21 de juny de 2008
2 comentaris

Els nostres personatges oblidats

Escut de la familia Sans.

Aquesta llista no està tancada.

 

VICENTE AGUSTI POLOP. (La Llosa de Ranes 1849 –Orihuela 1915). Historiador. Va professar en la Companyia de Jesús. Va ser professor de Retòrica i de Literatura clàssica en Veruela (Saragossa). Va preparar els volums I –II de Monumenta Borgiana (Madrid 1894 –1904) i el volum VI del Cronicó Polanci (Madrid 1897-1898), que formen part de Monumenta Història Societatis Iesu.

Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana. Tom 1r. P. 59-60.

 

“…Vicente Agustí, més conegut com el Pare Agustí de la Companyia de Jesús, va nàixer en el nostre poble pel mes d’octubre de l’any 1882 en una casa del carrer Sant Vicent, on va passar la seua joventut fins als 17 anys en esta, i a eixa edat ingressà en la Companyia. Estudia a València i Barcelona, i passa a França, on acaba els seus estudis i es dedica a la predicació.

No vull cansar-vos amb detalls de la seua vida i dates que a més d’allargar esta biografia es fan pesades; extractaré el possible, donant-vos una idea general de l’obra d’ este avantpassat nostre.

De 1884 a 1888 és anomenat Prefecte i Director d’estudis del Col·legi de Santa Maria de Veruela, i en 1900 s’ocupa en la redacció de l’obra “Monumenta Històrica Societatis Jesu“, que es va editar a Madrid en eixa data.

Va escriure i va publicar les obres següents: Vida de San Estanislao de Kostka (publicada a Barcelona, en 1891), Vida del P. Baldinucci (Bilbao, 1895), Los Mártires de Salsete (Bilbao, 1896), El Purgatorio y sus Penas (Bilbao 1897), Antologia i col·lecció de clàssics castellans (dos volums publicats a Barcelona , en 1898).

A més de tota esta obra publicada, com a gran coneixedor de les llengües clàssiques, té comentaris i explanacions sobre Aristòtil, Homer, Virgili, Horaci i Ciceró, que romanen inèdites encara.

Ací teniu, perquè la biografia d’un notable fill de Llosa, a qui amb seguretat molts desconeixíeu; va ser un home culte, fill de la nostra “terreta“, del que podem estar orgullosos; …”

La Llosa de Ranes , setembre 1964.

 

VICENTE SIPAN ALBORCH. Cronista Oficial.

 

———————————————————————————————————

 

JOAQUÍN MAS i BRU. (La Llosa de Ranes ?-Xàtiva1818 ). Eclesiàstic i escriptor. Va estudiar Filosofia i Teologia en la Universitat de València, on va rebre els graus de mestre i doctor en Arts, i en 1770 va exercir el càrrec de lector de Filosofia. El rei el va nomenar director del Seminari de Nobles de la ciutat de València, i va ser paborde i penitenciari de la Catedral. Envaïda la ciutat per les forces napoleòniques al comandament de Suchet en 1812, se li va obligar que predicara el sermó d’acció de gràcies, acte que quan la ciutat va ser reconquistada li va ocasionar empresonament, encara que va ser alliberat prompte. És autor d’unes Reflexions sobre el dictamen del Dr. D. Francisco Serra, relatiu a la Inquisició, que va llegir en les Corts extraordinàries.

Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana. Tom núm. 7. P. 44.

 

Un fill il·lustre de la Llosa.

JOAQUIM MAS I BRU

Maria Pilar Hernando Serra

Doctora en Història del Dret.

Professora Ajudant d’història del Dret a la Universitat de València

 

EI 1741 La Llosa de Ranes pertanyia a la governació de Xàtiva, aleshores San Felipe, des que el 1707, després de la desfeta d’Almansa, la capital de la governació fóra incendiada per les tropes borbòniques.

La Llosa era un poble eminentment agrícola on destacava la producció de tabac, i amb una població aproximadament de 224 habitants.

Aquell any, 1741, va nàixer un home que ocuparia càrrecs importants a l’Església i Universitat valencianes: Joaquim Mas i Bru.

Joaquim Mas va ser batejat a l’església parroquial de la Llosa dia de la nit de Nadal de 1741. Sent adolescent es traslladà a València on va estudiar filosofia ¡ teologia, i va obtenir el grau de batxiller en teologia el dia 17 de juny de 1765 i, deu dies després, el grau de doctor en la mateixa facultat.

En 1770 va ser col·legial del Corpus Christi, guanyant el mateix any una càtedra temporal de filosofia tomista a la Universitat en la qual s’havia format. La seua carrera docent no havia fet més que començar.

