CÀPSULES PER A EXPLORADORS

"S'hi acosta a fer-li llum i aquell senyor llig qui llig"

SOCOTRA

0
Publicat el 17 de juny de 2017

Un dia obres un atles i és com encetassis una magrana. Passes pàgines i deixes que els dits les recorrin, amb lentitud. Vas llegint els noms. N’hi ha (molts) que et fascinen, que t’enlluernen. De muntanyes, de rius, de poblets, de camins, lluny dels de sempre, dels que coneixes per repetició. Aquests altres, els desconeguts, et diuen més coses. No has estat als llocs que designen, però els veus, els escoltes, t’hi passeges. Amb els noms et vénen al cap els llibres d’aventures de quan eres infant o adolescent, les pel·lícules que encara recordes amb els seus colors estantissos, els retalls de revistes que guardes amb respecte. Els noms són claus que t’obren els records, et fan brollar les expectatives. Qui hi viu? Hi ha deserts, turons, coves, badies, illots? Quins animals hi campen? Quina és la seva particular fruita prohibida? ¿Com són, com senten, què fan els habitants, ciutadans, súbdits, amos o esclaus de tants de paradisos i inferns inexplorats?

Socotra. Un lloc. Un nom que no havies sentit mai. La clau que t’obre el món nou que vols, un món inventat de tan real com és. Jordi Esteva te’l desvetlla. I és, a la fi, allò que deies abans: expectatives.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FUTUR

0
Publicat el 17 de juny de 2017

En Ponç Pons, en un article al diari “Ara Balears” diu: “Un poble sense literatura és un poble sense futur“.

És exacte. Sense futur. Sense mites. Sense herois. Sense recorregut. Sense història. Sense persones ni personatges. Sense èpica. Sense finestres obertes, sense camps per córrer, sense cims on pujar. Sense jocs. Sense paraules. Sense olors, ni gustos, ni renous. Sense paisatge ni escenaris. Sense temps ni rellotges. Sense mirada. Sense passió ni crits. Sense imaginació, sense escales ni camins, ni rius, ni noms: anònim, trist, llis, reduït, reclòs, apàtic, conformista, peresós, lleu, ignorant.

Un poble sense literatura no té ni ganes de tirar endavant. Es pot endormiscar a la bassa i ser feliç de ser tan poca cosa. Com voldrien alguns, per altra banda…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ART

0
Publicat el 5 de maig de 2017

Valor icònic. Parany. Concepte d’alteritat. Amalgama. Capacitat seductora. Toxicitat. Nova mirada. Substrat cultural. Transformació. Ximpleria acadèmica. Barreres de la temporalitat. Intervenció manipulada. Gosadia. Procés creatiu. Provocació. Reflexió íntima. Exuberància carnal. Diàleg sincer. Paraigües. Creativitat imparable. Acte. Istmes. Frontera capciosa. Artista. Aplaudiment reverencial. Perforació de l’enteniment. Ànima. Viatge màgic.

Trampa. Valor tòxic. Acte d’alteritat. Frontera. Ximpleria seductora. Nova provocació. Mirada acadèmica. Intervenció carnal. Barreres exuberants. Procés reverencial. Creació imparable. Reflexió capciosa. Perforació màgica. Viatge. Substrat sincer. Amalgama icònica. Concepte de la temporalitat. Capacitat manipulada. Transformació de l’enteniment. Paraigües cultural. Gosadia íntima. Istme creador. Aplaudiment dialogat. Ànima artista.

Ànima, sí. Paladar. Intestins.

(l’espira: una crítica d’art).

PORS

0

Ui, la por. Quina paraula. Allò que no es veu: perquè no ha passat encara, perquè no sabem si passarà, perquè passa ara mateix (i per ventura no sabem), perquè passà i no ha tornat, perquè passà i ha tornat massa depressa.

De què tenim por? La por no és res (si es veu de prop, ens deien un temps). La por ens ajuda a sobreviure, ens fa evolucionar. Sense por no seríem on som. Sense por no arribaríem enlloc. Amb por ho superam tot: amb por arribarem a alguna banda, a l’altra banda.

