18 d'agost de 2009
1 comentari

Nacionalistes espanyols radicals


El passat dijous estava treballant a Algemesí.
<!–

 

El passat dijous estava treballant a Algemesí. A l’hora de dinar anem al
restaurant de costum. El meu company tria la millor cadira per a poder veure la
televisió. M’ho deixa fàcil, jo m’asente donant-li l’esquena a les noticies de
Canal 9, perquè vull dinar tranquil. Per passar l’estona agafe el periòdic
(Levante EMV) per fullejar-lo. Per cert, hi ha noticies relacionades amb
lladres i xoriços que no van en la secció de successos, ara van en l’apartat
Comunidad Valenciana o en política. Però bé fins ara, tot normal.

 

Quan estava acabant de dinar escolte que el cambrer es dirigeix a una altra
taula (dues dones de 70 i 20 anys) dient: “són setze euros tot”. A continuació
li contesten de forma brusca, rotunda i de forma autoritària “en castellano!”,
i aleshores l’home li contesta: “son dieciseis euros”. Alguna cosa li va passar
al meu cos perquè la meua sang no circulava igual. No vaig poder evitar moure
la cadira i girar-me per veure-li la cara a eixa persona que abandonava el
local al temps que el cambrer li parlava dels avantatges de saber idiomes. Fins
ací els fets.

 

Reconec que no vaig deixar de pensar en el fet durant tota la vesprada. Si
eixa persona no haguera entés el que li deien, el més normal és que contestara
allò de “perdone, no le entiendo”, però quan exigeix “en castellano!” la dona
està pensant “tu me hablas en castellano porque a mi me da la gana!”

Açò ens porta al bilingüisme que patim al País Valencià. És mentida que els
dos idiomes conviuen amb igualtat de condicions. Ací el bilingüisme serveix per
a obligar a tots els valencians a parlar i escriure en castellà, però eixe
mateix bilingüisme diu que, cap castellà-parlant està obligat a parlar valencià
i menys encara  a entendre’l ni a
escriure’l, i amb eixes normes a mi no m’agrada jugar, sempre perc jo.

Sou capaços d’imaginar a un anglés, orgullós de ser anglés, capaç de donar
la vida per la reina i per la democràcia anglesa i que no sàpiga parlar ni
escriure l’anglés? I tot açò defensat amb molta dignitat? Doncs açò al País
Valencià és normal.

  1. Tens tota la raó, però la culpa, com sempre, la tenim nosaltres. Acceptem que el dret dels espanyols és un dret poc menys que emanat de l’Esperit Sant, i canviem de llengua només ho insinuen els nostres interlocutors. Jo, tinc per costum no canviar mai de llengua es pose com es pose el meu interlocutor. I procure no alterar-me gens ni mica per això. em limite a informar que som a una comunitat on la meua llengua és oficial, i jo no vull renunciar a eixe dret. És més, vull exercir-lo. Punt i final. Ara bé, els meus problemes he tingut al fer servir aquest comportament. Un metge que no em volia atendre, un comercial d’immobiliària que quasi em volia pegar, una empleada de l’Agència Tributària d’Alacant que em va humiliar per l’únic delicte de parlar valencià. En aquests casos ho he denunciat, per escrit. Al lloc adient. Tots els valencians hem patit algun tipus d’agressió lingüística. I tot ve per unes lleis polítiques no democràtiques. Allò democràtic és un territori, una llengua, com a Suïssa. A Berna alemany i a Ginebra francès, segons els cantons. La resta no és més que la submissió, la sustitució lingüística. Alacant ha passat a ser una ciutat pràcticament monolingüe en espanyol, i València quasi també. El català no deixa de ser una llengua purament ornamental, que és el que volen els polítics que ens governen. De nosaltres depèn que aconsegueixen els seus propòsits.

    Una abraçada, company.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!