NOTICIA URGENT! Descobrim la veritable identitat de Rita Barberà: una infiltrada pancatalanista a la batllia del Cap i casal !

Rita Barberà… aqueixa dona! 

Rita, moltes voltes prepotent, quasi sempre autoritària, habitualment demagoga i orgullosa de mostrar sense pudor una incultura il.limitada en qüestions culturals i identitàries valencianes, i sempre populista, molt PPoPPulista… bàrbara Barberà, com apuntava fa uns dies el Josep Guia en el seu bloc.

Però Rita pot resultar també una autèntica caixa de sorpreses, com ara exposaré a continuació.

Llegint ahir la premsa nacional, vaig veure que uns quants mitjans assenyalaven amb palesa indignació el fet de que el ple de l’ajuntament de Maó va aprovar el canvi del topònim oficial de Maó pel castellanitzat de Maó-Mahón.
Aquest era el tema “estrela” de la sessió plenària, però el primer punt de la sessió va ser el de l’aprovació del nou reglament d’usos lingüístics de l’ajuntament, concebut pel PP per esborrar la preferència del català en les comunicacions municipal.

A la fi els tretze vots del PP s’imposaren contra el vuit contraris del PSOE, per la qual cosa el nou reglament va quedar aprovat.

Fa un temps, a l’ajuntament de la ciutat de Barcelona va ocórrer una cosa semblant.

El TSJC i el Tribumal suprem va suspendre de manera cautelar 6 dels 19 articles del reglament d’ús del català impugnats pel PP de l’ajuntament. Els principals arguments del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya varen ser que ni la llengua catalana pot ser llengua d’ús preferent, ni els ciutadans que vulguen ser atesos en castellà han de sol.licitar-ho expressament.

Aquest reglament d’ús del català va ser aprovat per l’Ajuntament el 2010.

Doncs bé, estava jo l’altre dia repassant l’hemeroteca, quan de sobte m’en vaig trobar amb la noticia de què l’ajuntament de València tenia un reglament que avala la preferència del valencià… i el què era mes fort, el document va ser aprovat amb el vistiplau de Rita Barberà el 1996 i ratificat el 2005 !!!

Sincerament, no m’ho podia creure, em vaig fregar els ulls i torní a llegir la noticia i el document… i efectivament, era realitat, ahí apareixia un reglament municipal que avalava l’ús de la llengua pròpia, la que compartim amb Catalunya, i estava aprovat i signat per la mateixa RITA BARBERÀ!!!

Aquest reglament que s’anomena Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià al municipi de València. Publicació en el B.O.P.:14.05.2005”, diu coses tan malsonants per a un blaver catalanòfobcom aquestes:

– El present Reglament té per objecte genèric el desenvolupament i l’aplicació en l’àmbit  d’actuació municipal de l’Ajuntament de la Ciutat de València, allò que disposa l’article seté de l’Estatut d’Autonomia i la Llei de les Corts Valencianes 4/1983, d’Ús i Ensenyament del Valencià.

– Establir el valencià com a llengua usual de l’Ajuntament de la Ciutat de València i la seua Administració Municipal, tot fixant el marc de les obligacions específiques que se’n deriven per als seus regidors i empleats públics.

– El valencià és la llengua pròpia del municipi de València. Tots tenen el dret a conèixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit, davant les instàncies públiques, amb plens efectes administratius i jurídics. I els funcionaris tenen l’obligació de conèixer-lo i usar-lo.

– El valencià, com a llengua pròpia de la Ciutat de València, ho és també de la seua Administració Local i de les entitats i institucions públiques dependents d’aquesta.

– Tot el personal de l’Ajuntament de la Ciutat de València procurarà usar preferentment el valencià en les seues relacions de treball amb qualsevol/vulla funcionari/ària o empleat públic de l’Ajuntament, amb la resta d’administracions valencianes i en les sessions dels òrgans de govern i altres òrgans complementaris.

– D’acord amb les normes d’ús del valencià de la Generalitat Valenciana, tots els acords que adopte l’Ajuntament de València es redactaran preferentment en valencià, tot tenint validesa i eficàcia jurídica oficial plenes.

– En aquest sentit, les actes de les sessions de Ple o de qualsevol òrgan de l’Ajuntament es redactaran i traslladaran al Llibre d’Actes en valencià.

