocs de treball a tot Europa, no corresponent amb l’objectiu que realment perseguia aquesta pretesa ajuda humanitària, ja que les empreses tèxtils pakistaneses ajudades no es trobaven en les zones inundades. I recordava que el mateix va passar també amb la guerra que els EUA van emprendre a l’Afganistan el 2001, fet que va afavorir les importacions europees de roba de llit de cotó de Pakistan, que des de aleshores s’han vingut beneficiant de l’accés al mercat comunitari sense pagament d’aranzel algú.

En el cas de l’estat espanyol, la preocupant crisi en què es troba la indústria tèxtil fa que cada vegada més es recorra a “produir fora i dissenyar dins”, procés que va començar fa més d’una dècada amb les importacions de peces de vestir de la Xina, i que entre els anys 2004-2009 va fer que desapareguera pro del 30% del sector tèxtil espanyol (o traduït en números, van deixar d’existir en aquests anys 4.647 empreses, moltes d’elles valencianes i catalanes).

Però a partir de 2009 la situació comença a canviar, en deixar de ser rendible acudir als centres fabrils xinesos a causa de l’augment dels costos de producció, i es comencen a traslladar les fases de producció a altres països asiàtics com Bangladesh, Vietnam i Pakistan, o a països propers com Hongria i el Marroc, amb la finalitat d’abaratir encara més els costos i aprofitar l’escurçament de la cadena logística.

“Adolfo Domínguez”, la coneguda marca de roba espanyola, és un bon exemple: el 2011 va produir a la Xina al voltant d’un 45% menys que el 2010. I això ha passat per igual en nombrosos estats europeus, nord-americans i asiàtics, fent que, per exemple, la indústria tèxtil de Bangladesh, on ha passat aquesta tragèdia, tinga un pes ara mateix del 80% de la seua producció, representant 24 mil milions de dòlars en exportacions anuals, ocupant al 40% de la força de treball industrial. Amb això s’ha convertit en el segon exportador mundial de roba, i amb tot i això segueix sent un país d’una extremada pobresa.

Són les brutals contradiccions, o diguem-ne conseqüències, del capitalisme caníbal que domina actualment el planeta.

Tot i la suposada superació en els països “desenvolupats”, anomenats del Primer Món, del capitalisme més explotador i inhumà, la veritat és que aquest no ha fet més que traslladar-se geogràficament a tots aquests països i invisibilitzar-se davant l’opinió pública europea i occidental, per a no fer mal a la seua imatge veritablement tacada de sang.

Hui com ahir, el capitalisme ha de perpetuar-se, adaptant-se per sobreviure i seguir devorant els recursos naturals del planeta, encara que siga a costa de la vida de milions de treballadors i treballadores de tot el món.

No va dir una vegada Nicolas Sarkozy que volia “refundar el capitalisme”???… Quin sarcasme més macabre!

Patraix, València (L’Horta), a 29 de novembre de 2012.

Perquè aquest bloc es diu “La paella mecànica”?

Fa poc més d’un mes vaig obrir el meu bloc a VilaWeb. Des d’aleshores, més de 1500 visites han honrat els meus posts.

Potser, alguna volta algú de vosaltres s’haja preguntat el per què del seu nom (què els primers dies vaig anomenar “L’orxata mecànica”).

Amb l’explicació que ve a continuació, segur que entendreu de seguida el per què i la crítica a la societat valenciana actual que s’amaga darrere d’el títol del bloc.

La paella és, potser, l’icona més conegut de València a nivell mundial, fins i tot per sobre de la festa de les Falles.

Un plat humil amb enorme tradició i història a València, cuinat en una “sartén” ampla (paella) bàsicament amb arròs, bajoques, tomàquet fregit i carns de pollastre i conill, què s’ha convertit en l’emblema de tot un territori situat a la vora est de la mediterrània. 

“La taronja mecànica” és una novel.la del escriptor anglès Anthony Burgess, publicada el 1962 i que, posteriorment, va ser magistralment adaptada al cinema per Stanley Kubrick, en el any 1971.

El llibre tracta sobre la lliure voluntat i la moral, i sobre la manipulació que els individus pateixen per part de forces com els sistemes polítics i la repressió, i com aquestes comporten a la corrupció de l’ésser humà.

La reconversió del comportament i la voluntat del protagonista de la pel.lícula (Alex, el cap d’una perillosa banda de 4 joves molt violents), es produeix amb l’anomenada tècnica o mètode de Ludovico.

Aquest mètode és una teràpia fictícia d’aversió assistida mitjançant drogues, consistent a exposar obligatòriament al pacient a veure imatges violentes durant llargs períodes de temps, mentre aquest està sota els efectes de les drogues, la qual cosa li provoca una traumàtica experiència propera a la mort.
A força d’obligar-li a veure una i mil voltes les imatges de violacions, agressions i altres actes d’extrema violència, mentre sofreix els efectes de les drogues que li han injectat, el pacient assimilarà les sensacions, i la seua voluntat quedarà incapacitada o se sentirà indisposat quan intente fer algun acte de violència, o simplement siga testimoni d’un d’ells.

Provocació d’estimuls i visionat d’imatges en un ambient fortament condicionat, per doblegar o condicionar la ment i la voluntat d’un individu… i també (perquè no?) d’un poble.

I ara podem situar-nos a la València dels anys 1970 i principis dels 1980… Manipulació mediàtica massiva (veure al respecte un post meu anterior: “Senyors de “Las Provincias”: l’hemeroteca és com el cotó, “no enganya”) exercida en un ambient polític i social fortament condicionat… Batalla de València… amb un sol objectiu no declarat, però què la perspectiva històrica ha fet ben evident: frenar l’embranzida del món valencianista i democràtic que estava produïnt-se al País Valencià des de les acaballes del franquisme i durant l’anomenada “Transició” política a la democràcia.

Aquesta embranzida, una mena de sinergia protagonitzada per forces tant liberal-democràtiques i europeistes com esquerranes i progressistes, intentava estimular una regeneració política, social i cultural en la societat valenciana (amb unes coordenades culturals i lingüístiques que conduïren progressivament a la normalització de la llengua i la cultura pròpies del País), i també es proposava assolir un autogovern digne de tal nom per al poble valencià.

Però l’objectiu de les forces espanyolistes i antivalencianistes (UCD, AP) era el d’imposar un model de “regionalismo bien entendido” que, eficaçment conduït, es barrejava amb un nativisme de tarannà xenòfob, en una catalanofòbia tancada i violenta…

Aquest objectiu, amb l’inestimable col.laboració d’influients mitjans de comunicació valencians, i en un ambient social fortament condicionat i ben cuinat des d’alguns despatxos polítics a tal efecte, va aconseguir bona part dels seus objectius… Com es va aconseguir amb el protagonista de la pel.lícula de Stanley Kubrick!

“La Paella mecànica”… està clar el per què, no?

 Patraix, València (L’Horta), a 28 de novembre de 2012.

Nou Parlament de Catalunya 25N#: DECIDEIXO DECIDIR (la calculadora, com el cotó, “no enganya”)

Si haguera de cercar una frase que sintetitzara el resultat d’aquestes eleccions al Parlament català, triaria aquesta: DECIDEIXO DECIDIR.

Perquè, mal que li pese a la brunete mediàtica espanyola, els resultats de la jornada electoral celebrada ahir a Catalunya, analitzats fins i tot amb una senzilla calculadora, no enganyen.

La seua basta propaganda triomfalista, difosa al dia d’avui als quatre vents a través de nombroses declaracions i discursos i en grans titulars multimèdia, es desmunta fàcilment només amb realitzar unes simples operacions de càlcul.

    I ara m’explicaré.

    Però, quin és el principal propòsit de la seua propaganda?

La resposta a aquesta pregunta a mi em sembla molt evident: fer creure que el procés sobiranista engegat pel poble de Catalunya (i recalque el de poble de Catalunya, fet que la propaganda espanyolista oculta o tergiversa amb traïdoria i premeditació) ha estat avortat per la pèrdua d’escons soferta per CiU en aquestes eleccions.

    I on rau la falsedat d’aquesta afirmació?

Doncs en el fet que la reivindicació sobiranista al Principat ha estat posada en marxa per la ciutadania, i no per la classe política governant (CiU), sent les seues fites, no les úniques però potser sí les més importants, les multitudinàries manifestacions celebrades del 10-J de 2010 (“Som una nació, nosaltres decidim”) per la sentència contra l’Estatut, la de l’11-S de 2012 a favor de l’estat propi (“Catalunya, nou estat d’Europa), així com les consultes per la independència celebrades en més de la meitat dels municipis del Principat, des d’Arenys de Munt a Barcelona.