AGNÈS MARTIN-LUGAND, a La gent feliç llegeix i pren cafè, fa demanar: de què tens por? I algú respon: de tot. Qui demanava (ens) respon que al seu costat no hem de tenir por de res. Aquesta porta, una porta d’esperança, és el futur.

D’ADJECTIUS

0

V

GUILLEM FRONTERA, a Sicília sense morts, parla de racons inundats per un silenci botànic i, unes pàgines més endavant, d’un vi blanc com d’un líquid descaradament (també) botànic.

Quin paper més extraordinari, el dels adjectius!

El del vi en resumeix l’etiqueta i la seva literatura estranyament descriptiva per al profà: els matisos, la frescor, els aromes florals i de fruites (móra, pera, cirera, pruna…), els fons, l’equilibri, la untuositat i el cos, el paladar, els regustos finals.

El del silenci ens transporta a un jardí amagat (un jardí clos, secret), a l’hort endreçat de qualsevol monestir mediterrani, a les seves estances allunyades del món i tanmateix no sempre silencioses: al revers de les fulles del gerani hi ha el cuc que rosega amb una calma de segles, sota els rosers les aranyes devoren algunes mosques del rebost, a la claror dels cimals l’oratge omple i buida la verdor…

Un líquid i un silenci botànics: el torrentó que entra al bosc, s’hi desplaça, es dispersa i en surt, carregat d’experiències.

(Més enllà hi ha el silenci mineral, però aquesta ja és una altra història).

 

 

ELS FRUITS DEL PROCÉS

0
Publicat el 27 d'abril de 2013
Algú va dir, fa temps, que el procés de normalització de la llengua catalana iniciat al Paradís fa més de 30 anys ja ha donat els seus “fruits”. Això devia voler dir que, per ara, ja n’hi ha prou? que ens n’hem de sentir satisfets, arribats a la plenitud que volen per a nosaltres? que no tenim dret a demanar-ne més? que ens han deixat arribar fins aquí però que d’aquí ja no podem passar? Fruits, diuen! Una repassada al panorama de la vida diària ens dóna moltes pistes per veure quins són, al Paradís, aquests fruits, i si n’hi ha, de mancances. Naturalment amb ulls oberts i orelles destapades, que amb els ulls del prejudici i l’orella closa no ho entendrem igual.
Repassau, efectivament, alguns dels àmbits següents i observau quina és la llengua afavorida, predominant, important i/o valorada, quins són aquells “fruits” magnífics ja plenament aconseguits, i quina és la distància entre la realitat i la il·lusió. Podeu començar per la discussió eterna sobre el nom de la llengua, la identitat lingüística i l’autoodi, podeu passejar per qualsevol carrer de la capital i escoltar els joves i els vells, entrar a les cafeteries i escoltar, entrar en oficines públiques, botigues i grans magatzems i escoltar i mirar i veure i llegir, i de d’allà: canals i programes de televisió? pel·lícules a les sales de cinema? publicacions periòdiques generalistes? emissores de ràdio? títols de llibres a les llibreries? cartes de restaurants, publicitat? etiquetatge i manuals d’instruccions i informació de productes (de consum, begudes, menjars, electrodomèstics, eines i aparells, automòbils, maquinària, productes informàtics, portàtils, mòbils, tauletes, productes de neteja, productes farmacèutics…)? sentències judicials? escriptures notarials? rebuts i factures? medicaments, receptes i informes mèdics? paperassa bancària en general? patis de les escoles?
Feis números, calculau percentatges, emplenau fulls de càlcul. Deu ser això, el famós “bilingüisme” (“vehicle d’unió de la comunitat“, com diuen alguns…) i la llibertat, santa paraula que omple boques i pàgines. Deu ser aquest, el meravellós “bilingüisme per als altres”, el fantàstic món ideal del “cinquanta per cent i cinquanta per cent”. I per això (més fruits!) continuen les polèmiques eternes del nom de la llengua, el gonellisme indocumentat i activíssim, la mescladissa d’idees entre la identitat i la ciència, els percentatges habituals de “el saben parlar”-“el saben escriure”-“el saben llegir”, els de l’ús quotidià i davant qualsevol classe de situacions…
Tot això, naturalment, perquè s’han aconseguit els fruits desitjats, no pensàssiu altra cosa…

QÜESTIONS MENORS: CONTROL DE LLENGUA.