El 1797 va aconseguir la càtedra perpètua de Sagrada Escriptura, amb pabordia annexa. La pabordia significava estar vinculat a la Seu de València i gaudir d’un sou molt més elevat que el de qualsevol altra càtedra. És a dir, que Joaquim Mas, amb aquesta cátedra-pabordia, aconseguia una posició econòmica considerable. A la Universitat va ser un dels catedràtics més afí i que més va col·laborar amb el rector fra Vicent Blasco i García, natural de Torrella de la Costera. Durant el rectorat d’aquest, Joaquim Mas ocupà el càrrec de Síndic General de la Universitat des de 1799 fins a 1810. Després, l’any 181 , fou nomenat canonge penitenciari de la Seu de València, sense abandonar la seua càtedra a la Universitat.

La guerra del Francés o de la Independència va ser un fet molt important en la vida del canonge. Durant els sis anys que durà la guerra, Joaquim Mas estigué a València complint amb la seua activitat docent.

El dia 9 de gener de 1812 la ciutat de València, després de resistir dos atacs anteriors per part de les tropes napoleòniques, va capitular davant l’exèrcit del mariscal Suchet.

Deu dies després, diumenge dia 19 de gener, el mariscal entrava a la ciutat celebrant-se una eucaristia solemne d’acció de gràcies a la Seu.

El sermó d’aquesta celebració va ser pronunciat per Joaquim Mas. Acabada la guerra passaria per un procés de purificació acusat d’afrancesat per aquell sermó. En el juí el fiscal digué de l’actitud d’en Mas que fou «antinacional y herética», acusant-lo de «infidente, áspid, monstruo, que ha inficionado este hermosísimo suelo de la fidelísima Valencia; un eclesiástico que goza de las rentas eclesiásticas». El resultat del procés va ser una condemna de 10 anys de desterrament i embargament dels seus béns.

En veritat, Joaquim Mas va patir un judici molt més dur que altres partidaris de la causa francesa. No obstant això, va ser restituït en el seu honor i dignitat poc abans de la seua mort.

Joaquim Mas i Bru va morir el 24 de maig de 1818 a Xàtiva, als 77 anys. Com a fill de la Llosa va ser un home il·lustrat, culte i avançat al seu temps, i va deixar la seua faena i la seua contribució a la història del nostre País.

 

Treball publicat per Maria Pilar Hernando Serra al Llibre de festes de l’any 2000.

 

——————————————————————————————————–

 

SANS. Noble llinatge que procedent de Catalunya va passar al País Valencià en el segle XIII. Este cognom va aparéixer també davall la firma de Sanç, i posteriorment, per castellanització, davall la de Sanz, en alguna de les seues branques. Aymerich, Guillem i Jaume Sans van ser establits pel rei Jaume I a Xàtiva, sent el tercer d’ells un dels repartidors d’ella i el seu terme.

L’estirp dels Sans va tindre els senyorius d’Aiacor, Carbonell, Llaneras, Vallés, Sorió, Corberà, Senyera, Benamegís, Alboy, La Llosa i Guadasèquies.

Els Sans van unir al cognom el topònim del lloc del seu senyoriu, donant lloc als Sans de Senyera, Sans de Sorió, Sans de Benamegís, Sans d’Alboy i Sans de La Llosa.

Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana. Tom núm. 7. P. 44.

 

————————————————————————————————–

 

JOSÉ DIES LOPEZ. (La Llosa de Ranes 1905-València 1969). Escultor. Va seguir els cursos de Belles Arts en les escoles de Sant Ferran (Madrid) i Sant Carles (València). En marbre fins a 1936 i en fusta fins a la seua mort, va realitzar gran nombre d’obres d’art sacre entre les que cal destacar grups processionals (Albacete, Múrcia, Requena, etc.), gran quantitat d’imatges disseminades per tota Hispanoamèrica i el grup de la Mare de Déu del Rosario i Santo Domingo en el col·legi de les dominiques (València).

