CÀPSULES PER A EXPLORADORS

Només deu, però n’hi ha més!
1. Qui no pensa com jo és enemic meu. Qui pensa com jo és aliat, company, eina, ventilador.
2. Els enemics dels meus enemics són amics meus. Els amics dels meus enemics són enemics meus. Tanmateix, amics i enemics si em convé.
3. Només jo tenc la veritat i la virtut, només jo la sé i només jo sé com fer que resplendeixi. A vegades depèn, però, de com (i de cap a on) bufi el vent.
4. Tenc la memòria fluixa, curta, deformable, elàstica. Em serveix quan serveix els meus interessos; si no, és un pes mort: no l’hem de menester, ni remenar-hi.
5. Les lleis que no em convencen (no em convenen, no ajuden les meves idees i valors) són directament modificables, és a dir (si puc) modificades, no fos cosa que.
6. Els focs que jo encenc, no els he d’apagar jo. Els que em vénen ja encesos són part de l’herència rebuda; si els puc atiar, els atiaré, i si no, que cremin, que ja trobaré jo carn per torrar-hi.
7. La corda sempre pot estrènyer encara un poc més. Els calaixos oberts, engrunar. El trespol banyat, fer-se més llenegadís. Les mentides, aparentar veritats. La ideologia, despistar el camí. Els doblers, reproduir-se. L’amagatall, enfondir-se. Els símbols, anar-se podrint de floridura.

8. Saber jugar amb les paraules és bàsic per sobreviure. Poden dir el que diuen, o el que volen dir, o el que haurien de dir. Poden no voler dir res. O tot el contrari. Per exemple: llibertat  (de pensament, d’idees, de mercat, de llengua). Llibertat (ben entesa, és clar…) és una paraula sagrada.
9. Si fas, fes-ho d’amagat. Si un dia et descoberixen ja t’enginyaràs per dir que no en saps res, que tothom ho fa, que era el més normal, que no te’n recordes, que tu (l’altre) també ho faries si poguessis. Si no et descobreixen mai, tot això tendràs guanyat.
10. Educació, criteri propi, ètica responsable, pensament lliure, idees particulars, creativitat: estupideses. Dogma, pensament únic, corralet, capelletes, ordre, gestió, lideratge, fe: això sí que és important.

El Paradís és un país (un lloc!) de poca ambició. Els seus ciutadans tenim poques ambicions, en general, llevat de les materials i immediates, com hem anat demostrant amb tenacitat en les darreres dècades, i amb les excepcions habitualment conegudes (obrers de l’obra cultural, mestres i professors del verd i de l’embut, estelats de les estelades, lluitadors anticiment, opinadors i articulistes de llengua esmolada…). Per això els que diuen governar-nos són gent (també en general, llevat d’excepcions honorables) de poca ambició, de poca volada i de mirada de-punta-de-nas. A base de tallar-nos les il·lusions ens hem anat (entre tots) segrestant l’ànima que conservàvem. I així anam: feliços i contents que se’ns riguin a la cara, que ens robin i ens enganyin, feliços i contents de llepar la mà de qui ens clava garrotades, feliços i contents de ser poqueta cosa, feliços i contents de no sentir enveja d’aquells pobles que, encara que sigui a carabassotades, amb esforç, se’n van sortint, feliços i contents de la nostra ignorància estimada (que ens fa creure que la mare de déu nomia Joana) i de la nostra innocència (tan ètnica, tan “primigènia”, tan natural), feliços i contents de no voler saber res més del poc que ja coneixem (una meitat apresa perquè toca i l’altra meitat perquè hem combregat amb grans rodes de molí), feliços i contents de viure feliços i contents, com qui no vol la cosa, com si el món no ens interessàs per res, aquí, tancats i calentons, agombolats i segurs.