0
Publicat el 20 d'abril de 2013
D’un llibre de text escolar:
a)  “Un idioma no es compon només de paraules. Aquestes són els materials de la llengua, són les pedres de què és formada una casa. I les pedres no són la casa, és necessari combinar-les de manera convenient perquè es convertesquin en parets, sostres i altres elements que formen les cambres, els passadissos, les escales i tota l’estructura de la casa. Aquesta col·locació adequada de les pedres i altres materials forma l’edifici“.
b)  “Un idioma no es compon només de paraules. Aquestes són els materials de la llengua, són les pedres de què és formada una casa. I les pedres no són la casa, és necessari combinar-les de manera convenient perquè es convertesquin en parets, sostres i altres elements que formen les cambres, els passadissos, les escales i tota l’estructura de la casa. Aquesta col·locació adequada de les pedres i altres materials forma l’edifici“.
Preguntes del control:
1ª Un dels dos textos anteriors és escrit en català i l’altre en una “modalitat”. Vertader o fals? Raona la teva resposta.
2ª  Si no ho has fet ja, subratlla les paraules o expressions que et puguin servir per identificar la “modalitat” en què, si de cas, és escrit el text concret.
3ª Reescriu qualsevol dels dos textos transcrits en una “modalitat” diferent.
4ª Subratlla les paraules que, en un text o en l’altre, t’hagin provocat més dubtes a l’hora de desxifrar-ne el significat.
5ª Les preguntes anteriors ¿són escrites en català o tu creus que, en totes o en alguna, l’autor ha fet servir elements característics de la seva “modalitat”? quins són, aquests elements?
6ª Tradueix el primer text (versió “a”) al castellà i, després, a una de les seves “modalitats” (del castellà). Indica a quina, els llocs on s’usa preferentment i raona per què, tant a una com a l’altra, els lingüistes sembla que li donen el mateix nom.
Escriu, finalment, el teu nom i número de llista de la teva classe, signa el control i dóna’l a l’examinador. Bona sort!

I + D

0
Publicat el 6 d'abril de 2013
Parcs temàtics. Un parc temàtic sobre dinosaures (i per a dinosaures). Un parc temàtic sobre història sagrada, evangelització i adoctrinament. Un parc temàtic sobre normes urbanístiques. Un parc temàtic sobre urbanitzacions il·legals consentides. Un parc temàtic sobre els grans cementeris sota la lluna. Un parc temàtic sobre en Bernadet de les rondalles. Un parc temàtic sobre filologia i opinió ciutadana. Un parc temàtic sobre com pagar entre tots les capbuitades d’un grapat. Un parc temàtic sobre el doi com a motor del món. Un parc temàtic sobre les modalitats (de la llengua, naturalment!). Un parc temàtic sobre el Paradís que volem (o sobre el que volen ells, o sobre el que voldrien). Un parc temàtic sobre la persecució lingüística i la dictadura catalanista. Un parc temàtic sobre els homes (i dones) públics mentiders, ignorants, lladres, estafadors, polissons, inútils, transformistes, desinformats, enemics, aprofitats, combatius, renegats o traïdors. Un parc temàtic sobre la seguretat jurídica. Un parc temàtic sobre les desviacions (de doblers, d’idees, de programes electorals, d’objectius, de paraules…). Un parc temàtic sobre les virtuts del bilingüisme dels altres.
Comencem a fer-ne projectes i maquetes, presentacions i pluges d’idees, que algun dia aquests parcs (alguns, un parell, uns quants, tots?) arribaran…