– Les convocatòries a les sessions dels òrgans  de govern i dels altres òrgans, així com les comissions informatives, els ordres del dia, les actes i la resta d’escrits i documentació dirigida als/a les regidors/es o personal de l’Ajuntament es faran en valencià.

– Els escrits i les comunicacions que hagen de tenir efectes fora del terme municipal de València, i dins l’àmbit geogràfic de la Comunitat Valenciana, seran redactats en valencià.

– En les actuacions administratives d’ofici o a instància de part, les notificacions, comunicacions i qualsevol altra actuació que afecte als/a les ciutadans/es, es faran en valencià.

– L’Ajuntament de la Ciutat de València podrà  requerir que els estudis, projectes i treballs anàlegs que encarregue a tercers li siguen lliurats en valencià.

– Els registres administratius de l’Ajuntament seran en valencià.

– Les màquines d’escriure, equips informàtics i tot el material adquirit per a ser emprat per l’Ajuntament s’haurà d’adaptar en la màxima mesura possible i ser útil per a l’ús preferencial del valencià.

– Els llocs de treball que tinguen relació directa amb el públic hauran d’estar ocupats per personal que tinga coneixements suficients de valencià oral i escrit, per atendre amb normalitat la funció que els siga encomanada. Aquest coneixement es justificarà amb les corresponents certificacions oficials.

– La producció editorial de l’Ajuntament es farà, com a norma general, en valencià.

– Es ratifica el costum centenari de proclamar els Bans en valencià.

– Tots els topònims del terme municipal tenen com a forma oficial la valenciana, que és la tradicional, la històrica i la correcta.

– Tots els noms de carrers, places, avingudes i, en general, qualsevulla denominació que servisca per a indicar un indret o espai determinat dins del territori municipal, així com la toponímia menor del terme municipal, tenen com a forma oficial la valenciana.

– Els rètols, cartells i indicacions existents en els immobles, dependències i serveis municipals hauran d’estar escrits en valencià.

– En les inscripcions o retolacions que identifiquen béns de propietat municipal, tant vehicles com immobles o utillatge en general, es procedirà de la mateixa manera.

– Els rètols de la via pública destinats a informar els transeünts, l’elaboració dels quals siga competència municipal, seran redactats preferentment en valencià. 

Es a dir, el mateix PP, però en versió blavencianera, que a Maó i a Barcelona havia aconseguit que se suspenguera el reglament d’ús del català als seus respectius ajuntaments, a l’Ajuntament de la València de na Rita Barberà va donar, en canvi, el vistiplau a un document normatiu similar.

Aquest reglament lingüístic, que va ser promogut pel PSPV-PSOE des de l’oposició, fou aprovat per unanimitat de tots els grups municipals, tant pel PP, que ja governava amb majoria absoluta en el moment de la votació, com per Unió Valenciana (UV), soci de Rita Barberá en la primera legislatura (1991-1996), partit de l’extrema dreta blavera i defensor a ultrança de la secessió del valencià respecte del català… veure per a creure!!!

L’acord va entrar definitivament en vigor el 2005, quan va ser publicat en el Butlletí Oficial de la Província, i no ha estat impugnat per ningú des d’aleshores.

I jo pense què, en vista de tota la evidència acumulada, no em queda més remei que demanar-li publicament a Rita Barberà que es lleve definitivament la careta de defensora de l’anticatalanime més radical que ha dut durant tants i tants anys, enganyant a tot el poble valencià, i que mostre la seua veritable condició de submarí quadribarrat al servei de la gran banca catalana i dels foscos interessos annexionistes i imperialistes del comptats al nord de la Sènia… Rita, traïdora, rendeix-te, t’hem pillat amb el carret dels gelats!!!

Patraix, València, a 31 d’octubre de 2012

Ens creiem el melic del món, i som el seu botxi.

Aquests dies centenars de magrebis i de subsaharians estan arribant a les costes de l’Estat espanyol en pasteres.

Ells i elles són les “esquenes mullades”, el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu que tot just mereix uns discrets titulars a la premsa diària o uns pocs minuts als telediaris de les grans cadenes audiovisuals espanyoles.

Llegint la premsa espanyola, em va cridar l’atenció l’història de Cherif, un dels ‘esquenes mullades’ que van arribar a la costa valenciana de Santa Pola a mitjans d’aquest mes.

Actualment espera a ser expulsat al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de València.

Cherif va declarar al jutjat: “Al meu país no tinc res, així que no hi ha res a perdre. Tornaré a intentar creuar el mar”.