Ja hi ha qui en treu tallada, de tot això: així ens volen, feliços i contents.
De tant en tant, un bany de realitat (ara, aquí, en els temps que corren) ens va bé, ens deixondeix un poquet més cada dia, i això ens espanta i ens despulla i ens creiem més vulnerables. Tanta sort que hi ha qui s’encarrega de donar-nos circ (ja que no ens pot donar pa), amb pallassos i feres ferotges (presidents, consellers, delegats, assessors), equilibristes i músics (opositors, consentits, aviciats i claca habitual), encantadors de serps (escriptors de promeses, redactors de programes electorals, periodistes a sou) i estafadors de mala qualitat. S’està tan bé, però, amb la bena als ulls! Restam tan satisfets, després de sentir les jaculatòries diàries, les consignes del corral…

Uf, quina peresa que fa haver de picar de cap contra la paret de sempre, dia rere dia, any rere any. I si fos ver que som feliços del tot? Per ventura algun dia (algun dia…) reaccionarem i la nostra ambició esbaldregarà parets.

Per al capet. “Els encara ciutadans de l’estat espanyol…” (Pere Fullana). “Una de les claus per sobreviure mínimament feliç és anar sabent en qui pots confiar i en qui no” (Carles Capdevila). “Molts han constatat que, si no reparteixen collarets immediatament, els cada cop més enfurismats habitants de la colònia ja no els faran cas mai més” (Ferran Sáez-Mateu). “Hem arribat a la conclusió que dins d’aquest estat no hi ha lloc per a nosaltres si volem viure com a catalans” (Muriel Casals). “Els queda aferrar-se a l’únic concepte possible del lema que els mou: la unitat. Ni grande ni libre: UNA” (Ferran Aguiló). “Només hi ha la resposta del carrer i atrinxerar-nos on som forts” (Joan Tardà). “Un espanyol de pura cepa no dubta de quina manera ho és, entre altres coses perquè el dubte està mal vist en aquest país d’inamovibles certeses, indestructibles lleialtats, indissolubles unitats i impenetrables complicitats de casta” (Ferran Aguiló).

Gràcies a tots!

La sisena.

ICONES. El sol somrient que no vol les nuclears, el revolucionari cubà, el trencadís dels cavalls i els nins, l’orangutan del festival de música, el científic que treu la llengua, l’illa en forma de drac salvada dels especuladors, els pots repetits de sopa, les quatre barres enceses, la falda alçada i voleiadissa de l’actriu, el superstar de la religió… A cada paret un cartell i amb cada cartell una passa perduda, un any estèril, la il·lusió feta miques. Tota la casa és plena de records, i cada cambra és la constatació del no-res, ara cabells blancs, bosses als ulls, vista cansada, llonzes de greix als costats, gep incipient, arrugues. Com la casa: despintats, crulls, humitat, canonades obstruïdes, goteres. 

Miracle! Dos dits de coneixement, un poc d’estudi i unes horetes de lectures fan obrir els ulls a més de dos, si se’ls deixen obrir, encara que no siguin bons temps per a tals maniobres: les maquinetes i les pors ens tenen abduïts. Obrir els ulls, sí: sobre realitats, llengües, purgatoris, conquestes, fantasies, pobles, genocidis i traïcions. Sobre les coses belles de la vida, els moments rodons, les il·lusions lluminoses. Tossuts com som, defensam el nostre parer, el que ens dicta a vegades el seny i a vegades els baixos. Això ens fa, entre d’altres efectes, reconèixer que sí, que hi ha alguna cosa que es diu respecte i una altra, de més lletja, que es diu manipulació. El nostre pa de cada dia.

