Ella esta molt arrepentida.
Fa uns dies vaig acompanyar a una amiga a un judici. Dic acompanyar per què no anava a exercir d’advocada amb toga, sols ha fer d’interpret de l’absurd galimaties que s’ha muntat històricament per a revestir de misteri i diuen que dignitat, el teatre judicial.
Com passa habitualment, ens costà esperar una hora per a suspendre la celebració de la vista judicial, i mentre esperavem xarrava amb unes i altres, entre elles amb l’advocada de la defensa, amb la que per molt que m’esforce no tinc manera de conectar. Si forem oli i aigua no estariem més distanciades, i no de bades.
Fa un parell d’anys, quan aquest cas començà, ja va qüestionar la denuncia de la maltractada, per què en la seva opinió havia exagerat i era un complet despropòsit. Ho deia desprès de llegir-se un atestat complet amb una declaració detalladisima, més tots els informes de gent adulta i responsable que havia tingut coneixement de les agressions i havia declarat. Això i la ratificació davant el Jutjat, front a un “jo no he fet res” dels i la denunciada.
Ara, desprès de tindre que passar un bon grapat de vicissituds, entre elles més d’un centre d’acollida, ve el judici i lògicament la víctima, ja segura de que no poden tornar-la a agredir i sense que tinga que estar a cap altre lloc sinistre, voldria evitar grans perjuis per als seus germans que res tenen a veure. I això la defensa, que ha faltat al seu codi deontològic parlant amb la víctima, ho tradueix en: ella esta molt arrepentida, rematxant la seva convicció de que la denúncia mai tenia que haver prosperat fins convertir-se en una petició fiscal de pena de dos anys i 10 mesos.
A l’anterior cal afegir, que s’ha dut a la consabuda veïna que no sap perquè esta allí, però que ella el que sap és que viuen deua anys a la finca i mai han tingut problemes amb ells. Com tot el món sap, la gent que maltracta sol fer-ho amb llum i taquígrafs.
I el pitjor, que és? Que aquest és un exemple, però eixe pensament esta plenament instal·lat a la societat, que no fa CAP ESFORÇ per empatitzar i compendre que és i com es comporta una víctima de violència.
Es preocupant que inclús dins de la professió hi haja qui qüestione la retirada de les denuncies per les víctimes, o qui qüestione que se demane pena pel fet concret i per la suma de tots ells comformant delicte continuat, per què vol dir que no sols no saben d’ànimes, és que no saben ni de dret.
Per què no, “elles” no s’arrepenteixen, elles, les dones víctimes de violència, el que es senten és més a soles que la una, desemparades front a una societat que creu que amb dir tolerancia zero a la violència ja s’ha acabat la feina.
I no, ahí comença.