BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
“Una tarda estava jo presentant un llibre, la Crònica de la Independència–que ho explica tot com si ja s’hagués produït- en un petit poble català. N’he fet desenes i desenes de presentacions i sempre em sorprèn de trobar-me davant d’un auditori moderat i sensat, que ni crida ni s’esvalota, que no vol fer cap revolució, però que sent papallones al cor quan es parla d’independència.
I sí, al col.loqui, un home gran va dir que ell no veuria la independència, però que li era igual perquè jo li havia donat l’esperança que al capdavall arribarà. I li vaig contestar que estigués tranquil, que la veuria ell en persona, malgrat l’edat avançada, perquè avui és tanta la consciència sobiranista que o bé els catalans aprofiten aquest moment o costarà tornar a tenir una circumstància tan favorable.
Si no la veu vostè, li vaig dir és probable que jo tampoc no la vegi, la independència. Quan va acabar l’acte em va venir a saludar i va resultar ser el pare d’un bon amic, al qual l’endemà vaig escriure un mail comentant-li el fet: quins pares més macos que tens -perquè també hi era la mare, i igual d’entusiasta-; ara entenc moltes coses. Això li vaig dir i de seguida em contesta l’amic: no t’imagines el que has fet! El pare ha rejovenit vint anys, està engrescat i diu a tothom que veurà la independència…!
És lògic que aquest home hagi de callar aquest entusiasme i aquest amor al país per no povocar “una fractura social”? És lògic que hagi de silenciar aquest sentiment honest que no vol el mal de ningú perquè una part de la societat catalana, segurament la més indiferent a la política i a ot, no s’ha plantejat Espanya com a conflicte sinó com a fet natural o perquè se sent sincerament i legítimament espanyola? Doncs jo crec que no. Que ara es tracta de definir els projectes del catalanisme i de veure quin catalanisme parla a cada part de la societat, veure què li diu, i veure quants vots és capaç d’arreplegar cada una de les opcions , perquè en democràcia valen les urnes, no les pors, no aquests silencies embolicats en bones intencions. No cal que callin els pares dels meus amics per fer un favor al català que, de moment, tampoc no ha expressat cap intenció de revoltar-se contra ells. Dit d’una altra manera: ja hem callat prou, a partir d’ara que parli tothom.
I resulta que l’independentisme creix i es propaga com una vitamina benèfica, potser l’única capaç de treure la societat catalana de la inòpia, de la gestió grisa, de l’espanyolització irreductible que comporta deixar-ho tot com està.
Em deia una vegada un contertulià: l’independentisme ha sortit de l’armari, que es una manera poc original de figurar les coses, i li vaig dir que no. L’indepedentisme no hi era, a l’armari: simplement no existia. És avui que hi és, fort, transversal, engrescador, nodrint les il.lusions de la mateixa gent que fa dos o tres anys enrere s’acontentava amb la política convencional. Amb un discret rau-rau en l’ànima, però resignats davant el que sembava l’únic camí possible: l’entesa, l’estira-i-arronsa, amb Espanya. Això era el catalanisme més sentimentalment nacional [més sentimental que nacional].”
Patrícia Gabancho, El retorn dels catalans.
Llibre aparegut a començaments del 2010 abans de la sorpresa de l 10-J.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha agradat molt aquest article i crec que hauré de llegir el llibre de la Patrícia Gabancho, ineludiblement.
Jo també penso, com ella, que ara és un moment que s’ha d’aprofitar i que si el deixem passar trigarà potser 100 anys a tornar!