Comentaris de casino

Tinc una amiga que està malalta, estic convençuda que es recuperarà, però potser passe molt de temps fins que puga dir que s’ha curat, o potser es convertisca en una malalta crònica. En aquestes situacions ni la medecina ho encerta, al fer vaticinis.

El cas és que a hores d’ara és la família qui se’n fa càrrec del que precisa i de les decisions que s’hi han de prendre. Òbviament els he dit que el que els calga, si esta a la meua mà, que compten amb mi.

No és la primera vegada que faig eixe oferiment, hi ha hagut altres situacions extremes semblants, tanmateix poques vegades la gent demana res. Aquests dies fent-li voltes a eixe fet, i amb el encreuament de missatges i altres situacions semblants amb altra gent, amb malentesos inclosos, vaig prendre la decisió de posar fil a l’agulla i optar pel dret, com tinc per costum.

Li vaig demanar a la família que no m’obligara a endevinar, que l’oferiment era sincer i que quan dius pots comptar amb mi, confies que t’ho faran saber si cal. És absurd a una situació tensa, afegir-li el joc del “no vull molestar” o el “ja sabran que cal”. Crec, que en altres ocasions ja he comentat, com d’absurd em sembla que la gent diga no, quan vol dir si i pretén a més a més que encertes la resposta correcta.

No cal, les endevinalles són un joc infantil i la gent adulta hem de saber expressar-nos sense embuts.

Sé que en aquest cas, m’han entés i no dubtaran en xiular si cal acudisca. M’agradaria que sempre fora així.

O més o menys, per què el comptador de Twitter varia en qüestió de segons, i pot ser que al moment d’escriure açò o de publicar-ho ja no es corresponga eixe número, amb el de seguidors del meu compte, però número amunt o avall, per ahí ronda. Sorprenent, no? Ja sé que hi ha comptes amb milions de persones, però a mi em sorprén cada vegada que veig créixer o disminuir el comptador, això sí, sense obsessions.

No tinc instal·lada cap aplicació d’eixes que et diuen quanta gent ha començat a seguir-te i quanta ha abandonat el teu lineal. I sempre em xoca quan li ho veig a polítics del terreny, per què em sembla un signe malaltís del nostre temps, amb eixa ànsia per controlar tots els aspectes de la nostra vida, i eixes ganes d’alimentar l’ego digital.

Ja dic, em causa sorpresa veure el meu comptador, per què a més Twitter és molt bona eina per informar-se, per divertir-se en moments puntuals seguint l’onada de la conversa, però la major part del temps és un gran mar de gent isolada, allà cadascú conta les seues dèries amb escassíssima interacció entre comptes, per als milions d’ells que hi ha. En el meu cas, per exemple, poques vegades seguisc amb l’etiqueta de la xarxa de seguir a qui em segueix. I la temàtica del meu TL són les meues dèries: família, política, independentisme, partit, feminisme, camp, poble, cultura en general i literatura en particular, mitjans de comunicació … Per tant, no sé què motiva a la gent que per allí passeja.

Continue sense saber molt del producte, i així per exemple tampoc li trobava explicació a què certs comptes em seguiren, o que dies que no havia dit absolutament res, era quan hi havia pèrdues al compte. El mes d’agost, amb temps per llegir, m’he trobat amb un article que em dóna part de l’explicació: la compra de seguidors. Sí, l’obsessió d’alguns gestors de comptes de marques, per fer créixer aquestes fan que s’acudisca a empreses que es dediquen a captar seguidors. I una forma de fer-ho és llançar des d’un robot, l’ordre de seguir a X comptes, per milers normalment, precisament la norma no escrita de seguir a qui et segueix, fa que molta gent clique el botó de seguir el compte que ha començat a seguir-te. Si no fas això, passat un temps deixen de seguir-te.

Quant a la resta, el que esta clar que funciona és més del que dius, com ho dius. Un dels tuits que més lectures i retuits va tindre dels més de huit mil que he fet, va ser del tot intranscendent. Vaig publicar que estava esperant començara un concert i vaig posar el compte del grup en qüestió. El fet que el vocalista repiulara eixa piulada, va ser suficient per a què hi haguera qui ho fera també, amb l’absurd d’estar fent-ho dies després i a milers de quilòmetres de València.