La bellesa de Jo confesso
Un any i tres mesos m’ha costat de llegir el llibre de Jaume Cabré. Bo, no és ben bé així, però el cert és que me’l dugueren els reis de l’any passat, i vaig ser incapaç d’encetar-lo per què sabia que quan ho fera ja no llegiria res més. Quan els ho deia a les amistats, entenien que els deia que després d’eixe llibre ja no en llegiria cap, però en realitat jo em referia al temps que em costaria llegir-lo. Sabia que estava davant d’un text que voldria paladejar, llegir a miques que em permeteren pensar sobre el que havia llegit, i això anava a ocupar-me molt de temps.
Vaig encarar el text sense haver llegit res sobre ell, més enllà dels titulars que avançaven que era una gran obra. Ara he llegit algun text aïllat que en parla, i no compartisc sempre el criteri. Per a mi la història decau al final, precipitant-se innecessàriament i, donant un protagonisme estrany a Bernat com a veu narrativa. També trobe innecessària la reaparició del nebot estafador. De totes maneres, menudeses per a tot el que m’ha aportat la lectura i, la identificació en algunes obsessions.
És prompte encara per a saber si em deixarà petjada com Crim i càstig – al que tantes vegades m’ha recordat – llegit fa més de vint anys i que encara m’assalta. Però el que és segur és que s’ha imbricat amb les sensacions que em causà una de les pel·lícules que més m’han agradat darrerament: La gran bellesa.
Encara no he aconseguit desllorigar cap de les dues narracions, ni la cinematogràfica ni la literària. Probablement si Adrià Ardèvol no ho ha aconseguit, menys podré fer-ho jo, però no deixà de ser excitant la idea de contraposar maldat i bellesa. Si més no, és una idea pertorbadora.