Comentaris de casino

Diverses circumstàncies m’han dut a El Salvador aquests dies, un país al que pensava que mai vindria per què no sóc de fer turisme cooperatiu i no tenia atractiu turístic-guiri per a mi, o almenys no el tenia des de la cadira i pantalla d’ordinador de ma casa, quan fantasege sobre possibles destinacions de disbauxa.

Tampoc la informació que m’arribava del país animava el viatge: pobressa, exclussió social, una encara recent guerra civil, desequilibri social i econòmic, pressons triplicant la capacitat, el fenònem de la mara …

Tanmateix, les voltes de la vida m’han dut ací i l’experiència a nivell humà i personal està sent ben completa. Tinc la sort que sempre m’acompanya a la vida, i he pogut eixir del programa oficial sense destorbar al grup organitzador de la visita, i això m’ha permès contrastar la informació rebuda, entendre millor per què institucions que parlen de drets humans, fan apologia de la guerra, i aconsegir llevar-me la por del cos dels primers dies quan sols veiem als carrers a la policia, a l’exèrcit i a 80.000 civils armats amb una mena de fusells curts, i quan sols senties parlar de violència contra les dones, agressions sexuals a menors i cossos trossejats …

L’anterior és innegable que existeix, però junt a això hi ha milers de persones que amb pocs recursos inventen i capaciten a la seva gent, que respecten a la gent gran i donen oportunitat als joves, que poden descobrir com fer conserva de tomaca i com fer una pàgina web al mateix temps que et mostren una urbanització de cases antisismiques amb horts familiars ecologics, inodors secs, filtres d’aigua sabonosa i teulades de material propi i no de fang per a no deforestar i consumir recursos, o que paralitza l’extracció minera de transnacionals,encara que això els supose morir, lteralment, per aconseguir-ho. I una gran massa de gent que vol milllorar les seves condicions bàsiques i altres que volen omplir els centenars de centres comercials.

Una gent que no teoritza sinó que exerceix l’slow life, al temps que sap que a l’altra part del món Barcelona és més independent, per què ara hi ha 4 diputats de SI.

Quan vaig veure a les dones italianes plantant-li cara al feixista de Berlusconi, vaig sentir molta enveja. No serien moltes, però va ser significatiu, en un país endormiscat i panxacontent, elles eixiren al carrer a cridar ben fort que ja ho tenia bé Il Cavaliere.

A hores d’ara, al meu País, són unes altres dones valentes, les que han engegat un moviment per dir PROU!! a l’imputat Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana.

El manifest podeu trobar-lo, arreu, arreu, a la xarxa. Però el cas no és tant si li posaríem o llevaríem una frase o una coma. No, no és temps de pureses dialèctiques, és temps d’ocupar el carrer i afegir-nos a les veus que s’atreveixen a trencar la dolce far niente.

Jo ja he signat el manifest, i avui estaré al carrers de València amb elles, dient: PROU!!

Això de l’amor lliure, entès com a parella oberta i/o simultànies, i demés parafernàlies mai ha anat amb mi, per què senzillament no m’ho crec. No és igualitari ni respectuós amb l’altra part, i trobe que totes les justificacions i explicacions que es donen, no son més que coartades intel•lectuals per a donar cobertura a una situació anòmala: un desequilibri en la parella en que una de les parts esta disposta a sacrificar-se per a que l’altra part estiga més còmoda, gaudisca més.

I tant em fa que les dues parts ho practiquen, per que l’únic que faran en eixe cas serà anar repartint-se el paper de sacrifici, i això sense comptar amb la tercera persona en discòrdia.

Menys suportables son les parelles “colinón”, sempre juntetes, fins i tot per anar a fer la compra dels dissabtes.

Tampoc crec en les falsament igualitàries, on aparentment cada part fa el que considera oportú, però en realitat sempre té pendent a l’altre, que va a fer, que voldrà fer, estar amb ell/a per compensar temps ocupats en altres coses …

I no m’agrada l’anterior per què m’ofega, em trobaria encadenada i no crec em compensara eixa dèria, malgrat que sàpiga ben bé els camins de l’autoconvenciment feliç.

Per això em sorprèn tant veure als ponts, els cadenats que les parelles enganxen per a simbolitzar la seva inseparable unió.

Quan em trobe amb ells, en compte d’una idea romàntica, al cap m’assalta la imatge de la contaminació del riu on llancen les claus, com un símbol de la toxicitat que es desprèn de la possessió.