Operació “Old Bridge” (amb el peu dret)

Fa uns  dies les policies italiana i l’F.B.I van detenir conjuntament un gran nombre de membres de la màfia siciliana tant als Estats Units com a Sicília.

Aquestes detencions, junt amb les d’alguns caps de la Camorra napolitanta, i de la ‘Ndrangeta són una gran notícia. Ja que sumades a les detencions dels darrers anys signifiquen que els estats es prenen seriosament el crim organitzat.

Hi ha però una notícia molt millor encara que les detencions. Segons la premsa la Màfia siciliana i la seva cosina germana nord americana tene problemes per trobar "vocacions".  Si no troben reclutes i continua la pressió policial i judicial mica en mica la Màfia siciliana anirà desapareixent.  A la premsa no es menciona aquest punt pel que fa a la Camorra o a la ‘Ndrangeta. Tant de bo que també sigui així.

És fàcil que sentim comentaris argüint que si desapareix la Màfia siciliana el seu lloc l’ocuparà una altre organització. Això és sols cert en part. Que si finalment es pot el.liminar aquests grups altres delinqüents gestionaràn els negocis il.legals que deixin  és clar. Però no serà el mateix, ja que per molt joves o violents que siguin mai aconseguiràn una "respectabilitat" i una institucionalització tant gran com té  la Màfia. Sense aquests dos aspectes, un grup criminal  és simplement això i no una organització centenària, bén organitzada i amb molts tentacles dins la societat. És per això que és tant important tombar aquestes organitzacions.  I és per això que aquesta manca de vocacions és una gran notícia.

Ara sols cal esperar que la pressió policial continuï, després de les eleccions americanes i italianes, governi qui governi. 

Accent editorial (amb el peu dret)

El passat set de febrer vam presentar a la Gralla l’últim llibre d’en Josep Maria Terricabras, titulat "Idees de Combat". La presentació va derivar cap una conversa carregada d’interés. Però no és de la presentació de que vull parlar, sinò de l’editorial Accent.

Accent és una editorial que per poc que es consolidi estic convençut que farà forat.  Tinc varies raons per creure això. La primera és que els títols que han publicat  fins ara i els que tenen previstos són interessants. La segona és que han triat un format que s’adapta al tipus d’assaig que reclama ara mateix el públic.  És a dir uns llibres petits, amb una estètica molt cuidada i que aborden temes i autors anant molt al gra. La tercera raó és que la persona amb qui vam poder parlar (Oriol Ponsatí-Murlà) va exposar uns plans i un ritme d’edició molt ben pensat i  interessant. 
A banda de les qualitats de l’editorial Accent cal esmentar el fet que en català patim un dèficit crònic de llibres de no ficció referits a les ciències socials, política, història o filosofia. Si bé el gruix de temes referits a nosaltres mateixos són en català,  no hi ha traduccions dels grans autors clàssics; els exemples més clars els tenim amb Montaigne a qui Proa tot just li està traduint els "Assaigs" , i la d’"Ecce homo" de Nietzsche editada per Accent precisament. Tampoc trobem traduccions dels autors que ara mateix estan marcant la pauta: Bauman (Editorial Viena tot just acaba de traduir el seu darrer llibre), Zizek, Sloterdjik, etc…   És per això que celebro amb entusiasme l’aparició d’aquesta nova editorial que ja contribueix a curar aquesta malaltia.

On és la nova cultura de l’aigua? (amb el peu esquerra)

Aquests dies en que la sequera s’ha convertit en un dels eixos dels informatius
i premsa, he recordat molt sovint aquests mots:"nova cultura de
l’aigua". Estic totalment d’acord amb els que diuen que l’aigua és un
recurs preciós. I per tant cal racionalitzar-ne l’ús i perseguir-ne
l’abús. També crec que hem de ser ferotgement exigents amb la seva
manipulació i distribució. Però això no és tot.

Que tenim un problema seriós amb la manca d’aigua, és evident. És per
això que estic tant irritat amb l’actual govern. Sóc conscient que
estem davant d’un problema difícil.
També sóc conscient que canviar una cosa tant arrelada i fonamental és
lent. Però això no excusa el fet que en tots aquests anys un govern que
en el seu dia va fer bandera de la nova cultura de l’aigua no hagi
actuat amb decisió per implantar-la. I ara que la situació és
tant greu que fan?
no paren d’escopir normes
que ningú podrà fer complir. La veritat és que després d’una
legislatura i mitja de govern d’esquerres estic decebut i irritat.
Decebut per que tot han estat bones paraules, i un munt d’iniciatives
ximpletes i estúpides(des d’un estatut que ningú volia fins ensenyar
biologia o matemàtiques en anglés, passant per les corones d’espines o
el control impossible de les bicis a Barcelona). I irritat per que tinc
la certesa que em van enredar. Un munt de il.lusió per millorar i
alhora la percepció que la gent d’esquerra i iniciativa (val a dir que
el P.S.C. mai em va merèixer ni una engruna de confiança) eren persones
capacitades per fer les coses ben fetes se n’ha anat a norris.

Seguint el fil
del que acabo de dir hi ha una cosa que em comença a fer basarda. La
nostra classe política en bloc (esquerres, dretes, centres,
nacionalistes o espanyolistes) és especialista en convertir bones idees
i iniciatives en propaganda electoral o instruments. Se m’acut per
exemple el "Foro de Ermua"
o "mans blanques" que es van convertir en instruments de P.P. O bé la
ja mencionada cultura de l’aigua que va transformar-se en un eslògan
electoral que un cop passades les eleccions, i per tant acomplerta la
seva funció, ja podia ser llençat a la brossa fins les properes. Això
em porta a una conclusió, la nostra classe política funciona de tal
manera que tan bon punt apareix una iniciativa o idea que pugui
resultar interessant la parasita per treure’n el màxim de profit. Per
tant tenim una classe política que enlloc d’ajudar al cos social el
parasita i en xucla els recursos intel.lectuals (pel que fa als
econòmics no cal ni dir-ho). Crec que el malestar i el despreci
que observo cada dia vers els nostres polítics té com a primera causa
aquesta sensació que són uns paràsits. I això si que em preocupa
seriosament, perque necessitem polítics i un país com el nostre els
necessita pel cap baix bons, i per anar bé extraordinaris.