CÀPSULES PER A EXPLORADORS

Algú va dir, fa temps, que el procés de normalització de la llengua catalana iniciat al Paradís fa més de 30 anys ja ha donat els seus “fruits”. Això devia voler dir que, per ara, ja n’hi ha prou? que ens n’hem de sentir satisfets, arribats a la plenitud que volen per a nosaltres? que no tenim dret a demanar-ne més? que ens han deixat arribar fins aquí però que d’aquí ja no podem passar? Fruits, diuen! Una repassada al panorama de la vida diària ens dóna moltes pistes per veure quins són, al Paradís, aquests fruits, i si n’hi ha, de mancances. Naturalment amb ulls oberts i orelles destapades, que amb els ulls del prejudici i l’orella closa no ho entendrem igual.
Repassau, efectivament, alguns dels àmbits següents i observau quina és la llengua afavorida, predominant, important i/o valorada, quins són aquells “fruits” magnífics ja plenament aconseguits, i quina és la distància entre la realitat i la il·lusió. Podeu començar per la discussió eterna sobre el nom de la llengua, la identitat lingüística i l’autoodi, podeu passejar per qualsevol carrer de la capital i escoltar els joves i els vells, entrar a les cafeteries i escoltar, entrar en oficines públiques, botigues i grans magatzems i escoltar i mirar i veure i llegir, i de d’allà: canals i programes de televisió? pel·lícules a les sales de cinema? publicacions periòdiques generalistes? emissores de ràdio? títols de llibres a les llibreries? cartes de restaurants, publicitat? etiquetatge i manuals d’instruccions i informació de productes (de consum, begudes, menjars, electrodomèstics, eines i aparells, automòbils, maquinària, productes informàtics, portàtils, mòbils, tauletes, productes de neteja, productes farmacèutics…)? sentències judicials? escriptures notarials? rebuts i factures? medicaments, receptes i informes mèdics? paperassa bancària en general? patis de les escoles?

Feis números, calculau percentatges, emplenau fulls de càlcul. Deu ser això, el famós “bilingüisme” (“vehicle d’unió de la comunitat“, com diuen alguns…) i la llibertat, santa paraula que omple boques i pàgines. Deu ser aquest, el meravellós “bilingüisme per als altres”, el fantàstic món ideal del “cinquanta per cent i cinquanta per cent”. I per això (més fruits!) continuen les polèmiques eternes del nom de la llengua, el gonellisme indocumentat i activíssim, la mescladissa d’idees entre la identitat i la ciència, els percentatges habituals de “el saben parlar”-“el saben escriure”-“el saben llegir”, els de l’ús quotidià i davant qualsevol classe de situacions…
Tot això, naturalment, perquè s’han aconseguit els fruits desitjats, no pensàssiu altra cosa…

Comentaris de text. Una selecció d’uns dies de març de fa ja uns anys…

Donar més informació no vol dir ser més transparent. La majoria dels catalans volen seguir com fins ara i no desitgen que se’ls privi de la seva condició d’espanyols. Tot el que sobrepassi la constitució no és democràtic. Les reformes es fan per unir, no per desunir. Vostè té una història. La superioritat moral espanyola per damunt de la concepció ètnica i tribal dels nacionalismes. No es tracta de controlar, sinó d’ajudar. En moments de dificultats econòmiques és molt necessari treballar per la credibilitat dels polítics i de les institucions. Som en el camí adequat i cada dia més a prop. Una indemnització en diferit en forma de simulació. Som molt solvents, ara tenim el repte de ser rendibles. Dir que Déu és racional no té ni cap ni peus. Els ciutadans ens hem limitat a no pegar foc a res. El matrimoni homosexual no garanteix la pervivència de l’espècie…

Irresistible.

Retòrica, retòriques. Sí, ens uneix tot, de tant com ens estimam. Segles d’història, relacions comercials i personals, el que hem fet junts… Efectivament: segles de conquestes, reconquestes, robatoris, invasions, bombardejos, assalts, desfilades, tancs, avions i baionetes, menyspreus, lleis en contra, adjectius, retallades d’ales, pals a les rodes, obstacles, conspiracions, pressions, insults, pressupostos, sagnies, conviccions, visites, tocs d’atenció, amenaces, reprovacions, tribunals, consells de guerra, assassinats, banderes per la força, silencis, decrets, normes, consells, avisos, traïcions…
Repassau hemeroteques, llibres d’història, de llengua, de sociolingüística, de geografia fins i tot, revisau notícies, declaracions, diaris de sessions, editorials. Recordau, amics, recordau i us pujarà una suor freda per l’esquena, enganxosa. Us vendrà el maldecap previ a la nàusea.
Després de tot el que ens uneix veureu que, del que tenim ganes, el que ens fa una il·lusió extraordinària, és de trencar i partir.

