Remor de sabres


Ens ha arribat, puntual a la cita com sempre que els catalans aixequem el cap per reclamar alguna cosa, l’enèsima remor de sabres, aquest cop d’un coronel a qui cap superior ha fet rectificar, naturalment. Potser pequi d’ingenuïtat, però que ens amenacin d’aquesta manera a l’Europa del segle XXI em sembla tan anacrònic com la Constitució que en recull la possibilitat.

Amb això i la derrota de la Supercopa d’Espanya fresca a la memòria, seiem a la graderia a l’espera que comenci el partit. Aplaudiments per Iniesta, golàs d’Adriano i segona part per oblidar. Cesc, al punt de mira, amb un públic impacient amb l’equip en general. Divisió entre els que animem el Barça i els que criden “xuta” cada dos per tres, emprenyats. Potser és que, en el fons, no hem canviat tant.

Nou de nou abans de l’aturada de rigor. Abans de marxar, l’estrelleta del rival blanc diu que està trist. L’hauran de consentir una mica perquè se senti estimat. I nosaltres, mentrestant, recordarem que no podrem mai ser si no som lliures.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *