ESTRIPSIPEDAÇOS

Tal i com ho veig jo per entendre aquesta sobtada crisi alimentària hem de retrocedir als anys cinquanta. Va ser a principis d’aquesta dècada encastada entre la segona guerra mundial i l’esclat dels seixanta que els estrategs del bloc capitalista van dissenyar una estratègia per tombar el bloc soviètic. Entre altres coses van optar per aconseguir que la població tingues un alt nivell de vida. I la condició bàsica per assolir-ho va ser aconseguir que l’alimentació fos abundant i barata. Això ho van fer mitjançant les dues formules següents.

1ª Mantenir els preus dels cereals i productes alimentaris bàsics baixos mitjançant una combinació de: control dels grans mercats per evitar especulació;  i una política d’hiperproducció impulsada per dos factors:el primer va ser una política de subvencions que primaven la producció massiva a qualsevol preu. El segón obligava els productors a incrementar la producció constantment a causa dels preus baixos que tots els grans compradors aplicaven. Amb aquesta estratègia es van assegurar producció de sobres.

2ª Un abaratiment constant del transport. Es va facilitar, ajudar i subvencionar el transport massiu. Una xarxa densa i molt eficaç assegurava que cap regió que interessés al bloc capitalista, pogués quedar despenjada del sistema de preus baixos.

A partir del moment que aquest sistema comença a funcionar els habitants del bloc capitalista comencen a poder gastar més i més en productes de consum. Per exemple electrodomèstics, cotxes, vacances, moda, segones residències…

Aquest sistema s’ha replicat si mateix en algunes fases més: la primera va afectar la alimentació, la segona la roba, la tercera productes electrònics i vehicles i la última fase (i a la que a la fi ha esclatat) ha estat l’intent d’aplicar els mateixos principis a la vivenda, edificis i mobles. Amb els mobles ha rutllat (Ikea) però les cases enlloc de ser cada cop més barates han estat cada cop més cares. I aquí s’ha trencat el sistema.

La fi d’aquest cicle que s’anava replicant és una de les causes de la pujada d’aliments. La raó són els  rendiments bancaris. Els bancs i caixes per obtenir beneficis inverteixen. Són el pulmó que dona oxigen monetari pera anar cremant cicles. Quan el darrer cicle ha fallat la banca s’ha trobat que no hi havia cap ámbit on pogués obtenir els beneficis tant desmesurats que tenia fins ara. Cap branca de l’economia, des de la indústria fins les noves tecnologies pot igualar en rendiments el que obtenien de l’especulació immobiliària dels darrers deu anys.

Cap sector? No exactament, hi ha dos sectors que poden proporcionar alts rendiments a la banca. El petroli i els aliments. Com que ja no hi ha cap raó política per mantenir els preus dels aliments baixos els inversors de la banca s’hi han llençat. I han començat a especular per guanyar-hi tant com abans. I ja tenim servida la crisi actual. Les causes d’aquesta crisi les hem de buscar d’una banda en la fam de beneficis de bancs i caixes que per satisfer-la condemnaran a la fam de debó a moltes persones. L’altra causa és purament política. Un cop esfondrat el bloc comunista quina raó tenen per mantenir els preus dels aliments barats?

Recapitulem: la crisi és real per que pugen els preus dels aliments. Però pugen per que els estats ja no tenen cap motiu per control.lar els preus, ni continuar subvencionant la producció(la política agrària comunitària fa anys que més aviat busca frenar-la, per exemple). I alhora per que s’ha convertit junt amb el petroli (que també ha pujat molt) amb l’únic ámbit on encara hi poden guanyar molts diners.

Aquesta és doncs la meva hipòtesi sobre la crisi alimentaria.