 

Perquè Cherif estava entre els ocupants de l’última pastera arribada a les costes valencianes quan va ser interceptada per una patrulla de la Guàrdia Civil.

Juntament amb els seus col.legues de travessia, sembla que va passar entre cinc i sis dies a la deriva, a mercè de la mar: “Estàvem totalment desorientats i ens vam quedar sense menjar. Quan es va acabar l’aigua, vam començar a beure la de la mar”, va declarar al jutjat alacantí que els va prendre declaració.

Els 14 algerians que viatjaven amb Cherif van arribar a la costa exhausts, amb el tors nu i cremat, ple d’una barreja de salitre, combustible, suor i l’acció d’un sol inclement.

Cherif, què era  el major de tots ells, va haver de ser hospitalitzat per les ferides que duia al seu cos. Pateix una important discapacitat en un dels seus braços i en una cama. Si un dia naufragara la seua pastera, ni tan sols podria nadar i s’ofegaria sense remei.

Però tant li dóna… el seu desig primari de fugir del nord d’Àfrica i arribar a Europa s’imposa sobre qualsevol por….”Es la segona vegada que intente arribar a les costes espanyoles”, va dir. 

Davant d’aquest drama que es repeteix una i mil voltes tots els estius, personalment em sembla molt hipòcrita la tenacitat amb la què Europa procura evitar l’arribada a les seues costes de milers d’immigrants com Cherif.

La seua lluïta i la de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostre terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles per tot arreu del devastat continent africà que les hem deixat com a criminal herència.

Potser Europa espera que després de centúries de saquejar Àfrica, despullant-los de la seua cultura pròpia, dels seus recursos materials i humans, d’injectar-los amb la nostra febre perniciosa del consum, anem a continuar vivint tancats com una fortalesa inexpugnable, a l’interior de la qual nosaltres, els seus habitants, som feliços i ens donen a un consum desenfrenat i espoliador dels recursos del planeta, mentre fora de la nostra fortalesa s’estén la fam, la misèria, l’explotació i la desesperació generalitzades?

En el conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la mort vermella”, es simbolitza la inutilitat de l’intent del Príncep de tancar-se en el seu palau a donar festes, fins que la pesta passara a l’exterior… però la mort va acabar entrant igual en el seu Palau.

Europa és rica gràcies, en gran manera, a tot el que va espoliar a l’Àfrica.

Potser estem esperant que els africans famolencs es queden a sa casa, patint les conseqüències dels robatoris europeus, mentre les societats europees gaudeixen d’alts estàndards de vida?

Algú creu que és tolerable què qui els va saquejar, matar i violar al llarg de segles, s’avingue ara a pontificar i donar-los lliçons sobre mora internacional i drets humans?

No recorden els anglesos les seues massacres a Kenya, o les despulles en que van convertir Rhodèsia?…

No recorden els francesos l’inmens robatori que feren a Dakar, i de quina manera van saquejar sense escrúpols Costa d’Ivori?…

No recorden els alemanys els camps de concentració de Namíbia i els cranis del poble herero, que encara es conserven al Museu de medicina de Berlín ?…

No recorden els belgues les seues atrocitats comeses en el Congo?…

No recorden els portuguesos les seues excavacions depredadores a Angola, a la recerca d’or, o els seus caceres d’esclaus a Moçambic …. qui va regar de sang de nens innocents les mines de diamants de Serra Lleona?…

I ara resulta què els europeus ens permetem el luxe de repel.lir aquestes barcasses de desesperats, de tancar i de deportar aquests fugitius que apleguen a les nostres costes i que enlletgeixen amb la seua presència les nostres glamuroses platges.

Si Europa fora coherent amb les seues pròpies polítiques de drets humans, hauria d’acollir amb els braços oberts a aquests “Cherifs”, i suplicar perdó de genolls, oferint compartir alguna cosa de les moltes que els varem furtar i espoliar de les seues terres.

I el més curiós de tot és que aquests angoixats fugitius no demanen el que els correspondería en justícia, que no seria una altra cosa més que la devolució del que legítimament els pertany… tan sols demanen una almoina, vendre’ns quincalla a les places, treballar explotats als nostres camps, repartir diaris o netejar els parabrises del nostres cotxes… i tot i així no els volem!

La nostra ceguesa és vergonyosa, la nostra hipocresia criminal i la nostra baixesa indescriptible!

