El Cau de l'Ós Bru de Taradell

– Silenciiiiiiiiiiii!!!!!!!! Però voleu callar d’una vegada!!!! Estiguem per la feina, carai!!!

Ai! Com trobava a faltar els crits de la cap de colla dels incorregibles vermells capitalins. Divendres al vespre els vaig tornar a sentir després de força temps de no visitar el local. I quin local! Acostumat a la cova tradicional, no deixo d’estar satisfet de disposar d’un temple com el que ens acull des de fa cosa de tres anys. Sang, suor i llàgrimes per aconseguir-lo, per mantenir-lo, per viure’l, …

Cares amigues, rostres desconeguts, riallera canalla que no para de
crèixer, companys que no deixen de fer-se grans, retalls de vides que
topen per un objectiu comú.

L’assaig esdevé una olla catalana.
Una olla farcida d’ingredients diversos que, en ajuntar-se, fan la
xup-xup i són difícils de governar. D’aquí els crits de la cap de
colla, de la cap de colla i de la gent que deixa sang i fetge per
governar una nau de mariners massa rebels, potser, per una activitat
com aquesta.

M’hi sento còmode, però. M’agrada veure com la
colla segueix plena de vida, vida vella i vida nova. Nova com la que
porta una ex-companya de Junta dins del seu cos o la d’aquell de més
enllà que es casa d’aquí ben poc. O la d’aquell que s’arrepenja a la
paret i que acaba de tornar d’una d’aquestes aventures de camins i
muntanyes que, a alguns, tant ens agraden. Històries, retalls de vida
personal en un col·lectiu aplegat entorn de l’art efímer de les torres
humanes.

Xino-xano per la Diagonal, no deixo de pensar que,
malgrat les distàncies i les aparents desconeixences, una colla
castellera -i potser d’altres col·lectius socials i cívics com aquest-
no és altra cosa que una família, una gran i nombrosa família que hom
escull, potser per atzar, en un moment determinat de la seva vida i
que, malgrat que no se’n tingui consciència, resta amatent en algun
plec ocult que, tard o d’hora, el fa tornar al corral.

M’agrada l’actuació de vigílies.
M’agrada arribar-hi d’hora i tombar pels carrerons que envolten el Born.
M’agrada apropar-me al Fossar i donar-hi un cop d’ull amb Santa Maria del Mar de fons.
M’agrada trobar-me els companys de colla allà on el Passeig de les justes medievals desemboca en l’esmentada esglèsia.
M’agrada,
després d’omplir-me de passat, endinsar-me en el present. En el present
d’un colla que s’entrebanca -anecdòticament- amb una torre de set que,
un cop desmuntada, és capaç de descarregar amb força raça, una torre
que encén les converses entre veïns de pinya, de nucli, de tronc. Un
enfilall d’anècdotes, de converses sobre el què ha passat i el què no
ha passat. Després es lluita el primer tres de vuit de la temporada
d’enguany, un castell que es defensa amb ofici, amb raça castellera i
muscles d’acer. Encarats a la galeria, ja, ens embutxaquem les més
grans celebracions amb un quatre de set amb el pilar, un pilar que
girem i regirem per saludar tot el públic assistent. Després, alcem un
pilar de cinc a força de braços i el fem desaparèixer enmig d’un mar
d’aplaudiments.

Vespre de vigílies, vespre al Passeig del Born,
jornada intensa, saborós aperitiu de la diada més nostrada: La jornada en
què celebrem els 39 anys del nostre naixement! Un dia per recordar
aquells valents que van construir el primer pilar de l’edifici que ens
aplega.

I l’endemà, diumenge, a la plaça més castellera de la
ciutat de Barcelona, un pilar de quatre es dirigeix veloç cap a la
porta de l’Ajuntament del cap i casal. L’eixerida anxaneta, de dalt
estant, saluda tota la plaça, mentre rodem el pilar amb suficiència i
alegria.

Més enllà dels castells -i gràcies a ells-, un mar de
retrobaments, de records, de mirades furtives, d’ulls brillants i
satisfets. En l’anecdotari, la millor actuació del 2008: Torre de set,
tres de vuit i quatre de vuit, més dos pilars de cinc fets a la vegada
i un pilar, de cinc també, que fem caminar un xic abans de pujar-lo al
balcó de la casa gran. Antic i modern, com la colla capital·lina, com
les colles que ens acompenyen: Per la banda més tradicional, una Vella
en pretemporada; per la banda més moderna, uns Minyons desenfadats i
amb raça castellera que ens regalen torre de vuit, tres de nou i cinc de
vuit! Entre elles, la colla vermella, l’anfitriona, el motor que ha fet
bullir l’olla castellera a la ciutat dels prodigis. De prodigis com el
de mantenir i fer crèixer una colla durant tants i tants anys en un
entorn divers, canviant, mutable i heterogeni.

Més enllà dels
castells, el cap de setmana de l’aniversari ha tornat a ser un esclat
de sentiments compartits, de sentiments en vermell.