Des que m’ho digueren, que les paraules em ronden el cap i no sé desempallegar-me d’elles. Xerrant, per omplir el temps, amb una dependenta, comentàvem l’abdicació del rei espanyol i les convocatòries de protesta que hi havia hagut eixe mateix dia. Jo estava emocionada i, l’altra em mirava com si se m’haguera soltat un cable i no regira. I jo li tornava la mirada encuriosida, per què en altres ocasions m’hi havia despotricat molt del govern de dretes i dels rics, i de les dificultats de tindre un negoci.
Sols calgué donar corda per a què al final m’ho diguera, encara que fora indirectament. Em contà que les amigues tenen un grup de wasap, i que estava molesta per què una d’elles sols entrava al grup a posar missatges quan passaven fets com eixos, i aleshores els enviava convocatòries. En paraules seues, sols entrava per a fer “politiqueo”, per què era d’Esquerra Unida.
I jo setmanes després encara no me’n sé avenir. Puc acceptar-li que no pots limitar ni la teva vida, ni per tant les teves interaccions, al voltant de la política, però que per damunt del moment històric i de les seves implicacions polítiques, la crítica d’una treballadora se centrara en la missatgera, m’explicà més coses de la paràlisi social, que l’anàlisi sobre l’aparició de Podemos.