Malgrat la greu crisi econòmica i social que estem patint a Europa. el món rugeix desesperat al nostre voltant, perquè estem infinitament millor que ells … quan de temps pensem que podrem fer el no veure-ho ni escoltar-lo ?.

Europa vol romandre tancada en la seua fortalesa, mentre una Àfrica humiliada i saquejada es dessagna….

Quan aturarem aquest genocidi emmascarat?

Patraix, València, a 30 d’octubre de 2012.

Rubalcaba es lleva la màscara i mostra la veritable cara pseudo-democràtica del nacionalisme espanyol.

Avui el lider del PSC, Pere Navarro, ha fet unes declaracions en les que es mostrava partidari de reformar la Constitució espanyola per a incloure-hi el Dret a decidir.
Les seues declaracions textuals han segut: “El Dret a decidir forma part de l’aprofundiment de la nostra democràcia“.
I, efectivament, jo estic d’acord amb Pere Navarro en el fet de de què un sistema democràtic de qualitat, representatiu del què ha de ser una democràcia avançada, ha de incloure-hi mecanismes que promoguen l’exercici de la democràcia directa o de la democràcia participativa per part de la ciutadania.
Però el Secretari general del PSOE, Alfredo Rubalcaba, sent coneixedor de les declaracions de Pere Navarro, s’afanyat a dir que “No comparto la fórmula del derecho a decidir, no la compartoy en este sentido no comparto esta parte del programa del PSC…”.
Amb aquestes declaracions de negació d’un dels drets més importants que han de tindre els ciutadans que visquem sota una autèntica democràcia, Rubalcaba s’ha llevat definitivament la seua careta de fals demòcrata i ha mostrat sense pudor la veritable cara del nacionalisme jacobí espanyol, la que nega les llibertats i els drets democràtics als seus ciutadans.
Com va dir una volta Josep Pla: “No hi ha res més paregut a un espanyol de dretes, què un espanyol d’esquerres“…. i la va clavar.

Patraix, València (L’Horta), a 29 d’octubre de 2012 

 

Avui darrer diumenge d’octubre a El Puig

Hui és darrer diumenge d’octubre de 2012.

Hui novament hem celebrat el darrer diumenge d’octubre a la muntanyeta de la Patà d’el Puig, i ja en van cinquanta i tres…

Hui tots els que hi hem assistit hem tornat a sentir l’energia especial que desprén aquest aplec, l’energia del valencianisme irredent i combatiu, el què no pacta amb els jacobins espanyols, el què rebutja el parany de l’autonomisme espanyol i el que lluita per un País Valencià lliure i sobirà dins del seu marc propi nacional, què és el què abasta des de Salses a Guardamar, des de Fraga fins a Maó.

Hui hem viscut amb esperança el naixement d’un nou moviment unitari civil i polític que aglutina a una bona part de l’independentisme d’esquerres valencià, “Nosaltres els fusterians”, que fins ara estava molt fraccionat.

I hui també estava a l’aplec el record d’Al Tall, desprès de l’anunci de la seua dissolució, amb Vicent Torrent que ha rebut el suport i les mostres d’afecte de tots nosaltres.

La seua cançò “Darrer diumenge d’octubre” ja forma part de la memòria col.lectiva del nostre poble:

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

Visca la terra //*//

Patraix, València (L’Horta), a 27 d’octubre de 2012

El PP valencià contra les seues pròpies institucions.

Aquesta setmana, el ple de les Corts Valencianes ha aprovat, amb els únics vots del PP, una proposició no de llei presentada pel grup popular en què expressava el seu rebuig a l’acord del Parlament de Catalunya en què demanava a la Generalitat Valenciana “emprendre les accions necessàries per garantir l’ensenyament en llengua catalana al País Valencià en tot el sistema educatiu”.

La proposició no de llei del PP valencià sol.licitava que les Corts exigiren “el màxim respecte” a l’article sisè de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, que determina que la llengua que es parla en aquesta autonomia és el valencià i que “l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà “.

El portaveu del PP, Jorge Bellver, denunciava el “menyspreu” a l’Estatut d’Autonomia del País i la “absència total de lleialtat institucional” per part del Parlament de Catalunya… “Nosaltres parlem valencià i ningú ha de vindre a dir-nos què hem de fer amb la nostra llengua, la nostra Senyera i les nostres tradicions”, va dir aquest PPero, que també va afegir per a arrodonir la feina que “no som una província catalana”, i es va quedar tan fresc…

Amb aquests desgavells de declaracions, el Consell es posicionava en contra d’una de les seues institucions, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, demostrant així que la política i les declaracions de polítics funcionalment analfabets en qüestions de filologia tenen més validesa que el què dictaminen els acadèmics d’aquesta institució.