Aquesta reivindicació sobiranista no està indissolublement associada a CiU i a la persona d’Artur Mas, com aquests mitjans pretenen fer creure, sinó que és una clara mostra de la transversalitat social d’aquesta reivindicació, que va des de la dreta liberal de CiU fins a l’esquerra marxista de les CUP, en l’ideològic, però que agrupa persones de diferents races, cultures i condició social, com es va poder observar amb claredat en les persones que van assistir a la darrera  Diada de l’11-S.

Aquesta és la realitat, i és la que la propaganda espanyolista, tant la generada a Madrid com a Catalunya a través dels seus partits quintacolumnistes (PSC, PPC i Ciutadans) pretén ocultar i tergiversar.

Calculadora en mà, al meu entendre es poden traure les següents conclusions a la vista del nou repartiment d’escons al Parlament de Catalunya:

-Ciu: 50 escons. Ara sabem a ciència certa quina és la seua aportació neta a la causa sobiranista, sense additius ni colorants federalistes o autonomistes que actualment es trobaven refugiats sota les seues sigles.

-S’ha format una majoria aclaparadora a favor del Dret a decidir (amb diferents estratègies per aconseguir-ho, llegiu PSC): CiU + ERC + PSC + ICV + CUP: 107 escons (79% del Parlament).

-Hi haurà una majoria de forces sobiranistes, amb una clara transversalitat ideològica (des de la dreta liberal de CiU fins a l’esquerra marxista de CUP): CiU + ERC + ICV + CUP: 87 escons (64% del Parlament).

-S’ha evidenciat un ascens important de les forces progressistes (des de postures més o menys socialdemòcrates com les del PSC o ERC, fins a l’esquerra marxista de les CUP): ERC + PSC + ICV + CUP: 57 escons (42% del Parlament).

-Hi ha la possibilitat real de formar un govern sobiranista fort que porte a la independència a Catalunya en aquesta legislatura, i en el qual ERC faça de contrapès a les polítiques neoconservadores de CiU: CiU + ERC: 71 escons (53% del Parlament).

Desde València… Endavant Principatins, i visca la terra //*//

Patraix, València a 26 de novembre de 2012.

Joan Fuster en la Setmana Cultural d’El Micalet a València. Des de Sueca, el referent fonamental en la construcció nacional catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.

Despús-ahir divendres es va complir el 90è. aniversari del naiximent de Joan Fuster, tot coincidint amb que la Societat Coral El Micalet de València ha dedicat la Setmana Cultural del 2012 a la seua figura, amb motiu del 50è. aniversari en aquest cas de la publicació de “Nosaltres, els valencians”, un llibre de lectura fonamental que explica històricament quina és la condició nacional del poble valencià i, alhora, ho fa amb una clara visió i perspectiva de futur i de llibertat.

Les conferències impartides durant aquesta setmana a El Micalet han tingut totes, al meu parer, un extraordinari nivell divulgatiu, i al mateix temps han suscitat oberts debats i reflexions, tant per part de les persones que hem assistit a les xarrades com per part dels conferenciants, entre els quals estaven Jaume Ciurana (Regidor de l’Ajuntament de Barcelona), Josep Guia (Doctor en Matemàtiques i en Filologia, i un dels Fundadors del PSAN), Carme Gregori (Professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València) i Gustau Muñoz (Economista, editor , assagista i traductor).

“«On n’écrit pas les livres qu’on veut». Si més no, a mi em passa una mica això:no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció. Certament, aquestes dissipacions intel·lectuals solen ésser un risc intrínsec en qualsevol «home de lletres», i no tinc dret a queixar-me’n. En la mesura en què m’he fet un ofici de la ploma, he hagut de resignar-m’hi.
D’altra banda, estic segur que la meva petita posteritat literària no hi perdrà res. Però, amb el llibre que ara començo, el problema se’m planteja, ben mirat, en uns termes molt diferents. D’un cantó, és un llibre que m’agradarà d’escriure i que escric —ja— perquè vull. De l’altre, és, també, la mena de llibre que hauria preferit de veure escrit per altri: per algú, no sé qui, que hi posés en joc més competència i més intenció que jo no hi podré posar. Sobretot, en aplicar-me a la tasca, aquest últim escrúpol se m’apareix com una reprovació preventiva. I no ho dic pas per dir-ho: no acostumo a practicar indegudament la modèstia”

Així comença Nosaltres els valencians

M’agradaria reproduir en el meu bloc un parell d’articles, escrits per dos escriptors i articulistes valencians ben coneixedors tots dos de la figura intel.lectual de Joan Fuster i de la seua extensa i compromesa obra literària i articulística.

Tots dos articles, publicats al periòdic El País, reflecteixen molt bé, al meu modest entendre, el que ha estat i representat per al poble valencià Joan Fuster i la seua obra, així com l’enorme influència intel.lectual que ha exercit sobre tots nosaltres (els valencians) l’últim mig segle.

 

“EL PAIS COM A PROBLEMA” (Francesc Calafat, El País 25.4.12)

“Fuster era conscient de ser un escriptor d’una cultura, d’un país, “inexistent”. Vivia a les catacumbes. El règim el tolerava, però no hi comptava. Més aviat la supervivència de la cultura en català era una punxa en el taló. L’escriptor es veia enmig del remolí d’un món ben a prop de l’abisme. També sabia que la soga de Franco no era eterna. Era una illa enmig d’Europa, enmig de la cultura. Per a Fuster —i per a molts— la literatura no era només efusió íntima —que també—, no podia viure en l’aire, li calia una cultura arrelada. Les excitacions que generaven els escriptors dels cinquanta s’esvairien si no es feia res. La deriva tràgica del país exigia una resposta moral, una implicació, perquè un “poble” és una font poderosa d’identitat personal i col·lectiva, i, per tant, per a molts era una càrrega ètica irrenunciable. Calia “la nostra preocupació i la nostra acció”, deia Fuster. Ell mateix urgia rigor, risc i responsabilitat. És a dir, feia falta actuar. Un primer pas era repensar la història i fabricar-se una visió de conjunt per a posar les bases de la nova etapa. Així, Fuster demanava claredat i agafar els assumptes per les ferides: netejar-los de tòpics, mites i prejudicis i auscultar, tot seguit, la història, detectar els problemes i traure’n conclusions a fi de reorganitzar els fonaments del futur i de la cultura. Una cultura que sintonitzarà amb el dial del món.

Un tema clau era revisar la qüestió valenciana i el lligam amb la resta dels territoris que fan servir la mateixa llengua. Calia fer-ho en termes moderns i de rigor. Fuster ho va fer en Nosaltres, els valencians. Els resultats ja els sap el lector. Fracturà la ficció d’un paradís de tòpics que imposava el règim i estimulà una altra imatge del país. Des d’aleshores, historiadors, sociòlegs o economistes s’apuntaren al tren de mirar amb ulls nous la realitat valenciana. Han passat molts anys i les coses han canviat radicalment. I no es tracta ara de combregar amb cada paraula seua. El seu impacte va ser fer preguntes ineludibles i aportar-hi arguments de pes, transcendentals. El que preval de Fuster és la seua actitud, l’obertura mental que exigia. El dilema nostre és: serem capaços de fer els interrogants necessaris i tramar raons rellevants.

Fuster considerava que el paper subaltern que exercia el País Valencià l’abocava a la letargia més absoluta. Superar-la era aspirar a convertir el país en protagonista del present. Per a començar, era inajornable explicar quins eren els “dèficits profunds” que impedien ser un poble normal. Alguns historiadors apunten que la seua concepció n’és feble, perquè es basa només en la llengua i la història. Això no és cert, si més no del tot, perquè precisament si els valencians volien que tingueren valor no els restava altre remei que preservar de la seua identitat i, per aconseguir-ho, havien de cohesionar-se com a grup i tramar projeccions de futur. La cultura valenciana només podria salvar-se si oferia “productes” de qualitat i ambició.

La singularitat dels papers de Fuster és la seua força comunicativa. Presenta els temes per la implicació que poden tenir, per la seua urgència vital o social, davant els quals el lector no pot quedar indiferent. La manera directa d’apel·lar al lector, de dir-li que ell també és responsable del que passa, era novetat per la seua gosadia en la València asfixiada de la postguerra.