Situacions, retrats, colorins. Els temps que vivim fan que, davant certs fets, temes o paraules, la gent hagi de destapar-se, “situar-se”, mostrar (si de cas) el llautó: devora, amb, enfront, de cara o de cul. I vaja de quina manera se situen, alguns! Les dones i homes públics, els empresaris, els que “són cosa”, els que voldrien ser-ho, els que comanden, els que figuren, els eterns i els aspirants, els veterans i els acabats d’arribar. La crisi, els bancs i els banquers, l’ecotaxa ressuscitada, la Unió Europea i els seus comissaris, el govern i els seus comissaris, la cancellera alemanya, els seus aliats, els grecs, els espanyols, Catalunya, els importants, els candidats, els presidents, els senadors, el català, els emigrants i els immigrants, la policia, les drogues, els jutges i els fiscals, el rei, la reina i tota la cort celestial… L’exercici de veure on es posa cadascú és especialment estimulant al Paradís. En veureu, de plomes, pèls, cerres i escates! Armaris oberts de cop, amagatalls, sospites, colorins, canvis de camisa, desdites, veritats immutables… Quin espectacle, quanta gent retratada, a la fi la seva vertadera cara al descobert!

L’explorador torna al Paradís, amb vaixell, a “tornar-hi”. Amb vaixell l’arribada es fa lenta, dosificada, sensual: ressegueix la costa, la multiplica. El navegant retorna a les coses que estima. Tornarà a partir (hi confia, si més no) però, ara, li agrada el retrobament sense presses i, tanmateix, sense aturall… La visió no ha canviat: certes taquetes, certs redols continuen al seu lloc. Les reserves també: les físiques (es veuen d’una hora lluny) i les mentals. De cada pic és més difícil mantenir la torre en peu, defensar el castell. Basta repassar els diaris, acaramullats a la taula: els crulls s’han fet més amples, més endins, les formes més servils. És un no tocar voreres, un festival de despropòsits, una xaranga infinita. És moure una pedra i trobar-hi la boca d’una claveguera. És una desfilada de barra, d’assalts a mà armada, de despropòsits.
Tanta sort que, de tant en tant, ens salven les paraules i els tres o quatre que (encara)  xerren clar: “ecumènica grisor”, “seriositat de sainet”, “campanya lingüicida”, “caspa indocumentada”, “mariatxis autistes”…

L’explorador se’n va del Paradís, amb vaixell, a veure’l de lluny uns dies. Amb vaixell el comiat és fa lent, dosificat, sensual; l’avió força el ritme, el fa brusc, gens càlid. El vaixell ressegueix la costa, la multiplica, la mira i l’admira, i el navegant pot dir adéu a les coses que estima, si és que n’estima alguna. Sap que tornarà en uns dies (hi confia, si més no) però així i tot li agrada aquest desfer-se’n sense presses i, tanmateix, sense aturall… La visió del que deixa és, a redols, terrible, fa por, engega, fa tancar els ulls. Les muntanyes de fons proven d’amorosir-la però, a moments, és impossible. Segurament, és així, els beneficis han estat grans, sobretot per a uns quants, que tendran el trist honor (si és que no perdem, col·lectivament, la memòria de forma definitiva) de veure els seus noms lligats a la destrucció matussera, sense coneixement ni complexos, a l’apropiació del bé comú en benefici propi. Els bons senyors d’ordre, de tota la vida, defensors de “lo nostro“, dirien que, si no hagués estat per ells, encara, al Paradís, es faria foc amb dues pedres i es viuria en coves.
A vegades l’explorador es demana, de bona fe, què pesa més a la balança.
El Paradís hauria pogut ser-ho, continuar essent-ho, però ara ja és menys paradís que mai, llevat de certes taquetes en el conjunt, de certs redols, de certes reserves, físiques (com les dels indis de la infantesa) i mentals, que aquí i allà encara el salven.
A reveure.

Confitura. Deu ser ver allò que diu que la cultura és com la confitura, que com menys en tens més l’escampes. En tenim proves a cabassos, dia rere dia, com una brusca fina a vegades, com una barrumbada furiosa d’altres. Confitura d’història, confitura de llengua, confitura de política, confitura de democràcia, confitura de geografia i confitura de pruna.
Tot s’hi val. La qüestió és dir-ne de ben grosses i esperar que nosaltres, ciutadans, poble ras, súbdits (quins conceptes més bonics!) ens les empassem com qui menja bessons. I ho anem fent, i tant, i amb gana, amb alegria, pobrets innocents, ingenus i endormiscats. Hi estam tan avesats… I, al cap i a la fi, tot omple..

