10/07/2010 (amb el peu dret)

Ja fa més d’un mes de la manifestació
que va omplir centre de Barcelona amb més o menys un milió i mig de
persones.  Per tant potser ja és hora de
començar a analitzar-la un xic en fred.

Començaré pel final:  just deprés de la manifestació tots els
polítics (quan dic tots vull dir tots des d’ERC fins a Ciutadans) van contenir
la respiració.  Tanta gent mobilitzada
sempre ha espantat l’estatus quo.  Però
no va passar res, entre uns i uns altres van organitzar una comèdia barata al
parlament.  I en veure que passaven els
dies sense que passés res van tornar alleujats a les seves
“triquimoies” i corrupteles habituals tot preparant-se per unes
eleccions que a hores d’ara semblen cantades en favor dels convergents.

 

Però de debó no ha passat res? De debó
la manifestació va ser flor d’un dia? 
Estic convençut que no, però anem a pams.

 

La manifestació la convoca Omnium en
resposta a una sentència del Tribunal Constitucional que tritura l’Estatut (un
estatut que ja havia estat matxucat prèviament als dos parlaments, el català i
l’espanyol).  La sentència més enllà del
seu abast concret el que fa és reafirmar el dret que s’arroga l’estat espanyol
d’imposar-se sempre que li plagui a Catalunya, sense haver de respondre davant
de res i de ningú. Aquesta sentència afirma amb una claredat meridiana que des
del punt de vista de l’estat els catalans no sóm espanyols sinó  una amença que cal controlar. 

 

Ara bé la raó per la qual es va
manifestar tant gent va ser la sentència? 
estic força segur que no.  Al llarg
dels darrers anys s’han anat acumulant greuges cada cop més importants contra
nosaltres.  Les dècades d’espoli fiscal
comencen a ser evidents, a més del fet que l’estat sense les partides europees
es veu obligat a esprémer cada cop més a Catalunya.  Això es tradueix en un munt de símptomes: hospitals que enlloc de
millorar empitjoren (si algú dubta del que dic mireu el de Granollers), trens
que sempre van malament (amb sort poc i normalment massa),  una barbaritat de torres elèctriques a terra
per una nevada important però ni de llarg excepcional,  una apagada descomunal al centre de
Barcelona i molts més petits detalls que dia rere dia podem percebre.  Aquí rau la veritable càrrega que va
esclatar a la manifestació.  En resum
significa que des del punt de vista dels espanyols els catalans no sóm
espanyols i davant d’un estat cada cop més car ens espremen cada dia més per no
esprémer els seus con-nacionals.  Fins hi
tot en un tema tant simbòlic com els “toros” els canaris, que si són
espanyols, els poden prohibir sense cap problema.  Però si els que els prohibim som els catalans, en no ser
espanyols, això es converteix en motiu per una nova demostració de força estatal
que arribarà inevitablement.   Així
doncs no tinc cap dubte que els motius de fons que van portar a tanta gent,
tant diversa a manifestar-se  continuen
aquí i s’incrementaràn amb el temps.

 

I ara analitzem la manifestació en si,
ja que crec que en ella hi ha varies claus que han de marcar el nostre
futur.   En primer lloc la crida va ser
resposta per molta més gent de l’esperada i aquest cop Barcelona si que va ser
la capital de Catalunya i va aplegar gent de tot el país.  En segón lloc cal fixar-se en com es va
desenvolupar.  Els polítics arrossegats
a contracor a un acte arriscadíssim des del punt de vista de la imatge  van esbatussar-se fins l’últim minut per
control.lar al màxim la situació.  Però
va passar l’imprevist i simplement van ser ignorats.  La gent no va caminar darrera els seus líders polítics sinò que
els va flanquejar per assolir el seu objectiu tant massivament com
pacíficament.   Així doncs  de la manifestació es desprenen dues
idees.  Passi el que passi la gent vol
que passi pacíficament.  I passi el que
passi ningú espera que cap polític dels que van participar a la manifestació hi
tingui cap paper.  Hi ha però un element
més a tenir en compte.  Més enllà de les
causes de fons que poguessin motivar la movilització de tanta gent. I del
detonant concret que ho va fer esclatar la manifestació va assenyalar un
programa polític i una filosofia bàsica.  
El programa polític es resumeix en una paraula: independència. I la
forma d’aconseguir-la: pacíficament.

 

I ara que?  Doncs ara res, si l’endemà de l’onze de setembre del 1714 tothom
va tornar a les seves tasques diàries, l’endemà del 10 de juliol del 2010
també.  Ara bé després del que ha passat
aquests anys és evident que a Espanya no hi tenim cabuda, i aquesta percepció
creix i creixerà cada dia més conforme l’estat ens espremi més i més (cosa que
d’altra banda és l’única opció que té si vol continuar sent un estat de primera
divisió que salva l’economia grega i envia soldats arreu del món a mantenir la
pau).  El primer que sàpiga endollar-se
amb el programa polític marcat a la manifestació, es a dir independència
pacíficament, i per tant negociadament. 
Control.larà durant molt de temps el panorama polític català. Potser
fins hi tot tant de temps com el va control.lar en Jordi Pujol que va saber
llegir com ningú el programa polític d’una altra manifestació que feia:  “llibertat, amnistia, i estatut
d’autonomia”.  És a dir, negocieu
amb el franquisme, allibereu els presos polítics, eleccions democràtiques i
torneu el conta-kilómetres nacional allí on es va aturar el 1939.