Comentaris de casino

Fa temps que li faig voltes, diria que ben bé farà dos anys, però no hi ha manera. Tinc el títol, tinc la informació, sé al públic al qual vull adreçar-me, he pensat com desenvolupar la història i inclús el format. Però les poques vegades que m’he assegut a fer ratlles, no he avançat molt més enllà d’un parell de fulls, i això que inclús a un dels trajectes de rodalies la inspiració em facilità un esquema, cosa estranya en mi que mai en faig servir. Pot ser, per això res més, he avançat.

El cas és que sense fer-me plantejaments filosòfics sobre l’escriptura, ni per què escric o no, i per que uns temes i no altres – com feia l’altre dia el germà menut de la jutge Amy, a la seva classe d’introducció a la narració – doncs, el cert és que cada text l’escric més d’una vegada mentalment, i si aconsegueix arribar al teclat doncs el revise igualment, varies vegades, afegint i llevant frases. Eixa és una de les coses que crec vaig escoltar-li a Isabel-Clara Simó a una xerrada: reviseu el text i si eliminant aquesta frase o aquella altra paraula, el sentit de la història és manté, és que no calia.

I en això vaig pensar ahir llegint les primeres planes de Zaplana, el brazo incorrupto del PP, d’Alfredo Grimaldos Feito (fa mil anys me’l deixaren i vull tornar-lo tan prompte tornem a la feina), quan diu: “El padre del joven Eduardo es un ex oficial de la Marina que ha abandonado prematuramente su carrera militar para dedicarse a actividades industriales centradas especialmente en el negocio del desguace de barcos en el <<cementerio>> naval de La Algameca, zona portuaria cartagenera donde Arturo Pérez Reverte centrará, cincuenta años después, la acción de su novela La carta esférica”.

Reconec que fa molt vaig abandonar les lectures que ens proposa Pérez Reverte, inclús que comence a tindre-li animadversió quan llegisc alguna dels seus articles a premsa, així que pot ser se m’escapa alguna cosa. Això, o la frase final no venia al cas, no?

Son les sis i mitja de la vesprada, m’acabe d’alçar del sofà, m’he passat el migdia llegint, llegint per que sí, sense cap altre objectiu: ni entretindre el trajecte, ni estudiar, ni documentar-me, ni agafar la son de la nit, ni res de res. Feia temps no ho feia.

No hi ha telèfon, ni fax, ni visites, ni més expedients que els que tinga ganes d’obrir. Almenys un dels mòbils esta apagat. Puc veure tantes series com tinga ganes, gitar-me a les quatre i alçar-me a les dos, tants dies com vullga. No he de fer la compra entre feina i feina. Puc entretindre’m endreçant racons i, netejant baix els llits.

Intente no quedar amb ningú, no hi ha plans, ni programacions, ni horaris. Seguisc les vacances dels nebots pel facebook i, tanque més prompte que mai l’ordenata, per que he recuperat velles costums artesanals.

Enguany no és preveu cap altre viatge, així que no estic delerosa esperant al dia x, ni corrent amunt i avall, cada dia té 24 hores i puc gaudir de totes elles egoistament: a soles.

Estic de vacances.

El que ja no sé és si a la tornada em faran la consabuda pregunta, no la de si ho he passat bé o he descansat o ho recomanaria, sinó aquella que remarca la desnaturalització de les vacances quan les fem indestriables d’un viatge: quants dies?

Si és dona el cas, podré dir que 31!!