 

TÒPICS TÍPICS

0
Dies passats, dues imatges de postal ens recordaven els habituals tòpics en què es viu al Paradís. Una, per repetida, precisa i anual, musa de fotògrafs, poetes i visitants il·lustres, de pintors i turistes, avui de passejadors, ciclistes i bloguers: els camps d’ametllers florits. L’altra, per inusual, encara que de tant en tant guaita per uns dies, musa igualment de literats i romàntics, excursionistes i amants de l’hivern i l’aire lliure: les muntanyes dibuixades de neu. Blancs i rosats, blanc comú denominador, blanc pur, nuclear, olorós, vegetal, fred. El silenci dels cims esdevé tremolor a la plana. En ambdós casos, un desig físic d’aliment, un eco de nutrició ens esperona. A grapades, la neu, com qui fa pasta de matances, com qui palpa popes tèbies, com qui somnia angelots daurats d’esglèsia. A grapades també, la flor, com un torrentó d’insectes de colorins. Si a les fotos afegiu un molí amb les veles esqueixades, una caseta de figueral sense additius d’uralita ni ferralla, una marjada verda, un camp llunyà, en un segon plànol discret, un pagès amb capellot a l’estil del país, les muntanyes blanquinoses al fons i el cel blau per corona total, tendreu “la” foto o “la” postal sospirada.
Tanmateix, al mercat (tot és en venda!) en podreu trobar d’altres: típiques, tòpiques, ètniques, patrimonials, humanes. Fixau-vos: els caminets a fora vila, encaixonats en parets de pedra seca, rivetejats de garlandes de falzia, dauradella o corritjola; el llaüt entrant a port, o sortint-ne, el deixant escumós per signatura, el pescador amb la cara encartronada, les gavines voletejant arreu; els plats tradicionals que desapareixen i retornen als cellers d’entrada escalonada i bótes congrenyades, uns bons plats d’olives trencades i fonoll marí sobre la taula; la matança del porc, en què tot s’aprofita: el matancer, les madones caravermelles, els al·lots (pucers, en deien un temps) amb ganes de gresca, la màquina grisosa d’omplir botifarrons, aquella olor intensa i aferradissa d’aigua bullent, llimona i budellam, els moixos condormits però a l’aguait, la carn estesa de la bèstia que era i ja no és; les pagesetes falses per entretenir turistes, amb els vestits recuperats, reciclats, lluents (i no en parlem si ballen un ball “regional” amorós i alegre); els figuerals, les cases de possessió, els pous de neu, les barraques de carboner esbucades, els rotlles de sitja, les tafones, les ermites i capelletes de marès; les platjes solitàries (ja escasses) d’arena calenta amb corets i noms dibuixats a punt de ser engolits per unes onades discretes, una jovençana corrent al fons, suorosa…
D’un temps ençà el llistat de tòpics ha anat canviant i creixent (els esbarts de ciclistes, els poals de beguda amb canyetes de metre, els vols entre balcons d’hotels i de balcons a trespol, els culs exhibits a carrers d’eufòria i alcohol, les urbanitzacions fantasmals, els xaletets repetits com sardinetes a la llauna, els redols de runa, fems, electrodomèstics rovellats, plàstics i materials diversos a l’entrada de les garrigues, als racons amagats de caminets rurals…). Es manté, però, l’essència: quin Paradís que tenim, quina bellesa, quin bocinet de cel, que som de feliços, podent viure aquí, quina vida més meravellosa i plàcida, quina pau, quina calma absoluta…
I amb aquest so l’enterram.

