Centenari de Màrius Torres (1910-1942)


LA CIUTAT LLUNYANA 

Ara que el braç potent de les fúries aterra 

la ciutat d’ideals que volíem bastir, 

entre runes de somnis colgats, més prop de terra, 

Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir. 

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli.
Ja no ens queda quasi cap més consol 

que creure i esperar la nova arquitectura 

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. 

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! 

Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser, 

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, 

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze 

que de torres altíssimes s’allarga pels camins, 

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. 

—————-


Catalunya és la ciutat d’ideals que volem bastir, una Catalunya
lliure, benestant, solidària i rica en valors propis.

El braç potent de les fúries militars
espanyoles la va 
aterrar al 39, any que
Torres escrivia aquest poema. En terra van quedar 
colgats cossos i
somnis
.
Però aquesta 
terra mai menteix i, ella mateixa ens
assenyalarà, si ens hi mantenim fidels, el camí de la reconstrucció nacional i
la seva llibertat. Visca la Terra Lliure
!
Al 1939 Catalunya es va inundar de crits en
llengua 
estranya,  crits que es van
ensenyorir d’escoles, emissores, esglésies, carrers…. 
Crits:
veus ronques de militars i veus imperioses de feixistes autòctons
col.laboradors.

Tanmateix,
el poeta va intuir que de mica en mica sorgirien 
braços més lliures capaços de dibuixar
noves realitats per al país, una nova 
arquitectura: Generalitat
restaurada, moviment per al dret a decidir, les consultes per a la
independència, el 10-J, les noves estructures polítiques independentistes…
Quan Màrius Torres escrivia aquest poema, l’enfonsament era tan recent que es
feia difícil d’imaginar la 
ciutat actual que estem
construint; per força s’albirava 
llunyana.
El poeta i els seus contemporanis eren 
presoners del temps de derrota que
vivien. 
No
els quedava sinó la 
fe.
Un dia uns 
braços més joves i lliures farien
renéixer Catalunya de les cendres: recuperaria la dignitat, la llengua, la
cultura i les institucions.

El poeta manlleva de la religió els símbols de la fe cívica en la nova ciutat ¿Quin millor símbol
d’aquesta 
fe que la veu de bronze d’una campana o la
persistent marxa del 
pelegrí?
Una 
fe que,
com el so de 
les altes torres dels campanars,
s’estén, 
s’allarga,
pels 
camins de
tot el país; una 
fe que transforma els
catalans en 
pelegrins vers
la
 nova ciutat
llunyana
. Talment el so de la
campana, la 
fe en nosaltres
mateixos 
bategarà pels aires de tot el país, elevarà el cor dels
catalans i empentarà els seus 
peus pel camí de la
llibertat plena.

Al 2010 el braç potent del TC espanyol ha
volgut aterrar el petit pas de sobirania que encara restava en l’estatut del
2006. El nostre somni no s’ha ensorrat, però.  Des de la terra on han volgut
colgar la voluntat del nostre poble, ha emergit al 10 de juliol una veritat
clara: ens cal caminar directament cap a la independència.



HOMENATGES ANTERIORS 


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *