Comentaris de casino

Avui he parlat amb un professional d’aquestos que sempre van atrafegats, amunt i avall sense parar, no em coneix de res i li havia de demanar un favor desprès d’explicar-li la forma enrevessada per la qual havia arribat a ell. Cert també, que el favor no era per a mi, sinó per a una organització, el que obrí moltes portes.

Però bo, el cas és que a mi no em coneixia de res, i malgrat tot ha despenjat el mòbil, m’ha escoltat i m’ha fet un lloc a la seva agenda.

Cap excusa, res de dir estic molt atrafegat o estic a punt de marxar de vacances.

Fa unes setmanes vaig estar a Godella a unes jornades, tots tres ponents que hi participaven son gent amb una vida laboral i social ben completa. I cap inconvenient en vindre a fer la xarrada, en participar en una activitat per a joves que els reportarà poc, o cap, benefici tangible. En aquesta ocasió, vaig tindre l’oportunitat d’agrair-los eixe esforç, tenia ganes de dir-ho, i esperava que la gent jove que allà estava ho escoltara i seguira el seu exemple.

Però la veritat és que hi ha poques ocasions com aquestes, la majoria de vegades, com deia amb molta plasenteria un company sud-americà, ací tot el món és alt executiu, parles amb qui parles no pot fer res per que té molta feina, esta molt estressat o no arriba a tots els llocs, com si tothom dirigira una multinacional en compte d’estar sense feina.

Fa unes setmanes a Público aparegué un reportatge, a l’apartat de cultura, que parlava d’una sèrie de publicacions que conviden a la revolta des de l’anonimat, tant és així que cap dels llibres dels que parla l’article, va signat. Em resultà curiós, per que no arribe a entendre-ho. És com el periòdic Crisis de l’Enric Duran, on es pretenia donar les pautes del moviment social revolucionari.

Així? Amb publicitat i sense nocturnitat? I que creuen que faran els que vigilen? Mirar cap a una altra banda?

No ho veig, la veritat. I menys quan accions com la “espontània” concentració contra la corrupció i contra Camps, convocada des del facebook, acaba tutelada per representants d’un partit polític, o tant em fa, per persones que hi militen en ell i que per tant se’ls pressuposa treballen per l’ideari i estratègia d’eixe partit, el qual a més a més té el mal vici d’ocupar els moviments socials heterogenis, fent de centrifugadora i expulsant a totes aquelles persones que no ens identifiquem amb les seues formes.

Més bé crec que, aconseguir “ser, sense que sàpies de mi” com diu una de les cançons de Manolo García, no deixa de ser un somni, més bé frustrant.

L’altre dia vaig trobar una resenya al diari d’aquest poemari de Martín Estrada, i pinta bé, encara que de moment m’he quedat amb les ganes de poder llegir-lo, més enllà de les cites d’aquell article de premsa.

Volia parlar-ne precisament d’aquell article i del que exposava, però els fets d’Hondures m’han dut a un altre camí. Pot ser a hores d’ara hauria d’estar curada d’espant i no esperar grans reaccions ni gestos per part de la comunitat internacional, no la dels grans despatxos sinó la comunitat vertadera, la de comunió amb altra gent que pot a més a més veure’s reflectit en aquell país i aquella situació.

Tanmateix res passa, aquests dies he trobat des del passotisme secular de gent teòricament compromesa, a la ingenuïtat de qui creu que davant la condemna dels grans països res passaria, i tot amerat dels creadors d’opinió als mitjans que malgrat les morts i la repressió dels colpistes, parlen amb total sarcasme que allà hi han hagut “dos colps d’estat”, i sobretot el que no he trobat ni a premsa ni entre la meua gent, és cap comparança amb dos casos ben pròxims a nosaltres, el de l’anomenat Pla Ibarretxe i el del casa amb el Dret a decidir.

I pot ser vaja errada, però no puc deixar de pensar que és el mateix, una consulta popular per alterar l’estatus quo (clar) i que és reprimida ràpidament amb els mitjans que el poder tinga a bé utilitzar.