Cal esmentar que la condició per ser membres de l’AVL és la de ser experts en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica, o bé ser una destacada personalitat de les lletres o de l’ensenyament en matèria lingüística o una producció reconeguda en el camp del valencià o la cultura valenciana.

Pel què sembla, la qualificació acadèmica i científica d’en Jorge Bellver deixa a l’altura d’un drap brut a la de tota aquesta colla d’analfabets que formen l’AVL!

Anem a recordar què es l’AVL.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser creada el 1998, sent President de la Generalitat Eduardo Zaplana. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 2006 el declarà organisme competent únic en la qüestió idiomàtica valenciana.

Per tant, l’AVL és una Institució de la Generalitat Valenciana, de caràcter públic, adscrita a la Presidència de la Generalitat

Les seues funcions són les de determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià, a partir de les Normes de Castelló del 32.

Les decisions de la AVL, en l’exercici de les funcions que li corresponen, hauran de ser observades per totes les Institucions de la Generalitat, pels Poders Públics, per la resta d’Administracions Públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic.

I què diu l’AVL respecte de la llengua dels valencians?

En el acord adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2.005, pel qual s’aprovà el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l-entitat del valencià, es deia:

-«El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l´antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.»

-«La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris.»

– «D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia…), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic»

– «En l’àmbit territorial de l’actual Comunitat Valenciana, la llengua pròpia dels valencians ha rebut majoritàriament el nom de valencià o llengua valenciana… A pesar d’existir una tradició particularista valenciana respecte a l’idioma propi, la consciència de posseir una llengua compartida amb altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó s’ha mantingut constant fins a època contemporània. Per això, la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes, i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat valenciana de les últimes dècades.»

– «És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol i la jurisprudència.»

– «L’existència d’eixes dos denominacions pot crear equívocs sobre la cohesió de l’idioma en alguns contexts, especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit. Per esta raó l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada.»

Que hem d’entendre i pensar quan sentim declaracions institucionals com aquestes d’en Jorge Bellver?

Doncs el què ja pensem cada volta més i més valencians: que la nostra multi-centenària i honorable Generalitat està ocupada per una colla de (des)governants analfabets, manipuladors i traïdors a la llengua dels valencians.

Tal i com va profetitzar el nostre Joanot Martorell en el Tirant lo Blanch enllà pel any 1.469, quan va dir de la nostra llengua:

“Vendrà per temps en gran decaïmen… d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada …”.

Patraix, València (‘Horta), a 27 d’octubre de 2012

L’economia valenciana i els enemics interessadament inventats pel PP valencià.

Aquesta setmana s’ha fet pública la intenció de Ford de tancar tres de les seues plantes de fabricació d’automòbils a Europa (2 a UK i una altra a Bèligica), i traslladar part d’aquesta producció a la planta valenciana d’Almussafes.

Fa unes poques setmanes, la multinacional austríac-canadenca Magna, líder mundial en fabricació de seients per a automoció, va decidir també instalar-se al costat de Ford Almussafes.

Per a mi, que sóc enginyer d’automoció i treballe en una important multinacional estrangera radicada a prop de València, considere que ambdues noticies representen un important respir per la nostra economia, tot conscient de que la situació d’atur que patim al País Valencià és realment angoixant, la més elevada de tot l’Estat espanyol.

Per altra banca, tothom sap que si Ford tanca fàbriques en altres països i s’en ve cap a València és, entre altres raons, per la situació d’esclavitud laboral que ha creat el PP en el regne d´Espanya, gràcies a la salvatge reforma laboral que aprovà fa uns mesos.

A les poques hores de fer-se pública aquesta noticia, el Vicepresident del Consell va fer unes declaracions en una reunió de treball amb l’Associació d’Empresaris Valencians (AVE), en les què deia que “si Ford decide dejar otros países para trasladarse a la Comunidad Valenciana, es porque aquí tenemos un potencial enorme… es porque algo bueno tenemos, es mucho lo que tenemos y todos hemos de ser capaces de ponerlo en valor…”.

