BioSofia

Diumenge passat estava en La Flor Tropicana, un xiringuito al mig de la platja l’Arrabassada de Tarragona. Un grup cubà hi amenitzava el vespre com cada diumenge d’agost. Música i ritme a plaer. Vaig anar a la barra a demanar uns mojitos. La preparació del còctel  demana el seu temps i el barman compagina la seva feina rutinària amb la conversa amb els clients que esperen. S’estranyava que en tot el vespre ningú li hagués demanat cap caipirinha. Abans de comentar-li que jo prefereixo els mojitos em vaig voler assegurar que la dona que també esperava amb mi no fos brasilera.

– Cubana o brasilera?

La resposta va ser l’esperada: provenia del Carib.

Aleshores va ser quan vaig ficar la pota:

– Per a nosaltres, els cubans i els brasilers ens semblen iguals.

Què hauré dit! El barman, que alça els ulls pausadament, se’m queda mirant un segon i m’adreça aquestes paraules.

– ¿Los catalanes sois españoles?

L’afirmació em sorprèn. Que vol endegar una controvèrsia política ara aquest home? Per evitar-la responc amb una ganyota indefinida.

– ¿Así que los catalanes sois españoles, verdad?

Caldrà ser més explícit, penso. Evitant la rotunditat, però amb una claredat fora de dubtes, responc que no.

– Pues los cubanos somos distintos de los brasileños, de los colombianos… Incluso nosotros no somos sudamericanos, somos más bien norteamericanos.
Vaig anar assentint als seus comentaris, que trobava encertats. Ara ho deixo aquí.

Aquest home ho tenia ben clar: els catalans no som espanyols. I nosaltres que anem creient que aquests immigrats poden ser un obstacle per a la nostra independència! Està clar que els ha arribat el missatge. I no el qüestionen. Tinguem-ho present i actuem en conseqüència. Perquè estan al nostre costat.

Més

 No us penseu pas que aquest barman és un cas aïllat. Mireu, la festa era a punt d’acabar. A manera de comiat, “Papaíto”, el cantant del grup,  va anant saludant als clients d’altres possibles nacionalitats diferents de la cubana. Seguint la melodia cridava: “A los colombianos”. I tothom responia “¡Eih!”. “A los peruanos”, “a los rumanos”… I al final “¡A los catalanes!”. La resposta va ser un crit eixordador, molt més fort que cap dels anteriors. Nois, el cor se’m va aturar per uns instants. Estava sent espectador de la millor mostra de simpatia que mai havia sentit per part d’uns immigrats. Compte, els que estaven allà eren, en un noranta per cent, cubans! Increïble si no ho veig. La sensació que vaig tenir era que no només es tractava d’una mostra de simpatia, aquell crit volia demostrar com ells també se senten catalans d’alguna manera. És una intuïció que podeu discutir. Però en aquell moment això és el que vaig percebre.

Més

I aquí va acabar la història. No us sorprèn? Allà es va acabar. No va haver-hi cap crit de salutació més. Vull dir que al Papaíto no se li va acudir dir “¡A los españoles!”. No. Ni ell ni ningú va trobar a faltar aquesta salutació. Creien i creuen que als pocs tarragonins que érem allà no ens calia.

Per a aquells cubans nosaltres som catalans i prou. Incorporem-los al nostre moviment sense complexos!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!