24 d'agost de 2009
0 comentaris

La dansa del vetlatori

                              

LA DANSA DEL VETLATORI

Ritus funerari – festa de veïnat

 

   La dansa del vetlatori, una de les danses més belles al País Valencià

   La dansa del vetlatori, una de les danses més belles al País Valencià és, en principi un ritus funerari celebrat a la mort d’un “albaet” o infant menor de set o vuit anys.

   Aquesta se celebrava o ballava al llarg de tot la nit que ocupava el vetlatori del difunt a la casa on fallia, i on es trobaven els joves del poble per ballar, cercar parella, etc.

   Hem dit que la dansa era un ritus funerari, això ocorria només en teoria, perquè a la realitat la vetllà es convertia en una festa on es bevia, es ballava, es parlava i s’eixia al carrer per bromejar als amics i coneguts.

 

   ORíGENS DE LA DANSA

  

   Els orígens d’aquesta dansa no els tenim massa clars. En principi sabem que la dansa del vetlatori conservada actualment pot pertànyer al segle XVIII, però la dansa és molt anterior. Ja en el XVI i exactament l’any 1520, al deslliurar el poble de La Llosa i les seues terres del municipi de Xàtiva, es té notícia arxivada ( biblioteca municipal de Xàtiva) de l’existència de la celebració d’aquesta dansa. Però si tenim en compte els costums funeraris de les diverses cultures que s’han anat succeïnt a les nostres terres és fàcil pensar en arrels àrabs o també ibers.

   També tenim noticia, per testimonis directes, de que la dansa arriba a realitzar-se fins a principis del segle actual, exactament fins a l’any 1915 ( i anys posteriors se succedeixen diversos intents frustrats de celebració),quan se celebra la darrera. A partir d’ací la dansa desapareix de les velles i queda inclosa dintre els balls anomenats “populars” i la ballada a les festes majors, de carrers, etc. Junt a altres com boleros, jotes, etc…

 

   ESTRUCTURA DE LA DANSA DEL VETLATORI

 

   La dansa del vetlatori està inclosa dins del ritme que en Castella anomenen “Fandango” i que al País Valencià pren el nom d’”u”, amb un ritme compàs mantingut al llarg de tot el ball.

   És interpretada totalment amb instruments de corda, de la mateixa manera que la majoria de balls del s. XVIII, aquestos instruments solen ser: guitarra, guitarró, llaüd i bandúrria, s’acompanya de castanyoles.

   Es composa de moltíssimes passades i final els quals corresponen a les cinc estrofes cantades. D’entre mig d’aquestes passades trobem passeig pla. Té per això la mateixa estructura que la “dansà” i pren les passades d’aquesta.

   Les cinc estrofes de la dansa fan una crida al ball, intenten consolar als pares i fan referència al albat, al cel, etc.

 

Ací transcriguem aquestes estrofes:

 

 La dansa del vetlatori

 dones vinguen a ballar

que és dansa que sempre es dansa

quan es mor algun albat

 

En este poble s’ha mort

un albaet molt bonic,

però no ploreu per ell

que ja ha acabat de patir.

 

El pare i la mare ploren,

no ploren “per el” xicot,

que s’ha mort la criatura

sense saber el que és mon.

 

Quin goig més gran que deu tindre,

la mare d’eixe xiquet,

que se n’ha pujat al cel

i s’ha tornat angelet.


La dansa del vetlatori

senyores ja s’ha  acabat

que és dansa que sempre es dansa

quan es mor algun albat.

 

 Amb el que hem vist trobem que la dansa té molta semblança amb la dansada de carrer a la nostra  comarca. Les parts del ball: passeig pla – passada – finalet – passeig pla … i així successivament es donen amb dos balls; les diferències queden reduïdes als instruments utilitzats, la música (que no el ritme) i pel lloc on les dues eren ballades.

   Les passades s’interpreten quatre vegades si ho és de vint-i-quatre. La durada del passeig pla queda a les mans de la veu que canta, que podrà esperar més o menys a donar l’entrada.