Res a celebrar. La nació dels altres (la nació que no és nacionalista) s’alimenta del que recicla i expel·leix. La hispanitat, les croades de l’espanyolització dels forçadament espanyols díscols i mals alumnes, la nació (única) més antiga d’Europa, la prehistòrica nació de les cavernes, amb milenars d’anys d’arrugues i ferides, els més de cinc-cents anys d’història comuna, els actes il·legals i la responsabilitat personal, el territori que no va ser mai regne. Tot com en un temps enrera, les lliçons d’aquella escola guerracivilista, de vencedors i vençuts, farcida d’aquells mites i clixés d’un temps, tan lluents: elcid que guanyava batalles de mort, donpelayo, lareconquista i losreyescatólicos (isabelyfernando, tantomontamontatanto), eldescubrimientodeamérica, boabdilelchico (lloracomounamujer…), la mística santadeávila, losconquistadores, flandes, imperios-en-los-que-nunca-se-pone-el-sol, les colònies africanes, lasislasadyacentes…
I nosaltres i la nostra pobra nació, en canvi, no res, ni nació ni (a la fi) nosaltres: una bubota, un somni, un invent de desenfeinats…

El somni de veure les coses des de dalt, o des de lluny. La possibilitat de veure’s xuclat, embolicat en el cotó tou de les paraules, els sermons, les frases fetes i el ventall infinit de la realitat. El que diu un i el que diu l’altre, el d’aquí prop, el de lluny i el de més enllà. Repensar-ho tot, rellegir-ho, fer-se preguntes, guaitar pel foradet discret de la vida i provar de veure què hi ha darrera de tot. Per ventura un exercici esgotador, al cap i a la fi.

I deixar de veure-les? abandonar-se al corrent? Dos dits de coneixement suposen passar de la vergonya a la ràbia. No fer cas de res suposa pasturar l’herba que volen que pasturis, capcot. El picarol vibrant al coll no perquè no et perdis (pobret) sinó perquè no et perdin.

La cinquena.

VIDA. Mira la casa de lluny, mig amagat al cantó. Un llampec de quaranta anys enrere, de cop. La vorera del solar brut. Corre cap allà. Sí: encara hi són! Dues potades grans, de persona, i quatre de petites, d’en Rom. El paviment de ciment fresc les acollí i ara compareixen, bubotes del passat, netes com el primer dia. Es desfà el vel: ell i el ca, jovenets, un matí clar d’estiu. Salten en el temps i no els veu ningú.
Quan les fotografia retrata la vida, que passa. 

“En temps prehistòrics, a la zona hi havia hagut un santuari pagà que hauria atorgat a la muntanya un caràcter sagrat“. D’una revista de viatges qualsevol.

El caràcter sagrat dels antics s’ha reconvertit. Res no es crea ni es destrueix, únicament es transforma. On hi havia pedres deesses avui hi ha llaunes de refresc i paper d’alumini, on la gent s’embambava mirant niguls o estels, incapaç de reconèixer i “dir” la immensitat, l’eterna roda dels dies i dels anys (i, més enllà, dels segles) ara la brutícia, el desinterès i el menyspreu hi nien i hi ponen els ous. El viatge continua, esbiaixat, tremolós. Hem arribat on no pensàvem mai (o sí) poder arribar, però molts van on no saben on. I a vegades, marxa enrera, com quan duim el rellotge avançat i el volem posar a hora.

La quarta.
VIATGE. La frenada el despista però reacciona aviat. A l’altra banda de la mitgera els dos cotxes fumegen. Marca el número d’emergències, s’organitza amb altres conductors que s’han aturat igualment, corre cap a l’escenari. Arriba el comboi habitual i l’espectacle (el nus, el desenllaç) continua el seu curs amarg.
Entre fum i sirenes senten algú que diu es veia a venir les tenia ben avisades jo no en tenc cap culpa…