Pena de banqueta
No sé ben bé en que ha quedat aquella pretensió política de pretendre que els diputats/ades i diferents càrrecs electes, no tingueren que pagar l’anomenada pena de banqueta, és a dir l’exhibició de la seva detenció, trasllat a dependències policials o judicials i/o estar precisament a la banqueta del jutjat. Certament no seré jo qui m’opose a la protecció de la intimitat i de la presumpció d’inocència, però m’irrita que això sols bote al debat en els casos polítics o d’empresaris potentats, per què no escolte ara cap veu crítica amb el show mediàtic que s’ha muntat arrel de l’assassinat o homicidi de la xiqueta gallega, ni casa massa bé això amb les filtracions que hi ha dels casos on hi ha menors implicats, ni en el fet que els TSJ tinguen gabinet de premsa que informe dels casos “noticiables”. I conste que res tinc a dir de l’exercici lliure periodístic, critique la doble vara de mesurar.
I la critique especialment, quan la pena de banqueta és un mal que suportem dia sí i dia també en els casos menuts, eixos que afecten a la inmensa majoria de despatxos professionals i a la inmensa majoria de la població. Per què que estigues inclús imputat/ada no implica que hages d’avançar la condemna i això passa massa sovint, per què com ja he dit altres vegades, les errades judicials no tenen conseqüencies.
Dos casos més per a la llarga llista:
Un detingut acusat d’atemptat a l’autoritat (el policies són molt dramàtics, i a un puntelló o colp menor li diuen atemptat), una posada a disposició del Jutjat extra ràpida, un renegó a la lletrada per no haver demanat habeas corpus (que el posaren en llibertat per no haver motiu per a la detenció), un carregar-se de paciència i explicar-li, amb ràbia cotinguda, a su senyoria que les guàrdies als pobles vol dir que t’avisen al matí per a que vage’s a comisaria i que no feia ni 10m que l’havies atés, cap disculpa. Comunicar que va a passar-ho a falta (judici penal menor on no cal ni assistència lletrada) i dir-li al client que se’n va a casa. Trobar-te amb la sorpresa que com cal fer unes diligències, decideixen posar l’obligació a l’imputat d’acudir dues vegades al mes a signar al Jutjat. Un any després passa a ser falta.
Un citat a declarar com imputat per una denúncia de violència de gènere, tornat a cridar a declarar mesos després per una denúncia de la filla, que han unit al mateix expedient. Explicar a su senyoria que no, que no pot unir-ho per que ni és el mateix dia, ni la mateixa denunciant, ni el mateix delicte. Ni cas. Presentar recurs. Ni cas. Acudir a l’Audiència Provincial i que aquesta resolga any i mig després dels fets, donat-he la raó. L’home signant tots els mesos dues vegades.
Per a mi, com a professional eixos casos son molt més greus, per què les errades o arbitrarietats impliquen una limitació de la llibertat de les persones i una humilació que mina la seva autoestima, inncessàriament i desproporcionadament, i més si ho comparem amb la possible i hipotètica condemna: uns dies de localització permanent (estar a casa), uns treballs en benefici de la comunitat o una multa. En qualsevol dels casos tot en un període absolutament més curt.
I ningú fa res per evitar-ho, ni bota mai al debat social, menys encara al polític. I cada vegada més convençuda que l’impartir justícia caldria que anara lligat a responsabilitat, en el sentit més ampli del terme.