L’assaig, per a Fuster, era un trampolí per a situar-se en el moviment de la història, un dispositiu des del qual “aclarir-se” provisionalment les accions dels humans. La seua mirada pot ser escèptica, però alhora mira de ser raonable i pràctica. Sap que les explicacions no són asèptiques; no hi ha fets purs, van acompanyats de valors. S’ha de ser diàfan i des d’ací ser tan assenyat com es puga. Per això li produïen urticària les postures absolutes i tota metafísica que cercara l’essència de les coses; Fuster es conformava de reconéixer-les, no perdre’s en imatges inadequades, perquè el que hem de valorar és l’home, la “realitat” que va fent l’home, la “realitat” que va fent-se l’home. Avui l’amplitud de la mirada de Fuster potser ens resulta normal —de segur?—, però quan aparegué va ser un cràter en el mur del franquisme. I a això, a la seua obertura mental, no podem renunciar.” 

 “FUSTER, PAÍS Y POLÍTICA” (Joan F. Mira, El País 21.11.12)

“Som un “país sense política”, va escriure Fuster —i és útil recordar-ho, ara que ja s’acaba el cinquantenari deNosaltres, els valencians—, i aquesta carència singular no és més que la cara més visible d’un dèficit històric, i la constatació i manifestació d’unes altres carències. En primer lloc, de la carència d’una identitat clara i definida, assumida i compartida per una majoria suficient dels ciutadans, com se suposa que és el cas en països més “normals”. Fuster tornarà una vegada i una altra sobre aquest punt, simplement perquè és el punt crucial: un país sense consciència clara d’una “personalitat” pròpia, com podria actuar en tant que “persona” col·lectiva, i en tant que protagonista conscient de la pròpia història i del propi destí? Però n’hi ha més encara: si un país no ha fet política, si no ha produït la part que li tocava de personatges i de moviments polítics propis, substancials i constructius, vol dir probablement que tampoc no ha produït altres coses. Per exemple, que no ha produït una burgesia industrial i urbana (Fuster no pogué conéixer els estudis històrics posteriors, que ens la mostren com a burgesia real i potent però, això sí, ideològicament poc “valenciana”), que l’hauria fet entrar amb més bon peu en la contemporaneïtat. És un país posseït per una “fúria demolidora”, on durant algunes generacions no importava, per exemple, conservar una arquitectura pròpia que, per ser pròpia, no era considerada valuosa. Des de fora ens han fet com han volgut, perquè nosaltres no “ens féiem” de cap manera, però també ens hem desfetnosaltres sols, sense ajuda de ningú. Com que no ens hem definit, ens defineixen uns altres, i com que no hem volgut ser el nostre propi centre, ens col·loquen sense cap esforç al marge i en la perifèria de tot: aquesta, potser, és sobretot la nostra “singularitat”, aquesta més que cap altra. Un text del 1973, sobre la “singularitat amarga” del País Valencià, es clou amb aquestes paraules:Però la ciutadania en la seua petita obligació diària, el que pense i el que faça en la seua condició de ‘valencians’ i com l’entenguen i la practiquen, és l’únic que compta: l’única política que serveix o que pot servir. Per a nosaltres, almenys…”. 

 

La revista d’assaig L’Espill, que precisament va fundar Joan Fuster el 1979, va publicar en el seu número 40 un monogràfic titulat ‘Nosaltres els valencians, mig segle després’. En ell hi participen una vintena d’autors que analitzen l’obra de més transcendència social de Fuster des d’aspectes diversos: el seu rerefons, les valoracions i crítiques de què ha estat objecte, el seu impacte extraordinari en la societat valenciana i més enllà, les transformacions que s’han esdevingut en aquest mig segle i la problemàtica cultural, política i nacional tal com es presenta a hores d’ara, des d’una perspectiva fusteriana i crítica.

 

Voldria esmentar algunes de les interesants reflexions que fan al voltant de la figura de Joan Fuster i de Nosaltres els valencians:

 

– ‘La idea de fons era destacar l’existència d’un subjecte col·lectiu, el poble valencià, que havia d’eixir de la subalternitat i la subjecció ideològica per retrobar-se amb la seua història i encarar-se a un futur que s’endevinava’.

– ‘Però amb cinquanta anys de perspectiva podem analitzar també què ha passat entremig, com ha evolucionat la societat valenciana, fins a quin punt ha respost als reptes que plantejava Fuster en ‘Nosaltres, els valencians’. Quin ha estat, en definitiva, el destí d’un llibre que es proposava sobretot estimular un canvi de fons, que plantejava una esmena a la totalitat en una trajectòria que, si no s’alterava radicalment, menava al desdibuixament i a la despersonalització definitiva dels valencians com a poble.’

-‘Sens dubte el balanç hauria de ser molt matisat. Sota la superfície d’una transició convulsa, d’una època de governs socialistes més aviat mediocre i d’una etapa recent d’hegemonia de la dreta conservadora que ha tingut efectes extremament negatius (el resultat final dels quals encara s’ha de veure), i més enllà de l’estigma conflictiu que arrossega tot allò relacionat amb la revindicació valencianista i l’enllaç amb la catalanitat bàsica, com reclamava Fuster, la realitat és que la societat valenciana s’ha transformat de cap a cap. I que una part consistent i nombrosa d’aquesta societat ha assumit la idea de país que proposava Fuster en ‘Nosaltres, els valencians’. Més enllà de les impugnacions, de les polèmiques interessades, de l’esforç permanent de desqualificació, de l’animadversió coriàcia de la dreta política, les idees i les propostes bàsiques d’aquest llibre fundacional s’han anat obrint pas, bé que per vies sovint inesperades i a través d’un procés complex i altament contradictori.’

– ‘L’any en què commemorem el mig segle de ‘Nosaltres, els valencians’ marca un punt de màxima tensió, enmig d’una crisi econòmica, social i política de desenllaç incert. El País Valencià haurà de plantejar-se un nou començament, en la configuració del qual les idees fusterianes, filtrades per l’experiència del temps, poden i han de fer, encara, una aportació cabdal. Caldrà, entre altres coses, reflexionar sobre l’entotsolament que afecta avui la dinàmica dels tres països de l’àrea lingüística del català, d’efectes limitadors per a tots tres. Caldrà cercar un punt de trobada, la confluència necessària per a potenciar les possibilitats del conjunt.’

 

Voldria acabar aquest post amb, per a mi, la més profètica de les frases de Joan Fuster: “O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble”.

Patraix, València (L’Horta), a 25 de novembre de 2012.

El TSJ del País Valencià dicta sentència contra el “feixisme” lingüístic envers el català de l’Ajuntament d’Alboraia (L’Horta nord)

El juliol de 2009, l’Ajuntament d’Alboraia va decidir suprimir de cop l’Oficina de Promoció i Ús del Valencià.

L’Ajuntament d’Alboraia va adoptar aquest acord dins l’anomenat “Pla de Millora i Sanejament Econòmic i Financer”, en al.legar dificultats econòmiques i necessitats d’ajust pressupostari. La justificació que va oferir aleshores per a suprimir la dita Oficina, així com la plaça de Tècnic lingüístic era, a més de l’econòmica, la de què la població d’Alboraia i els funcionaris municipals “ja coneixen amb suficiència el valencià”.

Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià i diverses entitats cíviques, partits polítics i sindicats denunciaren immediatament aquest acte, ja que aquesta mesura incomplia el que diu la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’Estatut d’Autonomia valencià i anava just en direcció contrària de les recomanacions realitzades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va formular un recurs contra l ‘Ajuntament d’ Alboraia, conjuntament amb l’associació d’Alboraia “Dimonis de l’Avern” i la persona que fins el 2009 era la Tècnica de Promoció de l’Ús del Valencià a l’ajuntament, na Laura Rubio.

Aquesta decisió va fer palés de manera evident que el primer i principal destinatari de les retallades econòmiques del consistori, aleshores presidit pel Partit Popular, era la normalització lingüística i la promoció del valencià, àmbit en el qual la corporació municipal volia deixar d’invertir recursos públics i personal i, per tant, de realitzar accions concretes i activitats de normalització.

Però les agressions del govern municipal del PP a l’Ajuntament d’Alboraia contra la llengua pròpia no van parar ací.

L’any següent, el 2010, l’ajuntament va aprovar en un ple rebaixar el nivell de valencià requerit com a mèrits específics d’accés a les places d’interventor i secretari. Amb “entendre” el valencià ja n’hi havia prou…

S’ha hagut d’esperar 3 anys, però a la fi la Secció Segona de la Sala Contenciós-Administrativa del TSJ del País Valencià ha dictat sentència per la qual s’anul.len parcialment els Acords adoptats per l ‘Ajuntament d’ Alboraia a l’any 2009 sobre el Pressupost General, la modificació de la relació de llocs de treball i la modificació del Reglament per a la Promoció i Ús del Valencià.