IMATGES (8)

0
Publicat el 4 de març de 2013
Comentaris de text. Una selecció d’uns dies de març de fa ja uns anys…
Donar més informació no vol dir ser més transparent. La majoria dels catalans volen seguir com fins ara i no desitgen que se’ls privi de la seva condició d’espanyols. Tot el que sobrepassi la constitució no és democràtic. Les reformes es fan per unir, no per desunir. Vostè té una història. La superioritat moral espanyola per damunt de la concepció ètnica i tribal dels nacionalismes. No es tracta de controlar, sinó d’ajudar. En moments de dificultats econòmiques és molt necessari treballar per la credibilitat dels polítics i de les institucions. Som en el camí adequat i cada dia més a prop. Una indemnització en diferit en forma de simulació. Som molt solvents, ara tenim el repte de ser rendibles. Dir que Déu és racional no té ni cap ni peus. Els ciutadans ens hem limitat a no pegar foc a res. El matrimoni homosexual no garanteix la pervivència de l’espècie…
Irresistible.

IMATGES (7)

0
Retòrica, retòriques. Sí, ens uneix tot, de tant com ens estimam. Segles d’història, relacions comercials i personals, el que hem fet junts… Efectivament: segles de conquestes, reconquestes, robatoris, invasions, bombardejos, assalts, desfilades, tancs, avions i baionetes, menyspreus, lleis en contra, adjectius, retallades d’ales, pals a les rodes, obstacles, conspiracions, pressions, insults, pressupostos, sagnies, conviccions, visites, tocs d’atenció, amenaces, reprovacions, tribunals, consells de guerra, assassinats, banderes per la força, silencis, decrets, normes, consells, avisos, traïcions…
Repassau hemeroteques, llibres d’història, de llengua, de sociolingüística, de geografia fins i tot, revisau notícies, declaracions, diaris de sessions, editorials. Recordau, amics, recordau i us pujarà una suor freda per l’esquena, enganxosa. Us vendrà el maldecap previ a la nàusea.
Després de tot el que ens uneix veureu que, del que tenim ganes, el que ens fa una il·lusió extraordinària, és de trencar i partir.

 

CÀPSULES PER A EXPLORADORS

0
La setena.
MOBILIARI. Fa anys que no surt al carrer. Trafiqueja, remou, descompon, ordena, canvia de lloc, acaramulla. Els veinats no saben com s’ho fa, ni com menja ni qui en pugui tenir cura. No recorden quina va ser l’última vegada que li veieren la cara. No tenen clar si hi parlaren mai. L’intueixen viu, entre les quatre parets, lliscant per les cambres, més i més lluny de cada dia que passa.
Ara, si poguessin entrar al santuari, no en trobarien pràcticament el rastre. Qualcú, en algun moment, veuria que hi ha en un racó un estrany moble groc com la cera que té (ja no ho recorden), curiosament, la seva fesomia. 

Publicat dins de CÀPSULES | Deixa un comentari

MARIÀ, SALVADOR, BARTOMEU.

0
MARIÀ (1913-2002).
Contemplaré, diré, per terres sempre vistes,
tothora amb mi des del començament,
els homes que hi recullen una ciència antiga
-aquesta vida, aquesta lluita, aquesta mort-,
car són, gosaré dir-ho, jo mateix o el meu somni.”
(fragment de “La poesia”, EL COP A LA TERRA).

 

BARTOMEU, MARIÀ, SALVADOR.

0
BARTOMEU (1913-1938).
He vist la vostra ofrena, he fruït del vostre do
sobre la sang dels homes i les coses.
Cilici de la mort
entre la pau de valls desconegudes.
He lluitat amb tota la nit
adelerada de silencis.
Entre geometria de fàbriques,
l’alba.
Tortura de vidres i crits, 
parany de la matinada.
Sepulcre de braços i febres
sense l’instint de llibertat!
Canto l’absència de la llibertat!
Presons de l’aire! Governo
el furor incert de l’aire!”.
(fragment de “El captiu”, ARBRE DE FLAMES).

 

SALVADOR, BARTOMEU, MARIÀ…

0
SALVADOR (1913-1985).
El qui és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per a mantenir sense mudança l’impassible somriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rera les brillants paraules sinó una cadena de fets buits de sentit?” (últim parlament del lúcid conseller; ANTÍGONA).