Situacions, retrats, colorins. Els temps que vivim fan que, davant certs fets, temes o paraules, la gent hagi de destapar-se, “situar-se”, mostrar (si de cas) el llautó: devora, amb, enfront, de cara o de cul. I vaja de quina manera se situen, alguns! Les dones i homes públics, els empresaris, els que “són cosa”, els que voldrien ser-ho, els que comanden, els que figuren, els eterns i els aspirants, els veterans i els acabats d’arribar. La crisi, els bancs i els banquers, l’ecotaxa ressuscitada, la Unió Europea i els seus comissaris, el govern i els seus comissaris, la cancellera alemanya, els seus aliats, els grecs, els espanyols, Catalunya, els importants, els candidats, els presidents, els senadors, el català, els emigrants i els immigrants, la policia, les drogues, els jutges i els fiscals, el rei, la reina i tota la cort celestial… L’exercici de veure on es posa cadascú és especialment estimulant al Paradís. En veureu, de plomes, pèls, cerres i escates! Armaris oberts de cop, amagatalls, sospites, colorins, canvis de camisa, desdites, veritats immutables… Quin espectacle, quanta gent retratada, a la fi la seva vertadera cara al descobert!

Confitura. Deu ser ver allò que diu que la cultura és com la confitura, que com menys en tens més l’escampes. En tenim proves a cabassos, dia rere dia, com una brusca fina a vegades, com una barrumbada furiosa d’altres. Confitura d’història, confitura de llengua, confitura de política, confitura de democràcia, confitura de geografia i confitura de pruna.
Tot s’hi val. La qüestió és dir-ne de ben grosses i esperar que nosaltres, ciutadans, poble ras, súbdits (quins conceptes més bonics!) ens les empassem com qui menja bessons. I ho anem fent, i tant, i amb gana, amb alegria, pobrets innocents, ingenus i endormiscats. Hi estam tan avesats… I, al cap i a la fi, tot omple..

Res a celebrar. La nació dels altres (la nació que no és nacionalista) s’alimenta del que recicla i expel·leix. La hispanitat, les croades de l’espanyolització dels forçadament espanyols díscols i mals alumnes, la nació (única) més antiga d’Europa, la prehistòrica nació de les cavernes, amb milenars d’anys d’arrugues i ferides, els més de cinc-cents anys d’història comuna, els actes il·legals i la responsabilitat personal, el territori que no va ser mai regne. Tot com en un temps enrera, les lliçons d’aquella escola guerracivilista, de vencedors i vençuts, farcida d’aquells mites i clixés d’un temps, tan lluents: elcid que guanyava batalles de mort, donpelayo, lareconquista i losreyescatólicos (isabelyfernando, tantomontamontatanto), eldescubrimientodeamérica, boabdilelchico (lloracomounamujer…), la mística santadeávila, losconquistadores, flandes, imperios-en-los-que-nunca-se-pone-el-sol, les colònies africanes, lasislasadyacentes…
I nosaltres i la nostra pobra nació, en canvi, no res, ni nació ni (a la fi) nosaltres: una bubota, un somni, un invent de desenfeinats…

Portaveu. Explica les coses amb cara de pocs amics. N’hi ha tocat una de ben grossa! Això d’haver de parlar de coses que saps que són mentida, d’haver de defensar l’amo que t’ha col·locat, d’haver de ser amable quan voldries enviar tot déu a filar estopa! Quina creu, repetir les mateixes obvietats i incongruències, en el mateix to, l’argumentari embastat lluny d’allà per homes grisos i avorrits, trair-se un pic i un altre, enfilar dois, mirar de justificar allò que no té nom, un dia i un altre, compareixença rera compareixença…
Tanta sort que un dia, mimètic, sense tèmer-se’n, serà faristol, cadira, cortina, paret, micròfon, passarà a ser un objecte de decoració de la sala, esdevindrà pols i tornarà a la terra a descansar.