Abstractificació

3
Publicat el 19 de maig de 2009

La parauleta del darrer llibre que he llegit. No esta als diccionaris, i la interpretació que trobes a la xarxa no em convenç.

M’agrada més aquesta: viure, enyorant el passat i fantasiejant el futur, ignorant el present.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El que escolta pels forats, escolta els seus pecats.

2
Publicat el 17 de maig de 2009

Ma mare sempre m’ho ha dit, encara que per la desgraciada influència de “hable usted en cristiano” m’ho diu en castellà “el que escucha su mal oye”. Siga com siga, la dita em sembla perfecta, encara que plenament ineficaç per a les persones amb ganes de fussar i escodrinyar, per que el càstig no les escarmentara en absolut i reincidiran, per que pot més les ganes de saber.

El cas és que això que pot ser compartim tot el món, deixa de ser una màxima en el cas dels morts. Sols cal veure l’èxit que tenen les publicacions de llibres que recullen la correspondència o els diaris de gent reconeguda. És cert, no és el mateix llegir els diaris de Tolstoi o de Sofia (quan a més a més sembla que en eixa família tothom escrivia un diari i llegia el de l’altre, com una mena de comunicació encoberta), o les cartes de Fuster o la correspondència de Sales-Rodoreda, que llegir les cartes del teu veí.

D’acord. Però si llevem l’excusa del valor literari, no és igualment una intromissió en la intimitat? O per ser morts no la tenen ja? Per que al remat qualsevol persona escriu una carta a una altra, o escriu al seu diari, amb el convenciment que la cosa es privada, que perfectament pot negar a una tercera persona el que haja manifestat per escrit, per que confia en el secret. I per això mateixa, és un delicte violar eixa confidencialitat i secret.

Qui sap si saberes que el que escrius hui a 2, va a saber-ho 3, si ho escriuries igualment.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Passos lleugers

6
Publicat el 3 de maig de 2009

És el títol de la traducció al català d’un llibre de Dacia Maraini, de la qual no n’havia sentit parlar fins ara. El llibre recull huit textos teatrals, molt breus, i un poema africà anònim que l’autora ha adaptat: L’Adormida. Testimonis de dones encara presoneres de la discriminació històrica i familiar, diu l’autora.

L’embolcall bonic de l’edició i el títol et fan pensar que serà una lectura lleugera, però res més lluny de la realitat.

És llegeix ràpid, sí, però és digereix molt lentament.

Les històries se’t queden allotjades entre l’estomac i el cervell com diuen, els que escriuen, que ocorre quan t’enamores. I és que acabes enamorant-te d’aquestes dones.

Dones que a més a més reconeixes a la realitat del dia a dia, ben lluny de la ficció narrativa, i per això voldries veure-les als escenaris dels instituts del món sencer, donant-los milions de noves vides, on pogueren alçar la seua veu a les noves generacions.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari