Comentaris de casino

Avui, darrer dia de l’any, proliferen els llistats, fins i tot un referent de la contrainformació com és nodo50 no ha pogut estalviar-se fer el consabut llistat. I entre totes les llistes, no deixa de sorprendrem veure la que fa la gent, dels llibres llegits al llarg de l’any. Per a que aprofita fer-la?

Ahir llegia la d’una escriptora de moda, em sorprengué veure la gran quantitat de llibres en castellà que hi havia, inclús de clàssics d’altres llengues no espanyoles en que havia triat l’opció castellana per fer la lectura.

I vaig pensar si jo sabria fer eixe llistat, i no, definitivament sóc incapaç de recordar quins llibre he llegit en aquests dotze mesos, per que entre d’altres coses no sé compartimentar la meua vida així, en dotze mesos estancs. A més, que faig amb el reguitzall de llibres que tinc començats? Valen o no? I quin és el límit per a poder incloure’ls? Per què jo hi ha llibres que tinc encetats fa anys …

Així que descartada, per impossible i absurda la idea, preferesc centrar-me en el que alguna vegada sí he fet a aquest blog, que és comentar el llibre que he acabat de llegir. Un clàssic podriem dir, per què és de l’any 76: Un país sense política, de Joan Fuster, edicions La Magrana.

Diu Fuster una cosa molt adient (com sempre) per aquests dies de formulació de desitjos, i en els què a més a més anem a celebrar els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians.

Diu, dic:

“Personalment, i parlant de`’nosaltres, els  valencians’, jo, més d’una vegada, he escrit: Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans. Crec que l’afirmació, amb els canvis pertinents, podrien repetir-la balears i rosellonesos. Però no sé si totes les seves implicacions salten a la vista. De fet, no basta ‘dir-nos’ valencians, balears, rossellonesos o ‘catalans’. Cal ser-ho: ser valencians, balears, rossellonesos, ‘catalans’. I no uso el verb ‘ser’ amb cap intenció metafísicament tèrbola, nacionalista o no. Es tracta, només, de prendre consciència d’unes vinculacions inmediates, de societat palpitant i específica, i de respondre-hi. Aquesta mena de compromís o de fidelitat, a la curta o a la llarga, comporta el redescobriment de la nostra identitat última. Aleshores ‘ser valencià’ o ‘ser mallorquí’ no contradiu el fet de ‘ser català’. I és aleshores quan ens adonem que la diversitat de nom és una qüestió accidental i subordinada. El malentès s’esvaeix.

Les Catalunyes diverses i reunides constitueixen un projecte, una esperança, una realitat: una mica de cada cosa. Per començar, amb això en tenim prou.”

Tinc una amiga que de la meua costum de tafanejar en diu “vel•leïtat”, i pot ser si que siga una extravagància escuadrinyar les pàgines de la revista Hola quan arriba a casa, podria excusar-me dient que la comprem per la mare, però seria absurd perquè res m’obliga a obrir-la i repassar fotos i titolars, i allà que em trobareu els diumenges a la nit.

Res bo pot esperar-se de les seues pàgines, però crec que al darrer número s’han traspassat totes les barreres de la dignitat.

El primer reportatge de la revista sempre mostra una casa gran, ostentoses totes elles, recarregades i malbaratadores de tot l’imaginable, fins l’obscenitat, però és que en aquesta ocasió han tingut la barra de palplantar darrere de la imatge central de les riques ames, a les dos criades negres, una front a l’altra, amb les safates en alt, com si foren dues peces més de la decoració. I no contents, a les pàgines següents, les fan posar novament enfrontades, aquesta vegada a la cuina, i si llegeixes el peu de pàgina ni pel nom genèric de “personal de servei” les esmenta, sols diu: “preparando un jugo”, donant més importància al suc que a les persones.

Resulta impossible que no et vinga al cap la pel•lícula que fa res s’ha estrenat als cinemes sobre el menyspreu de la classe blanca nordamericana al personal de servei negre, que si bé ja no eren esclaus tractaven com si ho foren. Sols cal fixar-se en la cara de les dos pobres dones, obligades a posar.

Fa tanta vergonya, però tanta, que no sé com a hores d’ara no hi ha hagut cap protesta, cap crítica ni per tant cap disculpa per part de l’editorial.

Hores desprès el meu germà entrava en casa dient: i el del peix? Que vos sembla?. I clar,vaig pensar això és allò, però anàvem amb presses i tampoc vaig entendre massa l’explicació que en feu a mi i a la mare, que la dona ni blog ni res tenia com antecedent …

I no fou fins ahir, que vaig tindre temps d’esbrinar que era tot plegat, en una conversa assossegada: una nota de prensa per promocionar un centre comercial, que vol ser original i diu que s’ha descobert una nova espècie de peix, un redactor de diari que veu la nota, no presta atenció al contingut i la publica en les pàgines de medi ambient, i acaba sent reproduída per un portal d’internet de natura.

Un despròposit, però a mi el que més em sorprén és que tot plegat no deixa de ser una “notícia” de la xarxa, un món diferent, on les notícies volen i és conten inclús sense antecedents, per què al club tot el món sap de que parlem.

Inquietant.