BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Titular en
portada de La Vanguardia encapçalant quatre columnes: “El fracàs escolar no és
culpa dels professors però els cal millorar”.
Els cal millorar. En un context escolar sabem
què vol dir: no s’arriba als mínims. Un eufemisme que substitueix el malsonant
suspès. Malsonant pels afectats de bonisme i bufonisme, no pas per a mi.
Els professors suspenen en la seva feina segons La Vanguadia. Ho diu el capçal. Llegeixes la notícia i la cosa va d’una altra cosa, que l’Administració els obligarà a reciclar-se. Però això no disculpa el redactor en cap sinó al contrari. Tergiversa un fet i l’aprofita per treure’n una conclusió malèvola i totalment subjectiva. La redacció del diari podria lloar els professors per ser el col.lectiu que més es recicla de tota la vida. Prefereix deduir-ne, tanmateix, que no estan ben preparats. Jo, per la meva banda, crec que el reciclatge permanent del professorat es deu sobre tot a la seva actitud autoexigent, al seu desig de millora constant; una actitud essencial en tot educador i que els pares farien bé en copiar.
Els periodistes no poden encertar-la quan valoren el professorat. S’explica. No són imparcials ni poden ser-ho. Els periodistes són també pares, pares i mares. Pares i mares dels mateixos nens que han deixat a cura del professorat que ara jutgen, d’uns nens que han mimat fins a l’absurd i en molts de casos fins al fàstic. Perdoneu-me. Els pares són cecs. I sords perquè mira que se’ls repeteix per tots els mitjans que hi ha amors que maten, que anul.len, que destrueixen! Repeteixo, els periodistes i els polítics també són pares i mares i és molt difícil que acceptin fer autocrítica quan poden carregar fàcilment les seves culpes a un altre. Si el fill no treu bons resultats, no és pas que ells no l’hagin educat en l’esforç, ni que hagin abandonat el control dels deures, ni que no sàpiguen motivar-lo ni que li hagin valorat el plaer per sobre del deure, no, la culpa és dels mestres. Els pares actuals, que senten els fills com a prolongació pròpia, no poden acceptar que el professor el castigui o esmeni. D’entrada qui ha d’estar permanentment sota sospita és el professor. Ho diu el periodista que també és pare.
La societat ja pot mirar cap a una altra banda quan parla de fracàs escolar.Vinga insistir en els professors. Quan miraran cap a les famílies? Que no saben que per més bon producte que es fiqui en el sac de coneixements dels seus fills -per més professionalitat i pedagogia amb què treballi el professor- si aquest sac té forats, els coneixements es perdran? Mira que es fàcil d’entendre: no cal haver passat per l’escola per un raonament tan simple! Periodistes, polítics, catedràtics de la Facultat d’Educació, entesos tots, si no procureu que la matèria primera que arriba a l’escola sigui de qualitat, si no porteu a l’escola un fills ben educats, l’escola no en pot pas treure un bon producte. Hi haurà fracàs per a anys. O ens hi posem de debò perquè els pares eduquin adequadament els seus fills!
Disculpeu, però no he trobat la imatge de la portada en català.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és relament un dels col·lectius que sempre s’ha reciclat. Això és ben cert i tens raó que aquest titular té una tendència negativa. Ho trobo imperdonable. Els periodistes són pares i mares, però també haurien de se r professionals. I explicar les coses bé.
I parlant d’aquest tema, jo crec que s’hauria de mirar cap a les families com tu dius, però més encara cap a la societat en general. Estem vivint una societat en la que “tot val” començant per la manipulació de les notícies, les mentides dels polítics que mai no s’han de disculpar ni d’aclarir perquè les han dit, de les agressions verbals de tota mena (esport, política, periodisme…) i mai no passa res. Mai ningú no ha de pagar per tot això, ni ha d’assumir cap comseqüència, no dic pas que l les famílies no hi col·laborin, que sovint també, però el funcionament de la societat va en contra de les famílies sanes i responsables.