 

No cal buscar molt per trobar llibres o llocs, on els fills que La Llosa té oblidats a altres llocs es parla d’ells:

A Requena: u on hi ha una imatge feta per José Dies López allí diuen d’ell en llibre publicat per una confraria “Real Cofradia el Descendimiento de Nuestro Señor Jesucristo”,

“Tras un periodo de recuperación general, en 1954 surge el nuevo Paso El Descendimiento. Nos encontramos ante una impresionante talla en madera, obra del escultor imaginero valenciano D. José Dies López, autor también del Santo Sepulcro y del Cristo de la Expiración ambos existentes en Requena. D. José Dies nace en Llosa de Ranes (Valencia) en Junio de 1905, en el seno de una familia cristiana y con un acervo artístico que pasaría de padres a hijos. Desde corta edad conoce y trabaja el mármol en el taller familiar, completando su formación artística en las escuelas superiores de Bellas Artes de San Fernando en Madrid y de San Carlos en Valencia, destacando en tallado y composición. Su vasta obra se encuentra dispersa por Hispanoamérica y por la península. Desde el año 1939 se dedica en exclusiva a la talla en madera. Además de las tallas mencionadas es autor de conjuntos escultóricos en Albacete y Murcia. También tiene tallas diseminadas por países Iberoamericanos. Es autor del grupo escultórico Virgen del Rosario y Santo Domingo ubicado en el Colegio de los Dónameos de Valencia. En 1967, ya reconocida su obra a nivel nacional, se le concede la Medalla de Artesano Distinguido. Cuando empezaba a saborear la satisfacción de su gran obra, en un desgraciado accidente, fue atropellado por un automóvil, rompiéndole el cuello del fémur. Durante el periodo de recuperación, falleció y fue enterrado en Julio de 1969, en Moneada. Sobre su lápida se puede leer “TUS OBRAS TE GLORIFICAN”.

 

————————————————————————————–

 

JOSÉ ANGEL DIES CABALLERO. (València 1936). Escultor. Alumne de l’Escola de Sant Carles i fill de José Dies lópez, ha treballat en el taller de son pare, on ha realitzat gran quantitat de treballs en fusta, pedra i ferro per a col·leccions privades i oficials. A partir de 1968 va adoptar una tendència que es pot denominar neoconstructivista, amb obres d’acer, metall i altres materials, i atent a problemes d’integració espacial. Ha participat en diverses exposicions nacionals i en mostres privades i va obtindre medalla d’or en el XIII Saló de Març (València). Utilitza el pseudònim “Diesco “.

 

 

JUÁN LACOMBA AVELLÁN ( Chella 1938 ).

Catedràtic d’Història Econòmica de l’ EU de Ciències Empresarials de la Universitat de Màlaga.

 

·Llicenciat (1961) i Doctor en Història (1967) per la Universitat de València. Becat pel Consell d’Europa va ampliar estudis d’Economia, Ciència Política i Sociologia a França i Àustria.

·Catedràtic de I.NEM a Màlaga (1964-1980); ha sigut Professor en les Universitats de València i Màlaga, sent actualment Catedràtic en esta última.

·Ha sigut President de l’Ateneu de Màlaga, Director General del Patrimoni Cultural de la Junta d’Andalusia i Director del Servici de Publicacions de la Universitat.

·Ha dirigit la Revista Gibralfaro i en l’actualitat és Subdirector de la Revista d’Estudis Regionals de les Universitats d’Andalusia.

·Ha investigat sobre temes de l’Espanya contemporània, l’economia malaguenya i andalusa contemporànies i sobre Blas Infant i l’andalusisme històric.

·Autor de diversos llibres, entre els podem destacar: La crisi espanyola de 1917 (Madrid, 1970); Una història del Banc Hipotecari d’Espanya (1872-1986) (en col., Madrid, 1990); Creixement civil. L’assassinat de Blas Infant (Sevilla, 1987); Regionalisme i autonomia en l’Andalusia contemporània (1835-1936) (Granada, 1988).

·Ha col·laborat en diversos llibres col·lectius i ha coordinat la Història de Màlaga (2 vols., 1995) i la Història d’Andalusia (Màlaga, 1996).

Conferenciant en Universitats i Centres espanyols i estrangers, ha publicat nombrosos articles en diferents revistes científiques de la seua especialitat.

 

Cal deixar clar que Juan Antonio Lacomba va viure durant dotze anys a la Llosa

ací va viure la seua adolescència, va ser jugador del CD Llosa i les persones de 65-70 anys el recorden, però desprès del que ha passat…

 

 

 

————————————————————————————————-

 

GENAR TORTOSA I LÓPEZ

 

 “El valencià a l’escola de la II República” publicat a la revista Saó en gener de 1999. Podem comprovar que Genar Tortosa i pla figura entre els capdavanters en reclamar el valencià a l’escola.