El cas és què la vialibilitat futura d’aquestes grans empreses i de moltes altres empreses valencianes de caire exportador, depèn en gran mesura de què es pose en marxa el Corredor ferroviari del mediterrani de via ampla, que connecte la nostra economia amb el centre i el nord d´Europa i faça molt més competitius els nostres productes arreu del continent.

Per exemple, és realment tercermundista que entre Tarragona i Vandellòs continue existint un “coll de botella” de via única que posa fre a la nostra economia, tal i com han denunciat, entre molts altres, el lobby empresarial Ferrmed.
Entre altres coses, Ferrmed ha tornat a denunciar què les inversions que contemplen els pressupostos generals de l’Estat per al 2013 per al Corredor Mediterrani, estan “lluny” del pes socioeconòmic de les nostres infraestructures, que a més porta “un retard endèmic de 20 anys”.

I, mentrestant, des de Madrid, la capital de la metròpoli, la Ministra espanyola de Fomento Ana Pastor continua posant més i més entrebancs i pals en la roda del Corredor mediterrani, apostant alhora en favor d’el Corredor central, un corredor que necessita foradar els pirineus per a poder connectar amb França…

Per cert, aquest Corredor ferroviari central ha estat ja desestimat per la Unió Europea (UE) i pel Comité de Regions de la Unió Europea, perquè això de foradar el pirineus i fer transcórrer el dit Corredor a través de deserts econòmics entre Madrid-Saragossa i la frontera amb França sembla més una ocurrència del TBO què una proposta seriosa basada en un mínim de rendibilitat econòmica.

Però clar, si veus els fets i escoltes  les declaracions dels prebostes del PP=PaellaParty valencià, resulta que els enemics dels nostre poble no estan a ponent, sino al nord… Ells són aqueixos malparits de la barretina que ens volen furtar la paella, les taronges, l’orxata i el Miquelet, deixar-nos sense “llengua” (o siga muts… en lo bonica que estaria la nostra Rita muda, sense obrir la boca semblaria Godzilla però intel·ligent i tot…) i fer de nosaltres una colònia de tercera categoria de Barcelona, la qual cosa resultaria inadmissible perquè ara què ens hem convertit en platja i colònia preferent de Madrid, perdríem categoria, i això no es pot tolerar de cap manera…

Qui són i on estan els veritables enemics del nostre poble ? … A ponent i els seus quinta-columnistes de casa nostra, no ho dubteu.

Patraix, València (L’Horta), a 27 d’octubre de 2012

Fabra i la seua submissió a l’espoli fiscal i a la subfinanciació estructurals que patim els valencians per part de la Metròpoli.

Hui és noticia de portada als dos diaris del Cap i Casal de València (Las Provincias i el Levante) la rogatòria del President Alberto Fabra al Ministeri d’Hisenda espanyol per a que el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) arribe a les arques valencianes el més aviat i en la major quantia possibles, per a poder atendre les nostres necessitats, les obligacions i el pagament a proveïdors.

El diari Levante titulava així la seua crònica: “Fabra trabaja para que el FLA llegue en mayor cuantía”.
Per la seua banda, el diari “Las Provincias” ho feia així: “Fabra insiste en pedir más dinero del FLA para pagar a proveedores”.

Tots dos titulars reflecteixen una trucada d’auxili i rescat certament angoixant per part d’un President que transmet la sensació que la seua nau s’està enfonsant irremeiablement.

Els valencians recordem aquell vergonyòs 20 de juliol d’enguany en el que el nostre País va convertir-se en el primer territori de tot l’Estat espanyol a demanar suport financer al govern central, amb el què açò comporta d’alienació política i econòmica davant del govern de Madrid.
Perquè un col·lectiu que no gaudeix de la capacitat de decidir sobre els seus propis recursos, és un col·lectiu socialment alienat, insignificant en el context polític i econòmic estatal i, per suposat, en el europeu, amb la importància que això té per viure en una economia tan globalitzada com n’és l’actual.

I en el cas del País Valencià, la pèrdua de sobirania econòmica al llarg dels últims anys ha sigut realment brutal.

Però, com hem arribat fins ací?

Potser serà perquè hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, com 

en diuen molts interessadament?

La resposta òbviament es NO.

Un factor clau que ajuda a explicar la situació actual del País Valencià, potser el més important en quant a la seua magnitud econòmica,
es la discriminació permanent que hem patit els valencians en el repartiment del sistema de finançament econòmic.

