7 d'agost de 2011
0 comentaris

MUSEU HISTÒRICO-ARTÍSTIC DE LA LLOSA DE RANES

    Joves amb moltes inquietuds i ganes de treballar dirigits i coordinats per Júlia Baldó varen fer possible el Museu Històrico-Artístic de la Llosa de Ranes. Després de llegir el contingut del tríptic podeu patir una depressió al veure el que teníem i hem perdut.

El paper de Júlia en la recuperació de la romeria no el volen reconèixer a la vista del llibre publicat per l’Ajuntament, però, tenim memòria!

Per la meua part us dic que cal afegir altre nom per afegir a la llista dels nostres personatges oblidats, “ningunejats”, desacreditats, i als que el poble de la Llosa els deu el reconeixement del seu treball, el nom és JÚLIA BALDÓ I CLIMENT.

Vespres de les darreres eleccions municipals, Júlia em va demanar una fotocòpia del tríptic que ara us mostre, amb la finalitat de poder demostrar que al museu hi havia un violí cedit per la seua família, perquè ella recordava que apareixia en el tríptic. Li vaig entregar la fotocòpia i podeu veure que tenia raó.

El tema del Museu no acaba ací.   

Tríptic publicat per la junta del Museu

 

     La gran transformació que en aquest últim mig segle ha sofert la societat  valenciana  rural ha fet que actualment els joves, i també els no tan joves, hagen oblidat com eren i de què servien molts objectes, eines i instruments de treball quotidià en les tasques del camp, fins no fa gaires anys en ple ús i rendiment. La generalització d’aparells mecànics en l’ús de la llar, i la introducció del motor en l’agricultura i en les tasques derivades d’aquesta ha fet desaparèixer la quasi totalitat  dels objectes que s’utilitzaven a la casa i al camp. Per això, la recuperació d’aquestes eines és una tasca urgent, necessària perquè els nostre contemporanis i les generacions futures pugen tindre una idea d’allò més completa sobre com la gent vivia al País Valencià en temps no massa llunyans. Però per a conèixer el que feren i com ho feren els nostres avantpassats no és suficient amb una col·lecció i conservació d’utensilis, sinó que cal anar mes enllà, buscar aquelles dades relacionades amb els esdeveniments històrics, encara que tan sols ho siguen d’una història menor, tal com normalment és la dels pobles i ciutats  petites.

 

    

Ceràmiques medievals i modernes, carreus amb inscripcions dels segles XIV al XVII, una molt bona col·lecció de llibres, les edicions dels quals són des del segle XVI fins el XX, documents, manuscrits, fotografies i antics programes de festes locals, un bon conjunt d’objectes relacionats amb les devocions religioses de la localitat, amb unes certes funcions determinades, com ara d’estendards de les antigues confraries, medallons, escapolaris i rosaris, instruments musicals, mobles i robes d’ús personal i domèstic, vidres, útils de coure, utensilis de cuina i d’ús a la llar, orneigs de lliurança i eines de diverses arts i oficis.

 

    

 

      A les dues sales de l’esquerra comunicades amb la principal hi ha un llit del segle XIX amb la resta dels paraments d’un dormitori, dos vestits femenins de festes importants, i l’uniforme i alguns instruments de l’antiga banda de música local. També diverses peces ceràmiques i de pedra d’època prehistòrica cedides pel Servei d’Investigació Prehistòrica de l’Excma. Diputació, i una sèrie de documents i llibres, destacant-ne una primera edició de’” Escritores del Reino de Valencia cronológicamente ordenados” 1747-1749), de Vicent Ximeno i Sorlí.

 

       Al fons i a la dreta de la Sala Principal hi ha una petita cuina d’ús diari amb els formells, piles d’escurar, armari de paret amb els utensilis utensilis propis i un gerrer amb gerres.

 

     Entrant-hi a la dreta, en una petita sala hi ha una bonica pastera de fusta per a pastar pa, diverses calderes d’aram, un aparell per descorxar l’arròs, setrills, mesures per a àrids, etc.

 

     Per últim al pis més alt, hi ha instruments de lliurança i de les tasques derivades de l’agricultura, així com també d’altres utilitzats en diverses artesanies. Hi ha una bonica arada de forcat un parell de trlls, diversos rulls de pedra, forques, pales, entre moltes coses més.

 

     L’origen d’aquest Museu s’ha de trobar en la tasca de recerca d’objectes iniciada el 1975 per un equip de “Misión Rescate”, sota les ordres d’Emili Esteve Marín i Júlia Baldó Climent, i de la reflexió d’aquesta última de conservar el patrimoni històric, artístic i etnogràfic local. El 1977 s’inicià la tramitació per a la creació oficial del Museu per a la instal·lació del qual l’Ajuntament cedí la Casa del Pou, un vell edifici que calgué restaurar i condicionar en part, amb l’ajut de l’Excma. Diputació. La inauguració del Museu fou el 28 de març de 1979. El local, actualment presenta moltes deficiències en l’estructura per deterioraments soferts últimament, per la qual cosa la Junta del Museu té sol·licitades diverses ajudes dels organismes superiors, amb les que consolidar l’edifici i efectuar una reestructuració de les sales d’exposició seria possible.

     A  més a més, la Junta del Museu organitza a hores d’ara una sèrie de concursos i exposicions (etnogràfiques, artístiques i històriques), per a les quals ha d’utilitzar locals estranys. Es també projecte de la Junta poder en un futur condicionar algunes sales per a aquesta finalitat.

 

    

 

      També té certa importància el bestiar –vacú, porquí, cabrí i avícola- i la indústria del moble i de materials per a la construcció.

 

      La Llosa fou lloc de moriscos, per la qual cosa restà despoblada el 1609. Posteriorment fou repoblada per cristians vells i ja des d’aquells moments inicià un notable creixement demogràfic que mai no ha estat interromput.

 

 

 

Textos: Enric Plà i Ballester

Fotografies: Josep Vicent Rodríguez   

Coordina: Servei de Publicacions

Edita: Excel·lentíssima Diputació de València 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!