El Tribunal, en la seua sentència, accepta la legitimació activa per a pledejar de les Associacions i persones recurrents sobre aquesta matèria (la protecció del valencià), però no sobre la totalitat dels acords impugnats (per això l’estimació dels recursos és parcial).

Així, una vegada restringit l’àmbit dels acords a la protecció del valencià, el Tribunal ha recordat l’obligació que té el municipi d’Alboraia te, per mandat legal, de “promoure la recuperació del valencià i fomentar el seu ús a tots els àmbits de la vida ciutadana” i ” fer efectiu l’ús oficial del valencià, com a llengua pròpia de l’Administració local i el municipi d’Alboraia “.

A més a més, el Tribunal estima que la supressió del crèdit pressupostari per a mantindre l’Oficina, la seua desaparició i alhora l’amortització del lloc de treball de Tècnic Lingüístic que el Reglament de Normalització municipal preveia, no asseguren de forma concreta i específica el compliment, per part del Consistori, d’aquestes obligacions cap a la llengua pròpia.

Aixi, segons la Sala, “No acredita l’ajuntament que la promoció de l’ús del valencià, després de la supressió de l’Oficina de Promoció, s’haja seguit realitzant a través d’altres mitjans, de manera que cal concloure que aquesta supressió i amb ella l’amortització de la plaça de Tècnic de Promoció lingüística, suposen una vulneració de les obligacions que pesaven sobre la Corporació i són, en conseqüència, contràries a dret, pel que procedeix anul.lar-la i deixar-la sense efecte”.

ACPV, així com la resta de recurrents, valoren molt positivament la sentència, especialment en aquest context de crisi, perquè clarament determina que les Administracions Públiques han de continuar finançant la protecció i la defensa dels serveis i les Polítiques Públiques de normalització lingüística, en tant que aquesta tasca és una obligació legal indefugible.

ACPV valora també la Sentència com a un precedent important que pot evitar actuacions similars en altres ajuntaments que podrien conduir a la desaparició de les Oficines de Normalització Lingüística i els seus tècnics.

Un altra xicoteta batalla guanyada per la llengua pròpia!

Patraix, València (L’Horta), a 24 de novembre de 2012.

Noticia: MERCADONA (o potser MERCA-RONYA?) obri un gran supermercat en el centre de Madrid… No és or tot el que llueix!.

Ahir la premsa va publicar que Mercadona obria el seu primer supermercat a la zona centre de Madrid, en haver fet una inversió de 2,5 milions d’euros que servirien per a crear crear 64 llocs de treball fixos.

La noticia també assenyalava que Juan Roig mantenia així la seua «aposta decidida» per la Comunitat de Madrid, on l’any passat va crear 1.800 llocs de treball, després d’inaugurar el passat mes de març una  botiga a la milla d’or madrilenya, en invertir quasi tres milions d’euros per obrir un supermercat de 1.400 metres quadrats en l’ABC del carrer Serrano.

En llegir la noticia, em va vindre al cap un article que vaig llegir fa poques setmanes a la versió digital de ‘The Wall Street Journal’ sobre l’empresa valenciana de Joan Roig.

L’article en qüestió exposava que el “secret del seu èxit” residia en funcionar amb “una recepta a l’estil alemany”, amb la finalitat d’aconseguir una major productivitat. També parlava de les condicions de treball flexibles per als seus empleats, amb una tasca lligada a l’èxit de ‘bonus’, una “barreja poc comú” a Espanya, deia.

Destacava així mateix a la seua portada que Mercadona va contractar 6.500 treballadors l’any passat, més que qualsevol altra companyia espanyola, amb unes vendes que es van elevar un 8% i que continuen en ascens.

En el article Juan Roig deia que “Havíem de trobar un model que ens diferenciara dels nostres competidors”. Actualment al voltant del 90% dels treballadors tenen contracte fix a temps complet, enfront d’altres competidors espanyols, en què el 60% de la plantilla treballa a temps parcial.

El diari subratllava, a més, la inversió de la cadena valenciana en els seus empleats i la formació que reben. Mercadona s’ha convertit en un referent a Espanya, encara que portarà un temps què qualsevol altra companyia puga copiar-la. “Mercadona ha invertit en els seus empleats per anys i anys”, deia l’article..

Segons el periòdic, Mercadona també paga salaris superiors a la mitjana i mai ha dut a terme acomiadaments massius. “Si l’empresa realitza determinats objectius de beneficis, quasi tots els empleats rebran un bo de fins a dos mesos de salari”. A canvi, afegeix, Mercadona exigeix ??dedicació dels seus empleats, que de vegades són cridats a ajudar amb altres feines diferents de les que habitualment realitzen.

“Els treballadors són entrenats per mantindre una estreta vigilància sobre les necessitats del client. Quan un comprador s’atura davant un prestatge d’aliments frescos, per exemple, un empleat pot oferir-li ajuda en al voltant de set segons”, indicava la informació.

La campanya per l’eficiència ha ajudat a augmentar les vendes per empleat un 62% des de 2004, i diu que que l’absentisme en Mercadona se situa en l’1%, molt per baix de la mitjana espanyola, amb una rotació anual de personal del 5%.

L’article també apuntava que la major productivitat dels seus treballadors permet a Mercadona mantindre els preus sota control, que s’han reduït un 10% només el 2009.

La seua quota de mercat ha augmentat al 21% en l’actualitat des del 15% que tenia el 2008, i afegeix què ja s’està preparant per a un nou desafiament: explorar la seua expansió fora de l’Estat espanyol, començant per Itàlia.

El març passat es va fer púbic a la premsa que Mercadona havia superat per primera vegada al grup El Corte Inglés per vendes en l’exercici 2011, en què va registrar un volum de negoci de 16,448.000 d’euros, 670 milions per sobre de la facturació del grup de grans magatzems.

Així mateix va elevar les seues vendes (sense IVA) un 7,9%, mentre que la xifra d’El Corte Inglés va baixar un 3,9%. Mercadona ja havia avançat a El Corte Inglés el 2010 per beneficis.

L’any fiscal 2011, El Corte Inglés va guanyar 210,200.000, però per davant estaven els guanys de Mercadona amb 474,200.000 d’euros.

Certament a Juan Roig, un dels membres més influents de l’oligarquia valenciana, li agrada treure pit.

El passat 7 de març d’enguany va presentar a Puçol (l’Horta nord) el balanç de resultats de l’empresa corresponent al 2011.

L’èxit, certament, no admet qüestió des del punt de vista financer: 474 milions d’euros de beneficis (un increment del 19% respecte a l’any anterior). En el seu particular dia de la victòria, un Juan Roig eufòric es va esplaiar al seu gust: “Cada vegada hi ha més basars xinesos perquè tenen la cultura de l’esforç que no tenim a Espanya… Estic completament d’acord amb la reforma laboral, jo hauria anat molt més lluny “, i també afegí aquesta perla: “Cada un dels espanyols ha de preguntar-se què pot fer pel país… o puja la productivitat o baixa el nivell de vida “.

Per les mateixes dates la revista Forbes publicà la llista de multimilionaris de 2012. El president de Mercadona figurava com el valencià més ric, el tercer home més ric de l’Estat espanyol i el número 223 del món, amb un patrimoni que ronda els 4.700 milions de dòlars i que va incrementar en un 62% durant l’últim any… quasi res!

Mercadona compta amb 1.357 supermercats repartits en 46 províncies espanyoles, segons diu la web de l’empresa. Més de 4,5 milions de llars realitzen diàriament la compra a les botigues de Mercadona, on treballen 70.000 persones.

Des dels seus orígens, la companyia de Juan Roig ha pretès vincular-se a la idea de “confiança” cap als seus clients, a partir d’un model de gestió amb dos principis rectors: “Qualitat total” i “Sempre Preus Baixos (SPB)”.

Aquesta “qualitat total” s’estén, teòricament, als “recursos humans”. De fet, “el treballador és el segon objectiu de l’empresa, després del client”, diu la web de Mercadona. Exemple de tot això seria la generalització del contracte indefinit a pràcticament tota la plantilla, el pagament íntegre del sou en cas d’incapacitat laboral, uns salaris que superen la mitjana del sector i la inversió destinada a formar els empleats (450 euros per treballador el 2011).

Fins ací la “Mercadona-tècnia”… l’èxit sembla evident vist des de fora de l’empresa.
Vistes les dades oferides, pocs qüestionarien la idea que Mercadona “tracta molt bé als seus treballadors”.
Pocs negarien, així mateix, la condició de Joan Roig com empresari exemplar i home de negocis fet a si mateix.

