Aquests dies en què Clara Rojas està de promoció del seu llibre, és fàcil llegir declaracions seues, a una entrevista al setmanal de El Pais deia que no sap explicar com, ni que, ni quan, és produí el desencontre amb la seva amiga Ingrid Betancourt, però que això era un fet de tals dimensions que els propis guerrillers de les FARC varen optar per separar-les.
Una cosa semblant mostra la pel•lícula Camino, estan allà mare i filla parlant-se al llarg de tot el metratge, convençudes que estan entenent-se, compartint, quan en realitat cadascuna esta a un plànol de la realitat i no hi ha cap diàleg.
Em pregunte quantes vegades ocorre això, i més encara per quin camí acabem en una situació com eixa, tan dolorosa quan t’adones que pots seguir parlant, que com diu Alejandra Vallejo-Nàgera “pots controlar les emocions negatives de frustració, avorriment, rebuig o enfadament si estàs perseguint un benefici, per exemple davant un client o quan cal quedar bé”, però que en realitat si pogueres triar lliurement, prescindiries de continuar amb eixe teatre social i convencional.
I també quantes vegades creem falses complicitats i expectatives irreals, que tenen com a fonaments eixe dialeg de sords, per que ens resulta més còmode donar per sentat que estem dient el mateix, que en definitiva és allò que desitgem sentir, que fer l’esforç d’escoltar el que l’altra persona, en realitat, ens diu.