 

   Balls similars són els d’u (l’U de Xàtiva, l’U de La Font de la Figuera, etc.) al que també és normal adaptar passades de “dansà” i que s’interpreten de manera més ràpida.

 

   Aquest ball queda inclòs dins dels anomenats “ balls de comptes” per marcar-los el ritme comptant els punts amb números.

 

    DESENVOLUPAMENT D’UNA DANSA DEL VELATORI.

 

   A la casa on moria un infant, com hem dit, anomenat albaet, i això per haver mort trobant-se a l’alba de la vida, es preparava tot abans de la nit. A la cuina i, sobre una taula embellida amb llençols o teles blanques, es posava l’albat, dins d’un taütet, vestit de blanc, amb els peus nus, coronat de flors blanques de tela o paper i amb un manollet de les mateixes flors a les mans. Se li pintava la cara perquè semblara el menys possible un difunt, ja que, no, se’l considerava mort sinó viu i en el cel.

   En una altra taula eren preparades les vitualles per convidar els assistents, aquestes eren generalment fruits secs i de temporada (cacaus, panses, ametlles, etc.) i vi i mistela.

   En fer-se de nit acudia la gent del veïnat, generalment gent jove, i començava la dansa. En principi es cantaven les primeres estrofes ja codificades, de manera organitzada eixien les parelles a ballar, però no acabava ahí la dansa sinó que continuava de manera més espontània allargant-se fins a la matinada i eixint-se a ballar al carrer. Ací ja (no necessàriament al carrer) tothom podia cantar les estrofes que sabia d’altres balls o estrofes versades, inventades si la seua imaginació i gràcia ho permetien.

   Les parelles entraven i sortien del ball segons les seues ganes de ballar, la seua resistència o el seu coneiximent de passades suficients.

 

   ASPECTES SOCIALS DE LA DANSA

 

   En primer lloc trobem que la nit de la dansa de vetlatori era motiu més per eixir, trobar-se amb la gent i pel que ara diríem “lligar”. No es manquen testimonis que diuen: “jo em vaig posar a festejar a una dansa de vetlatori, allí vaig conèixer el meu marit”.

   Així doncs, la importància de la vetla en les relacions socials de la gent era molt gran. Pensem en èpoques en què les circumstàncies per (veure i conèixer gent solien ser prou escasses de no comptar amb aquest tipus de reunió).

    Després trobem un caràcter marcadament popular en aquesta dansa. Les vetles eren organitzades solament per famílies humils, els amics i veïns d’aquestes famílies pertanyien a la mateixa classe social. Famílies amb un mateix índex de pobresa com de natalitat i per tant amb una mortalitat infantil molt elevada (epidèmies, manca d’higiene i assistència mèdica, etc.). Això suposava una constància molt gran en l’organització de vetles. La classe dominant, amb menor índex de natalitat i mortalitat infantil i a més a més poc amiga de barrejar-se amb el poble, permaneixia totalment al marge d’aquestes celebracions. Açò és molt important a l’hora de concebir l’esgotament de les danses de vetlatori.

 

   LA DANSA DEL VETLATORI ARA

 

   Com hem vist abans, la dansa del vetlatori deixa de realitzar-se a primeries del segle XX. Açò és degut, com hem vist ja, a no ser ben mirada per la classe dominant. Tots sabem que una classe baixa imita sempre a la que té per sobre i la pren com a model. D’aquesta  manera poc a poc van deixant de celebrar-se fins que desapareixen del tot.

   També hem vist com el ball es manté com a espectacle i així supera en el temps l’etapa “secció femenina” i arriba a nosaltres de manera quasi íntegra.

   En el punt en què es troba avui en dia la recuperació i restauració de la nostra cultura popular i la importància que se li dóna, podem dir que la Dansa del Vetlatori té molts anys de vida endavant i amb aquestes i altres herències anem coneguent una mica més el nostre poble.
La Llosa de Ranes.

Aquest és un treball de Cande Vidal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!