No obstant això, la veritat és tossuda i no és or tot el què llueix!

En bastants ocasions han eixit a la llum, sobre tot a la xarxa, declaracions realitzades per alguns dels seus treballadors (alguns encara eren en plantilla, i altres acomiadats per diferents circumstàncies), que han manifestat un punt de vista diguem-ne “alternatiu” al que ofereix Mercadona en el seu màrqueting.

Mercadona concep l’activitat empresarial d’una manera “corporativa” i “paternalista”. I a això s’afegeix una tradicional política antisindical, que impedeix la defensa activa dels drets dels treballadors.

L’organització del treball en els supermercats s’estableix per “mètodes”. Tasques de reposició, cobrament en caixa, neteja d’un passadís, decoració, etc … Tot és mesurable i quantificable en funció dels més de 500 “mètodes” estipulats. Es controlen al detall temps i vendes. Es regula el nombre de productes que els treballadors han de vendre, en la línia de caixa o en les diferents seccions, per això moltes vegades es veu que han de dirigir-se als clients quasi com agents comercials, açò a mi m’ha passat varies voltes.
En cas que no es complisquen els mètodes, el coordinador (una figura central en tot l’engranatge) pot amonestar o sancionar l’empleat. El coordinador és també l’encarregat de sotmetre a pressió (de vegades asfixiant) als treballadors i vetllar perquè es satisfacen els objectius marcats.

Una de les “mesures estel” de Mercadona, i que millor ha venut Juan Roig a l’opinió pública, són les condicions del permís de maternitat, que a la seua empresa s’amplia a cinc mesos (enfront de les 16 setmanes estipulades legalment) amb el sou íntegre. Els problemes arriben, però, quan la treballadora es reincorpora al lloc de treball després del part, si pretén acollir-se a la reducció horària que estableix la legislació laboral.

En aquests casos Mercadona rebutja de manera automàtica la proposta de la emprada (la remet als “horaris de graella”, és a dir, els normals en l’empresa), en comptes de d’intentar un acord. 

Així les coses, si la treballadora necessita realment un horari específic (i acollir-se als drets arreplegats en l’article 37.6 de l’Estatut dels Treballadors), no té més remei que reclamar per la via judicial, amb la pèrdua que això implica en temps i diners a l’espera de la sentència ferma.
En aquests casos “l’empresa no t’acomiadarà, ja que està molt clara la cobertura legal, però sí que et faran la vida impossible en el treball fins que tornes a l’horari que segons ells et correspon, no el que has guanyat en judici”.

“A Mercadona no hi ha absentisme laboral”, ha proclamat ufanós Juan Roig en més d’una ocasió. Però… com ho aconsegueix?
Doncs mitjançant mecanismes de pressió amb què els què es pretén escurçar i reduir al màxim les baixes laborals.
Segons els treballadors consultats, els metges de l’empresa i la mútua que opera amb Mercadona intervenen activament en aquests processos. Així es trasllada a l’opinió pública la idea que els treballadors mai es posen malalts ni pateixen accidents. No és estrany el cas d’empleats que, pel fet de seguir les orientacions del metge de la seguretat social, han rebut un burofax al seu domicili en el qual se’ls informava de l’acomiadament… Així, de passada, s’alliçona als companys de treball sobre els perills de la indisciplina… la doctrina del “pal i la zafanòria”!

Una altra qüestió són les condicions en què es produeix la reincorporació al lloc de treball després d’un període de baixa.
Una empleada va assegurar en un mitjà de comunicació que, després de passar una setmana a casa per una contusió al peu, el coordinador la va reconvertir a la funció de caixera perquè així no hauria de moure’s.
Una altra treballadora de la secció de forn, la funció de la qual consistia en la descàrrega de congelat a -24 º C, es va lesionar i va contreure una hèrnia discal. Després dels dies de repòs prescrits per la mútua (de manera il.legal), va tornar al seu lloc de treball on va patir una recaiguda i, amb això, una altra hèrnia discal una vèrtebra més amunt.
Després d’aquesta recaiguda, el coordinador li va dir: “la culpa és teua. Tens les hèrnies perquè vols, així que el teu lloc ara és la cua de l’INEM “!
 

I que passa amb les baixes per malaltia?
Doncs posar-se malalt a Mercadona tampoc és oportú, si l’empleat aspira a cobrar la “prima per objectius”, retribució equivalent a un sou que l’empresa ingressa als treballadors el mes de març, sempre amb dues condicions: primera que s’hagen satisfet els objectius de venda i gestió previstos per l’any en curs, i segona que el treballador supere una entrevista de valoració personal que realitzen els coordinadors dels centres.
A més de que l’entrevista, segons diuen alguns treballadors, “resulta totalment subjectiva”. Si l’empleat es troba de baixa o en repòs prescrit per la mútua, l’empresa el convida a demanar l’alta mèdica voluntària. En cas de no fer-ho, pot suspendre la valoració i, en conseqüència, perdre la “prima per objectius”.

Mercadona es pretén així mateix una empresa “propera” i de “confiança”, però també “familiar”.

I ho és, no només per la presència (molt notable) de la família Roig a la direcció de la companyia, sinó què és familiar també perquè no resulta estrany trobar a diversos membres d’una mateixa família com a empleats. Això fa que, en cas de conflicte entre un treballador i l’empresa (per exemple, exigir qualsevol dels drets recollits en el conveni o en l’Estatut dels Treballadors), no són estranys els casos en els que els familiars propers s’han vist també perjudicats.

Per a l’empresa no té cabuda el conflicte entre capital i treball. Als empleats se’ls adoctrina perquè senten l’empresa com a pròpia.

En aquest context, el dia a dia en el supermercat pot tornar-se difícil.
Així ho va explicar una treballadora. Porta 8 anys treballant a Mercadona: “Aguante tot el que em facen, i això que et pressionen per tot arreu. A la fi convius amb la pressió i les circumstàncies. Hi ha qui es medica per suportar-ho, mentre que altres acaben per acostumar-se. És així, i no hi ha una altra. T’insisteixen molt per a que gestiones la teua feina tal i com si fora la teua pròpia empresa, que t’identifiques al màxim amb Mercadona, em pregunte a més qui fixa els temps de treball, ja que a ningú li dóna temps de complir-los. Moltes vegades has d’entrar a treballar abans del que marca el teu horari. Tampoc pots abandonar el teu lloc de treball per anar al metge especialista, si no canvies el torn amb un company”.

Aquesta treballadora va afegir que el compliment dels objectius és quasi una obligació. “El coordinador actua com un negrer, no es pot tirar cap producte a les escombraries. Abans que caduquen, els treballadors ens veiem forçats a comprar-los, ja què cal complir els objectius”.

A una altra treballadora la van acomiadar mentre estava de vacances, amb 12 anys d’antiguitat a l’empresa.
El motiu? … Baixar el preu del peix (ella era responsable de la secció de peixateria) per evitar llençar-lo al contenidor, “una cosa que encara que formalment no estiga permesa, havíem fet en moltes ocasions i no va passar res”.
Aquesta única falta ocasionà el seu acomiadament. Mai abans havia tingut cap problema a Mercadona, va assegurar. Un cop comiat, l’empresa li va oferir 3.000 euros pels 12 anys de treball.
En el judici, sis ex-companys, fortament coaccionats per l’empresa i alliçonats prèviament pels seus advocats, van testificar contra ella per por de represàlies en el seu lloc de treball (és aquest un fenomen habitual en els judicis per acomiadament contra Mercadona). Finalment el jutge va declarar “procedent” un acomiadament que hui està en fase de recurs.
 

Un altre ex treballador va declarar com, després de 10 anys de treball a Mercadona, va ser acomiadat mentre es trobava de baixa per ansietat.
El seu treball era el de repartiment a domicili, quan en una caiguda fortuïta es va trencar el canell. Incorporat abans de termini perquè l’empresa s’estalviara el cost de la baixa, va patir una recaiguda que el va obligar a passar una altra vegada pel quiròfan.
Quan va tornar a la feina, el van traslladar a una altra botiga (a la secció d’alimentació), on el coordinador li feia la vida impossible. Com a resultat de l’assetjament, demanà la baixa per ansietat i el trasllat de botiga. L’empresa va rebutjar la petició i li va plantejar un ultimàtum: “O continues a la botiga o arribem a un acord d’acomiadament”.
A la fi es va arribar a un acord pel qual l’empleat va percebre 45 dies per any treballat.