 

“…Encara, el mateix 1932 es creà l’Agrupació. Valencianista Escolar, que promouria la Universitat Popular Valencianista i altres activitats d’interès. Dos anys més tard en reprengué les seues l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, que les prolongaria durant la guerra. Per tal de donar idea de la implantació de l’entitat i recordar noms ben poc coneguts es pot dir que la nòmina dels llocs on tenia delegats era, al setembre de 1935, aquesta: Albocàsser (Josep Puig i Puig), Alcoi (Francesc Llórente), l’Alcudia (Josep Bausset), Alfara d’Algímia (Miquel Viruela), Algar de Palància (Francesc Bolinches), Algemesí (Vicent Lloret), Artana (Joan Tomàs i Martí), Bocairent (Joan Beneyto i Bernàcer), Borriana (Miquel Alonso i Viana), Burjassot (Emili Cebrian Navarro), Canet lo Roig (Antoni Porcar i Candel), Culla (Serafí Salort i Ginestar), la Font de la Figuera (Vicent Cambra i Ferrandis), Guadassuar (Inno-cenci Signes i Ruiz), La Llosa de Ranes (Genar Tortosa i Pla), Meliana (Roderic Cantó i Martínez), Oliva (Enric Pla i Martí), Paterna (Pasqual Argent i Moia), Sant Joan de Moró (Enric Soler i Godes), Saguní (Simeó Domingo i Lluch), la Vall d’Alba (Enric Aguilar i García).”

Una part de l’article de Francesc Pérez Moragón (SAÓ, gener 1999

El segon cognom de Genar sembla que no era Pla sinó López

————————————————————————————————

 

MICALET MAS

 

Del roder Micalet Mas, no cal explicar-vos mol per que, hi ha dos llibres publicats en els quals es parla de la seua vida i les seues aventures, (a la biblioteca del poble els podeu trobar).

Sí que volem dir-vos que, l’ autor dels llibres que narren les peripècies de Micalet, Rafael Comenge diu en el pròleg:

 

«Micalet Mars no es un personaje inventado por la fantasía; es un ser real que vivió cuarenta años a espaldas de la ley, fue indultado, elegido alcalde y murió lleno de honra, querido y respetado de cuantos le conocieron. Yo le conocí y traté cuando el célebre roder era viejo; de su boca escuché terribles, desventuradas aventuras, que ahora a través de los años trato de encerrar en esta novela, que en el fondo es una verdadera historia. Muchos ancianos de Levante recuerdan todavía curiosas anécdotas de Micalet Mars, tan varoniles y arrogantes como las de aquellos legendarios caballistas que con tanta gracia, ingenio y galanura contó el famosísimo escritor don Manuel Fernández y González… Los hechos de Micalet Mars merecen, ciertamente, cronista más excelso; lo sé, pero hace medio siglo que lo espero en vano».

 

També resulta curiós que el capellà de La Llosa, José Bayona Nogueroles, li va dir al roder:

«Varias comisiones de hambrientos me han visitado ayer pidiendo tu intervención en esta catástrofe que a todos alcanza; los infelices sueñan en que si tu apoyas sus justas reclamaciones, si visitas a los ricos pidiendo una limosna para los necesitados, se acabarán insultos y raterías.

 

————————————————————————————————–

 

HIGINI MARTÍNEZ GONZÁLEZ

Al llibre” La Renovació Pedagògica al País Valencià” de Alejandro Mayordomo i Carme Agulló es parla de Higinio Martínez González. Mestre de idees avançades durant la república que també va patir la repressió franquista i podem llegir el següent:

 

“…Sanció idèntica (separació de manera definitiva del Magisteri) a la que rebria el seu company de militància socialista i sindical, l’albacetí Higinio Martínez González mestre des del 5 de juny del 1908, que desenvolupa la seua vida professional a cavall entre poblacions valencianes i albacetenyes. Exerceix de manera interina a Ademús (1908) i va ingressar en el cos el 1910, és destinat a Ballesteros (Albacete, 1910-1923), i després a Algemesí, on estaria des de 1923 fins a 1936 quan va ser nomenat director de la Graduada Guillem de Castro (S. Juan Bautista) a la capital valenciana.

A Algemesí desenvoluparia una incessant activitat, ja que, per ser membre del seu Consell Local de primera ensenyança impulsaria la tasca circumescolar realitzada en aquesta població amb la creació de colònies escolars, cantines i rober escolar. Per altra part animaria en gran part el moviment associatiu professional del magisteri de la comarca.

