Argelagues (amb el peu dret)
Argelagues, Gemma Ruiz. Proa.
Argelagues és una excel.lent novel.la que retrata la hitòria d’una família. En ella es posa de relleu l’heroisme diari de les dones que durant la guerra civil recorrien els camps i cases de pagés cercant menjar, els abusos a les fàbriques, les brutals jornades de treball i les no menys brutals condicions de treball a les fàbriques. Així com la duríssima vida a pagés bén allunyada de qualsevol visió idealitzada.
Estem davant d’una novel.la que abarca un segle en la vida d’una família. I encara que de fet es una saga familiar, l’eix central que sosté la novel.la i la família són tres dones. És a través dels seus ulls i de les seves veus que veiem com una noia de Castellfollit i una altre de Múrcia arriben a Sabadell. Com s’abandona la pagesia per anar a la fàbrica. I com es construeix una índustria (i algunes fortunes) damunt de les espatlles de gent treballadora i molt molt complidora.
Més enllà de la trama i dels seus personatges, que ja són fascinants per si mateixos, cal destacar la forma en que està escrita. És una novel.la creada a partit de l’oralitat. El text és basteix damunt les veus dels personatges. És una novel.la on els personatges parlen de debó. Cadascún d’ells amb uns orígens i una biografia que el dota d’una veu personal. L’autora aconseguex crear un tot armònic encaixant les veus de cadascún dels personatges. És aquesta oralitat, aquest gust per fer parlar els personatges, i que siguin ells mateixos, amb les seves pròpies paraules que ens expliquin la seva pròpia història el que fa fascinant la novel.la. Constantment hom té la sensació de senstir-los realment enlloc de llegir-los
En resum: “Argelagues” és una saga failiar, però també és un retrat de com un troç del país va passar de ser agrícola a ser indústrial, i quin preu van pagar els que van fer-ho. Però “Argelagues” va més enllà ja que fa aflorar en cada personatge una veu personal pròpia gràcies a la qual la Gemma Ruiz compón un mòsaic que va de Castellterçol a Múrcia, Vacarisses, Sabadell i arriba fins hi tot a Venècia.
Jordi Riu