L’empresa tampoc dóna facilitats per compaginar la feina i els estudis oficials.
Una altra treballadora denunciava en xarxa que “tenint dret a llicència retribuïda per assistir als exàmens finals a la universitat, el meu superior més directe pretenia que molestara a les meues companyes perquè em canviaren el torn de treball, a la qual cosa em vaig negar. Van intentar, cada vegada que tenia un examen, fer creure a la resta dels meus companys que eixirien de la seua jornada laboral més tard per culpa meua. Fins i tot van arribar a dir-me que triara entre treballar o estudiar, ja que les dues coses eren incompatibles”.

A més de “vendre” les condicions laborals a les seues botigues com a ideals, Mercadona insisteix en una altra idea amb força a l’hora de presentar la seua gestió davant l’opinió pública.
Ofereix productes “frescos”, “de qualitat” i “sempre a preus baixos”. Però no s’explica el model de distribució subjacent a aquestes consignes, que per altra banda no és exclusiu de Mercadona, ja que el comparteix amb la resta de les grans companyies distribuïdores.

Segons l’especialista en sobirania alimentària, Esther Vivas, el paradigma actual (en què un grapat de grans empreses controlen més de la meitat dels aliments que es compren a l’Estat espanyol) “promou una agricultura industrial, intensiva i insostenible, en què l’agricultor cada vegada cobra menys pel seu producte i el consumidor paga més. És la gran distribuïdora qui s’enduu la diferència”.

En el seu ‘article “La distribució moderna: la invasió dels supermercats”, Esther Vivas afegeix que la nostra alimentació “es basa en el consum d’aliments cada vegada més llunyans, amb la consegüent contaminació mediambiental, i la pèrdua d’informació sobre l’origen i la manera de producció dels mateixos. A més, s’indueix a l’estandardització i l’uniformització productiva “.

Una mera ullada a les prestatgeries de Mercadona permet assolir productes dels cinc continents, encara que en alguns casos s’arriba a ocultar la seua veritable procedència.

Així, tenim cloïsses (Xile), oli (Tunísia), carbassa (Panamà), cereals (França), gambot ( Argentina), banana (Equador), peix congelat (Àfrica i Amèrica del sud), musclos i cloïsses (Xile, França i el Marroc), llet envasada com espanyola (França i Portugal), coco (Costa d’Ivori), jueva plana (Marroc ) i pinya (Costa Rica), entre d’altres.
L’oli d’oliva Hacendado, de molt baixa qualitat, s’envasa a Sovena, una companyia situada a Portugal. El seu principal accionista és Roberto Centeno, casat amb una filla del senyor Juan Roig. Aquest mateix Roberto Centeno ha comprat milers d’hectàrees d’oliveres al Marroc per a vendre-li l’oli a Mercadona.

El mateix passa amb la xufa de la denominació d’origen de València, amb els torrons de les denominacions d’origen de Xixona i Alacant o amb un producte tan bàsic com l’arròs. No estem parlant de qualsevol producte. Parlem de productes agrícoles estel del País Valencià, del qual Mercadona és originària. Tot producte amb denominació d’origen i que pot “obligar” a pagar més als productors, és eliminat dels prestatges per així permetre l’entrada de productes estrangers més barats.
El cas de la xufa és molt representatiu, ja que
Mercadona venia entre el 40 i 50% de tota l’orxata que es ven a l’Estat espanyol, de manera que l’eliminació de la xufa valenciana dels prestatges suposa una perjudici molt gran per als xicotets productors valencians. D’aquesta manera, es porta xufa africana a baix cost, amb una qualitat que no té res a veure amb la de la xufa valenciana… Mercadona apunyala als agricultors valencians, en importar taronges d’Argentina.

Mentrestant, la realitat segueix el seu curs tot i la crisi.
Segons informacions d’El País, el president de Mercadona, Juan Roig, va obtindre una retribució personal de 3,8 milions d’euros el 2011, un 73% més que l’any anterior.
La retribució del Consell d’Administració de la companyia es va incrementar un 50% en el mateix any (de quatre a sis milions d’euros).
D’altra banda, el conjunt d’alts directius va passar de percebre un total de 12 milions d’euros el 2.011, enfront dels 9 milions de l’any anterior (una mitjana de 360.000 euros per directiu)… Per a tots ells la crisi és una paraula què no està en el seu diccionari.

No es pot negar que la “Mercadotècnia” funciona, però les denuncies dels seus abussos laborals i de les seues pràctiques de mercat depredadores no les podran silenciar mai.

Patraix, València, a 22 de novembre de 2012.

“Cada xiquet que mor de fam, és un assassinat” (Jean Ziegler)

Ahir em va vindre al cap la frase que va dir el que va ser molts anys Relator Especial de les Nacions Unides per al Dret a la alimentació i  professor de Sociologia a les Universitats de la Sorbona i de Ginebra, Jean Ziegler.

Aquest home, perfecte coneixedor de la geografia mundial de la fam i dels seus veritables arrels, va dir una volta: “Cada xiquet que mor de fam, és un assassinat”.

I em vingué al cap perquè ahir UNICEF, el Fons de Nacions Unides per a la Infància de les Nacions Unides, va presentar  un informe anomenat “El meu fill ja no menja sorra”, amb motiu del Dia Universal dels xiquets.

En aquest informe, Unicef denuncia que uns 19.000 xiquets menors de 5 anys moren diàriament en països del Tercer món, sent la desnutrició, de manera directa o indirecta, la causant d’un terç d’aquestes morts.

Cent vuitanta milions de xiquets al món són víctimes de la desnutrició crònica, que mina per sempre el seu desenvolupament físic i intel.lectual, mentre que altres 20 milions lluiten per fer front a una desnutrició aguda severa.

Per exemple, només a l’Àfrica subsahariana, al voltant d’un milió de xiquets moren a l’any per causes relacionades amb la desnutrició.

Vist açò, jo em faig la següent reflexió: en el món actual en què vivim, els ciutadans anem obsessionats amb el què passa amb el deute sobirà, amb que si puja o si baixa la prima de risc o l’IBEX-35, però ens hem oblidat dels que estan molt, però què molt pitjor que nosaltres, d’aquests mil milions de persones que cada dia van a dormir amb gana o d’aquests més de 6000 xiquets que cada dia moren desnodrits.

Les fams que pateix el planeta tenen múltiples causes, algunes conjunturals com les sequeres o les inundacions causades pel canvi climàtic. Però també una bona part de la responsabilitat la té la indústria dels biocombustibles, que trau terres i cultius a la producció d’aliments per omplir els dipòsits dels grans tot terrenys del món ric.

Però el que potser molts no saben és que un dels principals motius d’aquest sofriment mundial és l’enginyeria financera amb la qual els taurons de Wall Street van transformar els mercats de futurs de les matèries primeres en una ruleta borsària, amb la qual seguir enriquint-se després de la punxada de la bombolla de les punt.com allà pels anys 2000-2001.

Fent una mica d’història, esbrinem que als primers que se’ls va ocórrer tan “estupenda” idea va ser als banquers novaiorquesos de Goldman Sachs.

Goldman Sachs és un dels grups de banca d’inversió i valors més grans del món i, molt probablement, el que més influències té entre les altes esferes polítiques mundials.

Per exemple, vos sona el nom de Mario Draghi? Efectivament, és el president actual del Banc Central Europeu, una de les persones que més influeixen en les polítiques econòmiques neoliberals que s’estan duent a terme a la Unió Europea.

I sabeu que càrrec va ostentar el Mario Draghi entre gener de 2002 i gener de 2006? Doncs el de vicepresident operatiu de Goldman Sachs a Europa.

La història d’aquest terrorisme de les altes finances la va iniciar, com he dit adés, Goldman Sachs, quan va crear el 1991 un nou instrument especulatiu, un índex de 18 productes bàsics -del blat, el cacau, el porc, l’arròs o el cafè, fins al coure i al petroli- per a  que els brokers pogueren també “jugar” al monopoly en el que fins aleshores era un mercat especialitzat.

A aquest “Goldman Sachs Commodity Index (GSCI)” es van sumar després moltes altres grans entitats financeres desitjoses d’aprofitar l’anomenada “aposta de la Xina”, com ara el Barclays (340 milions de lliures en beneficis anuals derivats d’aquesta especulació), Deutsche Bank, Pimco, JP Morgan Chase, AIG, Bearn Stearns i Lehman Brothers, entre d’altres.

A tots ells els estimulava la creença lògica que a mesura que creixeren els ingressos de xinesos, indis i d’altres integrants de les noves classes mitjanes de les potències emergents (els anomenats BRICS), consumirien aliments de millor qualitat i en més quantitat.

