D’ADJECTIUS
GUILLEM FRONTERA, a Sicília sense morts, parla de racons inundats per un silenci botànic i, unes pàgines més endavant, d’un vi blanc com d’un líquid descaradament (també) botànic.
Quin paper més extraordinari, el dels adjectius!
El del vi en resumeix l’etiqueta i la seva literatura estranyament descriptiva per al profà: els matisos, la frescor, els aromes florals i de fruites (móra, pera, cirera, pruna…), els fons, l’equilibri, la untuositat i el cos, el paladar, els regustos finals.
El del silenci ens transporta a un jardí amagat (un jardí clos, secret), a l’hort endreçat de qualsevol monestir mediterrani, a les seves estances allunyades del món i tanmateix no sempre silencioses: al revers de les fulles del gerani hi ha el cuc que rosega amb una calma de segles, sota els rosers les aranyes devoren algunes mosques del rebost, a la claror dels cimals l’oratge omple i buida la verdor…
Un líquid i un silenci botànics: el torrentó que entra al bosc, s’hi desplaça, es dispersa i en surt, carregat d’experiències.
(Més enllà hi ha el silenci mineral, però aquesta ja és una altra història).