Efectivament, allò mes destacat de la seua biografia és el gran dinamisme associatiu que desenrotlla, simultanejant la afiliació i el compromís en diversos grups de caràcter professional, sindical, didàctic, ideològic… Es membre destacat de l’Associació Nacional del Magisteri Primari, on ingressa l’any 1910 quan esta va a la província d’Albacete, continuà la seua activitat en ser destinat a Algemesí on arribaria a ser president del Partit d’Alzira i després de la provincial i va ser el representant del Magisteri valencià en l’Associació Nacional de Mestres”. Al mateix temps estava afiliat a la FETE des Higinio Martínez Gonzalez de 1918, seria un dels fundadors del sindicat a València al qual va ingressar l’1/01/1931 amb el número 2 en el llistat de socis i va arribar a ser president de la secció provincial i el representant del sindicat en el Congrés Mundial de Mestres.

A mes, durant el període bèl·lic, seria president del Comitè d’enllaç. del Sindicat Nacional de Mestres de València (FETE-UGT). Ara be, no cessa ací la seua activitat associativa, ja que es membre de la Lliga espanyola dels Drets de l’Home” i del grup de València de la Lliga d’Educació Nova des de 1929.

Dissortadament, encara que de les seues activitats associatives puguem deduir que era un mestre identificat amb els pressupostos de l’Escola Nova, i, en particular, amb el laïcisme, no tenim constància d’escrits seus que ens acosten a les seues preocupacions teòriques, perquè no mes coneixem la memòria de l’any 1908 sobre “Indicación de los juegos infantiles más comunes y consideraciones sobre su valor educativo” on es mostra compromès amb la renovació pedagògica; un compromís que estén a la seua vida personal, implicant-se amb els pressupostos socials avançats, el que el duria a afiliar-se al PSOE des de molt jove (1914) i a promoure la fundació d’aquest partit a Algemesí.

En 1937 va acceptar el seu nomenament de Director provincial de Primera Ensenyança de València des d’on desenvoluparia una controvertida actuació segons els sectors antirepublicans.

La seua activitat política es completa amb l’exercici del càrrec de membre del Consell Municipal de l’Ajuntament de València en representació de la PETE, fins i tot va arribar a ser alcalde accidental des de gener a març. de 1939, en substituir Torres Maeso que es trobava a Mèxic. Seria, per tant, el darrer alcalde republicà de València, Finalitzada la guerra seria empresonat i sancionat amb separació del càrrec i baixa en l’escalafó.

 

Higini Martínez va ser comdemnat pel franquisme a no exercir mai el seu ofici de mestre. Estava casat amb una mestra de la Llosa que, també va patir la repressió de la dictadura. Va viure els darrers anys de la seua vida a la Llosa i està soterrat al cementeri del poble.

  1. Cal precisar que Higinio Martinez Gonzalez estava casat amb Amparo Bolinches Sanchis, tia meva, i com io nascuda a la Llosa de Ranes. De eixe matrimoni tingueren dues filles que moriren molt xicotetes, menys de 5 anys.
    Acabada la Guerra Civil, a pesar del risc que suposava romandre a València (donat que s’havia publicat el decret franquista de “Responsabilidades Politicas”, refusá el exili després de parlar amb Julián Besteiro, amb les consequencies que es coneixen per a aquest darrer. 
    Higinio Martinez es va amagar a la finca “La Argoletja” que tenía el seu cunyat y oncle meu Vicent Bolinches. De allí va aconseguir arribar a San Sebastian (Donosti), on va se detingut per la policia quan preparava la seu fugida a França. Traslladat a València, “jutjat” i comdemnat, a ser internat a la presó Modelo, on va estar 7 anys. Cal afegir que no va ser comdenat a mort per intervenció del seu cunyat Emili Bolinches, molt amic de Adolfo Ricón de Arellano y secretari d’ell, quan ocupava les funcions de Gobernador Civil de València. També intervingueren en la seua defensa alguns capellans amics de la familia.
    En circumpstancies molt dures, fou “extrañado” a Barcelona durant uns anys, on va continuan la seua acció al sí de PSOE. Torná a Valencia, on fou de nou detingut y empresonat a primers del anys 50. En eixir de la presó va viure entre València i La Llosa (carrer Sant Cristófol, 6).
    De nou va ser detingut i empresonat sense judici al 1957. en una redada per la visita de Franco aquell any. Eixa va ser la darrera vegada que va estar a la presó. Des de aquell any, tot i que continuá la seua activitat politica al seu partit, residía a València (tots els díes tenía tertulia al Ateneu Mercantil) i passava temporades de primavera i estiu a la Llosa, fins que cap al 1960, torná amb la seua dona a la Llosa, on morí al Maig de 1970, als 82 anys.
    Recorde que l’estiu de 1959, com que io m’en anava a fer els meus estudis  de Ciències Politiques a Paris, em va entregar uns documents del partit que els fera arribar al que llavors era Secretari General el alacantí Rodolfo Llopis, instalat a Toulouse.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!