Una jugada segura… però criminal alhora!

És el que la Conferència sobre Comerç i Desenvolupament de les Nacions Unides (Unctad) ha denominat “financiarització” dels mercats de productes de primera necessitat, és a dir, la pràctica d’especular amb les matèries primeres i els aliments dels què depèn la subsistència diària de centenars de milions de famílies a tot el món, com si foren les accions d’una empresa que cotitza a la Borsa de Nova York.

Aquest fenomen de la “financiarització” es va desbocar quan els lobbies financers nord-americans van aconseguir amb les seves influències que el Congrés dels EUA aprovara per la via d’urgència -per compensar els mercats del col.lapse de la bombolla digital- una legislació que va permetre als grans fons de pensions i hedge funds que començaren a especular amb derivats d’aquests índexs de matèries primeres.
Tot just acabava de començar el segle XXI, i tant republicans com demòcrates abraçaven el credo de la desregulació financera, un dels eixos de la ideologia capitalista neoliberal.

El resultat va ser tan espectacular com ignorat per polítics i ciutadans: en només cinc anys, les posicions dels fons en el mercat de matèries primeres va passar de 13.000 a 317.000 milions de dòlars! Aquesta tremenda multiplicació especulativa buscava que els preus d’aquests productes bàsics com l’arròs, el blat, el blat de moro, la farina, etc… es dispararen per tal d’obtindre enormes beneficis amb els astronòmics marges entre el que es paga als agricultors (fixat per endavant i invariable) i el que s’acaba cobrant als consumidors.

I efectivament, aixína va ser… Segons la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (la UNCTAD), en la primera dècada del segle els preus mitjans del blat, el blat de moro i l’arròs pràcticament es van triplicar, produint desenes de milers de milions de beneficis als especuladors borsaris, amb els que van compensar les seues pèrdues en les operacions de monopoli de les hipoteques subprime, els actius escombraries i els CDS.

Però quan va arribar la “crisi” del 2008, en què el dòlar, l’euro i la lliura van deixar de tindre la confiança dels inversors, què millor lloc d’invertir en el menjar, un bé necessari que mai perdria el seu valor? …

En els primers dies del 2008, els especuladors van invertir 55.000 milions de dòlars en el mercat de matèries primeres, i pel juliol, aquesta quantitat era de 318.000 milions.

Els diners anaven i tornaven i la banca es fregava les mans. Els nous derivats alimentaris van crear una nova bombolla: l’alimentària. Una unitat de mesura de blat costava de 4 a 6 dòlars. Poc desprès, es va batre el rècord, costant aquesta mateixa mesura 25 dòlars. Des de 2005 al 2008, el preu del menjar va augmentar en un 80%!
La mateixa ONU va arribar a reconèixer que “una part important de l’augment del preu del menjar es deu a la bombolla especulativa”.

Així, ara no només ens trobem amb un limitat subministrament d’aliments i augment de la seua demanda, sinó que els banquers d’inversió han creat una obra d’enginyeria financera per la qual és el blat imaginari el que determina el preu del blat real que consumim… una bogeria digna de psicòpates financers!!!

Com a conseqüència d’aquest brutal encariment dels productes bàsics alimentaris, l’any 2008 van esclatar per primera vegada grans revoltes de la fam en més de 30 països del Tercer Món, països on 2.000 milions de persones gasten més del 50% dels seus ingressos a alimentar-se, i per tant molt són vulnerables a qualsevol pujada dels preus del menjar.

250 milions de persones van ser arrossegades el 2008 a la fam i a la mort segura per desnutrició, mentre els banquers i els inversors de Wall Street i d’altres Borses de Commodities del món (com ara les de Londres, Frankfurt, Tòquio, etc …) augmentaven els seus comptes de resultats a costa de la fam generalitzada que afectava milions d’éssers humans.

I tot això que acabe d’explicar és la conseqüència del que Unicef ??ha anunciat en el seu informe aquesta setmana: la mort diària d’aquests 6000 xiquets, directament afectats per aquest nou joc mortal dels sicaris financers de Manhattan.

Joerg Mayer, economista de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament, ho va deixar molt clar en unes declaracions que va fer al diari the Guardian: “El mercat dels aliments s’ha convertit en un casino. I per una única raó: fer que Wall Street guanye encara més diners”.

I com va denunciar Jean Ziegler: “Vivim en un ordre caníbal del món, on cada xiquet que mor de fam, mor assassinat. Hauria de constituir-se un nou tribunal de Nüremberg per jutjar per crims contra la Humanitat als que especulen en borsa a nivell mundial amb el preu dels aliments, i als banquers responsables del crac financer”.

Aquesta brutal realitat que passa diàriament al món no és mostrada pels grans mitjans de comunicació mundials… potser els interessos que hi han darrere d’ells en són els mateixos que juguen a la ruleta russa amb els preus del aliments? … Però això ja serà motiu d’un altre post.

Patraix, València (L’Horta), a 21 de novembre de 2012.

Brutalitat policial a València el 14N#. Impunitat TOTAL & Responsabilitats ZERO.

La passada vaga del 14N# ens va descobrir nous i anònims episodis de violència policial, què pràcticament no tingueren ressò en els grans (i controlats) mitjans de comunicació.

Tinc la impressió de que els que manen han decidit que el peatge que hem de pagar els ciutadans per manifestar-nos en contra de les seues polítiques de destrucció de l’estat del benestar, no és un altre més que el de córrer el risc de ser colpejats i maltractats amb tota la impunitat que sembla portar associada el vestir un uniforme, un casc, una porra i una xapa de la policia.

És com si la policia, un cos públic pagat amb els impostos de tots els ciutadans i amb la missió teòrica de garantir la seguretat de tots nosaltres, s’haguera convertit en una mena de milícia privada de les classes dominants, d’aquells que volen desfer l’estat social, privatitzar els serveis públics del benestar i esborrar del mapa les conquestes socials aconseguides pels treballadors al llarg de moltes dècades de lluita.

Durant les manifestacions hagudes amb motiu de la passada vaga del 14N# hem tingut nombrosos exemples d’aquests episodis de violència policial.

Les càrregues policials d’aqueixa jornada a la ciutat de València van deixar sis ferits oficials, diuen què tres d’ells eren policies, però van ser moltes les persones que no apareixen en les estadístiques, sobretot joves, que es van tornar a casa amb grans blaus provocats per cops de porra indiscriminats de la policia.

Entre aquests afectats es troben Clàudia i Miquel, una parella de joves valencians que es va veure acorralada per cinc anti-avalots poc després del migdia a les rodalies de l’Institut Lluís Vives de València, el focus del que va ser la Primavera Valenciana#.

Miquel és mestre d’educació primària, i hui ha de caminar amb crosses: «Té problemes als genolls i els cops de porra que li van pegar els han agreujat», comentava la seua companya.

Tots dos joves van participar a les manifestacions que es van organitzar a la facultat de Geografia i Història al campus de Blasco Ibáñez. «Volíem manifestar-nos contra les retallades i participar en la jornada de vaga, mai pretendre participar en disturbis pel centre de la ciutat o acabar colpejats per la policia», asseguren.

Quan van arribar al centre de València, diuen que «… tot anava bé fins que al carrer Sant Vicent algú va cremar un contenidor i van aplegar diversos furgons de policia. Nosaltres no volíem allò i vam decidir apartar-nos a un carrer lateral i anar-nos a menjar, quan de sobte un dels anti-avalots va començar a córrer cap a nosaltres i la resta li va seguir».

Els joves van començar també a córrer perseguits pels policies, sense saber ben bé els motius de la persecució, i en arribar a un portal es van refugiar intentant evitar la càrrega dels antiavalots. «Ens vam ficar al portal pensant que allò no era per nosaltres, perquè no havíem fet res i ja s’en anàvem a dinar, però van començar a pegar-nos cops de porra a les cames», denuncia Clàudia.
«Ens tenien acorralats i no paraven de cridar ‘aneu-vos d’ací, marxeu d’ací’, però no podíem fer-ho perquè ens estaven pegant». Miquel li cridava a un dels policies que li estava pegant «Ets boig, estàs boig, tu veus el que estàs fent?». Però no va servir de molt i, quan ja s’en anaven cap a la plaça de Sant Agustí, dos últims policies van tornar a carregar contra ells mentre Miquel estava ajupit dolent-se dels forts cops que acabava de rebre al genoll.

Miquel i Claudia van acudir a les Urgències de l’Hospital General, on els van fer el comunicat de lesions amb el que tenen intenció de denunciar la salvatge abresión de què van ser objecte.