El 2.009, per exemple, els valencians vam rebre un finançament per càpita de 1.904,28 euros, es a dir, 194,5 euros menys que la mitjana espanyola. I la situació s’agreujà en el 2.010, durant el qual rebérem de l’Estat 2.332 per càpita, 229 euros menys que la mitjana.

Però aquesta situació de discriminació econòmica i fiscal no és d’ara, ha sigut acumulativa any rere any.

Una bona prova d’açò la trobem en el fet de què el deute públic valencià ha crescut de manera interrompuda durant els darrers anys… fins i tot en l’època de bonança econòmica es generava deute!

I ara podem entrar en el segon dels factors què determinen la nostra esclavitud econòmica a espanya … Un factor que compartim amb la resta dels territoris de la nació, el Principat i les Illes: el drenatge permanent de recursos cap a l’administració central, uns recursos que no retornen mai, es a dir, un espoli fiscal en tota regla.

I tornem a parlar de dades i xifres concretes. El 2008, segons les balances fiscals publicades pel Ministeri d’Economia espanyol (només una vegada, perquè semblaven ser un secret d’estat) , el País Valencià cedia a espanya anualment un 6,40% del seu PIB. En xifres actuals, aquest percentatge representa la bonica xifra de 6.588 milions d’euros d’espoli fiscal anual.
Es a dir, que si aconseguírem desfer-nos d’aquest robatori legal que ens aplica l’Estat espanyol, el deute que la Generalitat Valenciana tenia a finals del 2011 (20.762 milions d’euros), es podria liquidar en poc més de 3 anys.

I que tal si ja ficats en feina, ara també parlem de la discriminació històrica en quant a inversions estatals fetes al País Valencià?

Doncs també en podem parlar, i molt… Pràcticament des d’el franquisme, el País Valencià ha sofert addicionalment una gran marginació pel que fa a les inversions públiques que realitza l’Estat a casa nostra.

De fet, els pressupostos generals de l’Estat per al 2013 publicats fa uns quants dies, revelen que els valencians rebrem el 2013 un 35% menys que el 2012. Concretament, 128 € per habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola d’inversions arreu de l’Estat (225 €).

I què representa tot açò per als valencians?

El resultat de tots aquests desequilibris, discriminacions i espoli dels nostres recursos econòmics per part del govern espanyol, suposa una degradació progressiva de les nostres condicions de vida, la de tots els valencians, fins a extrems d’autèntica marginalitat.

L’evolució de la renda per càpita és ben aclaridora al respecte. Lluny de convergir amb la mitjana espanyola, el valor afegit per càpita de l’economia valenciana s’ha anat allunyant progressivament de la mitjana, i ha caigut fins a suposar el 88,4% de la mitjana espanyola.

La situació és certament desoladora en tots els sentits. Lluny de discursos populistes i interessats, el que més ha pesat en l’empitjorament de les finances públiques i de la economia social valencianes ha segut un sistema de finançament autonòmic totalment arbitrari i injust, un espoli fiscal històric i una clara discriminació d’inversions estatals.

L’economia valenciana es troba, cada volta, més enfonsada i és més irrellevant en el context estatal.
I mentrestant, el nostre President continua agenollant-se davant dels seus amos de Madrid, demanant almoina i ofrenant “noves glòries a espanya”… I així ens va als valencians!! 

Patraix, València (L’Horta), a 23 d’octubre de 2012.

Islàndia, una flor enmig d’un oceà de canibalisme neoliberal.

Islàndia hui no apareix a cap portada de cap mass media que estiga al servei de les corporacions… però el què està passant aquest cap de setmana enllà a mi em sembla una noticia extraordinària.

Perquè un país en el que la pressió dels seus ciutadans ha aconseguit tombar un govern, ficar en presó als banquers que provocaren la seua crisi i redactar una constitució plenament democràtica, deuria de ser noticia quasi permanent de portada a tots els mitjans de comunicació d’un món normal.

Els islandesos estant votant hui en un referèndum el projecte de Constitució elaborat per una comissió de 25 ciutadans corrents que ha sigut previament consultat als seus compatriotes a través d’internet, en un exercici de democràcia directa sense precedents. El referèndum consultiu demana als islandesos que responguen SÍ o NO a sis preguntes concretes:

– Sobre el paper dels recursos naturals del país.

– Sobre el paper de l’església nacional.

– Sobre el futur sistema democràtic de l’illa.

– Sobre sobre la possibilitat de celebrar referèndums per iniciativa ciutadana.

