ESTRIPSIPEDAÇOS

El passat 13 de març Francesc de Carreras publicava un artícle d’opinió a la La Vanguardia en que es queixava de falta de resposta que l’estat donava als arguments abastament difosos dels cercles favorables a la indepdència. Cameron fa unes setmanes explicava al Govern espanyol que si volia frenar l’independentisme havia d’explicar per que era millor quedar-se a Espanya que marxar. I ara fa pocs dies Duran i Lleida es rendia a la evidència que , segons ell, ERC havia guanyat la batalla de les idees.

El fet és que si no hi ha arguments sòlids contra la independència per part de l’estat espanyol, i si el discurs d’ERC ha esdevingut central és per dos factors:

El primer d’ells és que la qüestió de la idependència ha estat analitzat de forma profunda i seriosa des de fa uns anys, sobretot des de un punt de vista ecònomic, però també des del punt de vista jurídic. I aquí vull remarcar “Delenda est hispania” on es detalla fil per randa tot l’entramat jurídic que caldrà afrontar. Aquests estudis han tret la independència de l’ambit de les il.lusions, i l’han situat en l’àmbit de les xifres, els percentatges i les lleis. Per tant la independència ha esdevingut una possibilitat real.

L’altre factor, molt més determinant que l’anterior, és que Espanya ha deixat clar a moltíssims catalans que a dins aquest estat no hi ha res a fer. La política espanyola, la fiscalitat espanyola, els mitjans espanyols, la polícia espanyola, els jutges espanyols, i una part de la societat espanyola sols tenen una cosa en comú: un visceral sentiment anti-català .  Aquesta praxi, ha durat décades i per tant ja no es pot camuflar de cap manera.

És aquesta percepció , sumada a la possibilitat real de fer el nostre camí. I alhora, a la impossibilitat per part d’Espanya de contrarestar els arguments a favor de la independència amb altres arguments del mateix nivell. Basant-se sols en un aferrament desesperat a la constitució, o una tirallonga constant d’amenaces i insults de tota mena el que ha consolidat aquesta situació.