La foto del post correspon a les lesions produïdes a les cames de Clàudia.

Policia pública o milícia privada del capital, què tenim?

Patraix (València), a 19 de novembre de 2012.

Rita Barberà busca ser novament nomenada Musa de las “Olimpiadas del Humor”.

Ahir l’alcaldessa de València, Rita Barberá, va oferir una roda de premsa per presentar els comptes municipals del 2013.

Durant la mateixa, i en al.lusió a la manifestació celebrada a la ciutat amb motiu de la vaga general del 14N, va apuntar la possibilitat que l’Ajuntament cobre (als seus organitzadors) els serveis de neteja dels carrers que es realitzen després d’una manifestació, per tractar-se d’una “activitat extra.

 

Qualsevol activitat extra que es faça i no estiga en el pressupost, és un servei extraordinari “, Rita dixit.
Així mateix, assenyalà que “està prohibit pagar (per part de l’Ajuntament) res que no estiga en el pressupost”.
 

Declaracions a les que jo, a la senyora alcaldessa de València, li respondria el següent:

– Sra Rita Barberà… supose que pensarà vostè també cobrar a la Junta Centra Fallera, o a les comissions falleres de la ciutat, les enormes despeses de neteja dels carrers i de deteriorament de mobiliari urbà que s’originen durant les festes falleres, no és així?
-I també voldrà cobrar als clubs de futbol de la ciutat (València CF i Llevant UD) les despeses de neteja i de caos circulatori que es produeixen en les hores immediatament anteriors i posteriors a la celebració dels partits, és així senyora Barberà?
-I així mateix entenc que voldrà cobrar a les Confraries de Setmana Santa les també abundants despeses de neteja que es produeixen als carrers i barris on es produeixen les processons, no Rita Barberà?
-I supose que també li cobraria vostè al sr. Ecclestone, o a l’empresa organitzadora de l’esdeveniment, les enormes despeses de neteja que suposa la celebració de les curses de F1, sobre tot als voltants del circuit, no és així?
I entenc que també li passarà vostè la minuta de la neteja de la ciutat al Vaticà, amb motiu de l’última visita del Papa a València, no? …
O potser es considera vostè àmpliament pagada amb els milions d’euros públics que els seus amiguets de la trama Gürtel es van embutxacar amb aquesta visita, i amb els “regals sense importància” que va rebre vostè i alguns companys seus del partit per part d’aquesta trama corrupta?
Sra Barberà, si vol vostè optar a guanyar novament el premi de Musa de l’Humor que ja va guanyar allà per l’any 1.973, tinga vostè idees més originals i no ofenga la intel.ligència dels valencians.
Si València és possiblement ara una de les ciutats d’Europa on més manifestacions diàries es produeixen, pense (si és capaç de fer-ho) que potser alguna cosa tindrà a veure les enormes injustícies socials i els continus abusos que es cometen sobre els ciutadans de la seua ciutat, dels que el seu govern, tant municipal, autonòmic i estatal són directament responsables.
I deixe vostè de fer més pallassades i humorades de mal gust, que ja és vostè grandeta i no mostra ja la frescor amb la que apareix en la fotografia de l’any 1973, caram!

Els seus ciutadans mereixem un respecte que vostè no ens té!

Patraix, València (L’Horta), a 17 de novembre de 2012.

Reunió Alberto Fabra i Mariano Rajoy a València el 13N#: crònica d’una nova petició inatesa d’almoina i de demostració de vassallatge.

Despús-ahir Mariano Rajoy visitava València.
Ho feia per primera vegada com a President del govern espanyol, ja que la seua darrera visita al Cap i casal va ser ara fa just un any, el 13 de novembre de 2011, i llavors ho va fer com a candidat en la campanya de les passades eleccions generals al govern espanyol.

Venia a València a inaugurar el II Congrés Nacional de l’Associació per al Progrés de la Direcció, i de retruc, com per a completar la seua agenda, es va reunir poc més d’una hora amb Alberto Fabra i, com no, amb la sempre omnipresent Rita Barberà.

La crònica del que va succeir a la reunió, la descric intencionadament utilitzant textualment alguns paràgrafs escollits del relat de la noticia que feu el periòdic “Las Provincias” de València:

“El Fabra més reivindicatiu es va trobar amb el paradigma d’un Rajoy a la gallega. El cap del Consell va exigir el finançament que els valencians veuen any rere any com se’ls escapa de les mans per culpa d’un model injust amb la Comunitat. Rajoy va prendre nota, va dir que estudiaria el tema i va marxar sense concretar quan hi haurà una solució al problema…”

“El Fabra reivindicatiu va emergir en la reunió amb Rajoy. El Consell fa dies venia anunciant que seguirà obstinat en demanar més finançament a Madrid, i el conseller José Manuel Vela va exercir d’avançada la setmana passada a les Corts quan va advertir que el Govern valencià no aguantarà ni un any més sense que arriben els diners que ens corresponen…”


M’imagine l’escena: el Fabra més reivindicatiu es va traure d’un cop la jaqueta davant Rajoy, per a deixar a la vista la seua samarreta vermella de licra cenyida que mostrava la “S” gegant de Superman… Fabra havia aplegat del planeta Kripton amb la missió de salvar el poble valencià!!!

A les primeres de canvi, Fabra va aprofitar la seua cara a cara amb Rajoy per traslladar que la Comunitat se sent maltractada per Madrid i que necessita més diners. Per això cal canviar l’actual model de finançament, que situa als valencians a la cua en el repartiment de fons per part del Govern central…“.


Crec què la escena seria així: el President Fabra, totalment enfurismat, va agafar pel coll a Mariano Rajoy i, amb una mirada amenaçant, li va exigir que demà mateix canviara el model de financiació que tant perjudica els valencians… De no fer-ho en 24 hores (li va advertir), parlaria amb el seu amic el Padrino de Castelló, Carlos Fabricio, qui li enviara de visita a la Moncloa uns “amics” amb intencions gens amistoses…

“Rajoy va atendre la petició del cap del Consell però no va avançar terminis per solucionar el problema…”.

“El president del Govern, segons fonts del Consell, es va mostrar receptiu a les peticions de Fabra i va assegurar que coneixia els problemes de la Comunitat. Però les respostes de Rajoy van ser en pla genèric, sense terminis, sense dates i sense l’acord ferm que la Comunitat rebrà més diners. El compromís el va canviar per la comprensió…”


M’imagine l’escena: la fúria del president es desunfla per moments… recapacita profundament i reconeix la seua vassallatge a Rajoy. Demana perdó penedit del que havia fet al seu amo de Madrid i, en senyal de submissió i respecte, li besa la mà després de fer-li una genuflexió… Ja accepta qualsevol cosa que li diga Rajoy.

I ara veu el remat de la noticia, el desenllaç lògic a les escenes que havia imaginat: “La xarrada també va donar per parlar d’anècdotes com que Fabra i Rajoy dormen vuit hores, practiquen esport (Rajoy corre i Fabra res) i que hi va haver temps millors…”.

“Des de Presidència van qualificar la reunió amb el president del Govern de “molt positiva”, pels arrests de Fabra de plantejar cara a cara a Rajoy les necessitats de la Comunitat amb el finançament autonòmic com a estendard…” (sic).

 

Però el remat del remat de la noticia el reserve, com no, per a la nostra batllessa preferida, na Rita Barberà i Noya.

Rita va declarar que la reunió va ser “molt amena i gratificant” (sic), i que varen estar “absolutament relaxats, com a bons i antics companys de partit”.


La seua conclusió va ser: ”Em va causar una magnífica impressió el coneixement absolut de la situació econòmica i financera que té (Rajoy) de la Comunitat Valenciana…”…

I després d’això -afegisc jo-, m’imagine una hilarant escena on Rita s’alçava de la seua cadira tota encesa i plena d’orgull patri (espanyol, és clar) i amb la mà en el cor encetava a cantar, amb llàgrimes als ulls, la seua cançoneta preferida: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya….”.

I finalment la meua reflexió final a aquesta hilarant crònica:
Senyor M.H. President de la Generalitat Valenciana: deixe ja de demanar almoina i de mostrar una vergonyant relació de vassallatge amb aqueixa sangonera què és l’Espanya jacobina i espoliadora. Defenga amb fermesa la dignitat i els interessos del poble valencià, i no s’agenolle vosté més davant dels nostres botxins… a què està vosté esperant per a donar-li un cop de porta als nassos a Rajoy i a Espanya?

Patraix, València, a 15 de novembre de 2012