– Sobre el model de votació en les eleccions

– Sobre si la futura Constitució s’ha de basar en el projecte que els ha estat presentat.

Aquestes sis preguntes van ser elegides per una comissió de 25 ciutadans corrents elegits el 2010 per revisar la constitució. Entre abril i juliol de 2011, aquest grup integrat per 25 persones de diferents condicions i nivells socials treballà en el projecte abans de penjar-ho a internet, per a què els seus conciutadans respongueren i enriquiren la proposta de text constitucional. Centenars d’ells el van fer.

El què té d´extraordinari aquest model de democràcia participativa a Islàndia és que es produeix en un món actual on els dictats d’una minoria s´imposen sobre els desitjos i els anhels d’ una immensa majoria d’habitants del planeta, un món que es troba sota el domini d’unes elits econòmiques i empresarials amb uns interessos contraposats als de la immensa majoria dels ciutadans que habitem aquest món.

Islàndia és hui en dia, sense cap dubte, l´esperança per al endemà dels ciutadans i dels pobles europeus.

Patraix, València (L’Horta), a 20 d´octubre de 2012 

Rita Barberà i el seu amic el monstre de l’anticatalanisme.

Aquesta setmana la nostra benvolguda batllessa na Rita Barberà ha fet unes interessants declaracions en el Forum Europa a la capital de la metròpoli.

Com cal en un bon polític que s’estime de ser-ho, ho ha fet fora de casa, seguint aqueixa moda, molt d’actualitat, que diu què a casa no cal dir ni pruna sobre certes qüestions que poden resultar polèmiques, però què quan estàs lluny de casa i de l’atenció mediàtica local, pots soltar-te la melena i traure la llengua a passejar sense complexes.

I què ha dit la nostra batllessa? 

Doncs ha dit, entre molts altres desgavells als què ja ens té acostumats als ciutadans del Cap i casal, què el País Valencià “lleva sufriendo desde hace tiempo” els atacs de l’independentisme català, referint-se, lògicament, al del Principat.


I quins són els tancs i els caça-bombarders que, segons na Rita, utilitza el Principat en aquests devastadors “atacs” a València?… Doncs, ni més ni menys, les paraules i els diners d’Omnium Cultural, el qual fins i tot ha gosat de dir que la “Dama de Elche” era catalana.


A la qual cosa jo li diria a na Rita Barberà que la “Dama d’Elx” no és ni valenciana, ni catalana, ni espanyola, molt al seu pesar, perquè la Dama d’Elx és ibera, i res més d’ això senyora batllessa.

I perquè ha fet na Rita Barberà aquestes declaracions?…. Molt senzill, perquè traure el monstre-zombi del anticatalanisme a passejar a discreció, sempre li ha donat al PP=PaellaParty valencià i als seus dirigents molt bon rèdit electoral.

I perquè precisament ara?… La resposta la podem trobar en el fet de què fa poc més d’una setmana el diari El País va fer públics els resultats d’una enquesta d’intenció de vot al nostre País, en la que es feia palesa que el PP perdia la seua majoria absoluta al Parlament valencià, i en la què els partits nacionalistes a l’esquerra del PSPV doblaven les seues intencions de vot actuals.

I la senyora alcaldessa, que és profundament inculta i populista, però que de tonta no en té un pel, va pensar què és ara el millor moment de tornar a donar vida en el castell del Doctor Frankenstein situat a l’ala oest del Palau de Manises de València al monstre de la catalanofòbia, i traure’l a passejar novament pels carrers de València.

Preveig que en els pròxims temps tornaran a ressonar els discursos anticatalanistes per part dels dirigents del PP valencià i en els mitjans de (des)informació al seu servei (C9, LP, ….), tornarà a afirmar-se el secessionisme del valencià respecte del català com si fora una veritat universal, tornarà a aparèixer la franja blava en la nostra senyera comuna de la Corona d´Aragó, com si el propi Rey en Jaume l’haguera portat ell personalment a la conquesta de València, a l’igual que ja han tret al carrer la interessada polèmica amb la denominació del nostre territori, que si País, que si Comu-nitat, que si Regne, que si Regió…. qualsevol cosa és lícita per a aquests crogmanons polítics per tal de mobilitzar el seu calader de vots, encara que siga a costa de tornar a insultar la intel·ligència d’una bona part del poble valencià.

Patraix, València (L’Horta), 20 d’octubre de 2012