Sarkozy (ni blanc ni negre)

Sense categoria

Ja fa uns mesos que Nicolas Sarkozy és president de França, i de moment ha aconseguit esvalotar força el galliner.

Amb les setmanes que han passat ja hem pogut fer  un tast de "Sarko. La primera sorpresa me la vaig endur en veure amb quina facilitat derrotava la Segolen Royal, i com no li passaven  factura les declaracions i la  duresa que va aplicar a les revoltes de les "banlieus" . La segona sorpresa va ser la visió d’estat que va mostrar en incorporar gent de variïs colors al seu govern. I la tercera sorpresa va venir quan va donar una empenta a la cimera europea i va resoldre mal que bé el tema de les infermeres búlgares. Total que en poques setmanes en Sarkozy està de moda.
Després de la sorpresa inicial,  el que em pregunto ara és que esta fent per cridar tant l’atenció, en que es diferencia dels altres polítics? D’entrada sembla un tipus que no fa res per tenir bona premsa ni bona imatge. És un perdonavides i es comporta com a tal. També és un tipus que compleix el que promet, car si no l’erro està complint el seu programa electoral. Em sembla que aquestes dues qualitats són les que defineixen Sarkozy i el que fan d’ell un polític tant diferent dels que hem tingut els darrers vint anys. El fet que no busqui acontentar tothom i que compleixi la seva paraula  esmicola una manera de fer i entendre la política que ha dominat el panorama europeu les dues últimes dècades. Aquests manera de fer  general es pot resumir en dos idees: la dictadura omnipresent de la imatge i l’engany sistemàtic de l’electorat.

Des del meu punt de vista ell i la Merkel son els dos primers polítics europeus del segle XXI. Si una persona com Sarkozy guanya, governa i es popular vol dir que hi ha un  gruix de població que es belluga dins unes coordenades polítiques i socials diferents que fa uns anys. I es aquí on vull anar a parar. D’una banda ell i la Merkel connecten amb un gruix de gent farta de tanta imatge, de tanta cura en no fer enfadar a ningú, de tant políticament correcte i en el fons de tant plat de disseny per tan poca teca. Aquest empatx d’imatge  no sols afecta als polítics; quants de nosaltres no estem tips d’operaris magníficament ben uniformats, guarnits amb logos d’allò més ben dissenyats i que van  pel mon amb vehicles impecables però que són  incapaços  de distingir la punta de la cabota d’un clau. O de pantalles per tots els racons de les estacions però els trens sense funcionar. Crec que aquí rau la popularitat d’un tipus dur però sincer com en Sarkozy.

Ara bé, fins ara els seus mèrits han consistit en això i prou.  No ha fet res ni positiu ni negatiu. Ha demostrat que actua i parla  com a molta gent li agrada. Però encara no ha demostrat res més. Governar consisteix en força coses més que la postura o l’actitud i si no aconsegueix resultats d’aquí uns mesos veurem que passa amb la seva popularitat.

Per tant  caldrà veure que fa, però malgrat la seva sorprenentment bona arrencada  tinc la convicció que més aviat o més tard l’espifiarà. I posats a espifiar-la un president francès sol fer-ho a l’Àfrica. Així que ja veurem.

Tres idees sobre l’onze de setembre (AMB EL PEU ESQUERRA)

Sense categoria

Aquesta diada m’ha deixat rodolant pel cap algunes imatges i  idees:

La primera  va ser la desfilada de mossos escortant la Senyera. No vaig ser a l’acte per tant sols he vist imatges televisives i algunes fotografies. Però m’ha sobtat veure que els mossos escortaven la bandera desarmats. Personalment detesto les desfilades militars. Em semblen un fatxenderia dels  estats per recordar-nos que tenen un exèrcit que funciona bé i que estan disposats a fer-lo servir. Així que les desfilades no em fan ni una engruna de gràcia. Ara bé ja que volem ser un estat  ni que sigui per un dia. I ja que es va instaurar aquesta litúrgia com a mínim fem-ho bé. I si trèiem a desfilar els mossos que sigui amb tots els ets i uts i tota la parafernalia.  Però em fa por que gastem un xic massa de “vols però dols”.

La segona cosa que m’ha cridat l’atenció és la celebració el dia 12  a Madrid. Que se li ha perdut al president de la Generalitat a Madrid un 12 de setembre o es que potser cal retre homenatge als hereus i hereves de l’estat, l’exèrcit i la dinastia que va cremar  els furs, privilegis i llibertats de Catalunya.

I la tercera impressió és la cobertura que ha donat TV3 de la diada. Ja fa temps que alguna o algunes coses grinyolen a TV3, però ara ja comença a ser inqüestionable  que als dirigents de TV3 el que els interessa és publicitar els governants socialistes i la formula 1. Sols que haguessin dedicat la meitat dels mitjans que dediquen a les curses de cotxes a la diada estaria content. I si l’onze de setembre la cobertura va ser fluixa i feta de mala gana ( per no fer ni van passar Braveheart, que ja quasi s’havia convertit en tradició). El 12 de setembre van córrer a assenyalar els actes institucionals que tocava i a tancar ràpid la paradeta. Si continuem a aquest pas aviat TV3 sols la podrem comparar amb Teletaxi Tv o bé Locália

Total que em fa tota la impressió d’haver passat una diada desganada, esbravada i feta per que toca i gràcies .   

Comença el curs (amb el peu esquerra)

Sense categoria

Comença el curs escolar i com cada any ens retrobem la mateixa notícia als mitjans:
Que costa enviar un nen a escola? Segur que televisions i diaris ens explicaran amb pels i senyals que valen les bates, les bosses, el material escolar i els llibres.

Vull aprofitar aquestes dates no per parlar dels llibres (tema del qual en soc part interessada en tant que llibreter), ni de les matrícules, ni de cap tema concret, sinó d’una idea que ja fa anys que em ronda. Al llarg del curs l’educació ocupa molt espai en els mitjans. Tots som conscients que estem davant d’un tema delicat i important. Ara parlarem de llibres, d’aquí uns mesos de mestres interins, de barracons, d’alimentació, d’integració, de sisena hora o de matemàtiques o d’algun estudi o informe.

En resum, que l’educació des de les escoles bressol fins als masters i doctorats sempre l’abordem parcialment. És evident que una tesi doctoral no és el mateix que la classe de gimnàstica a primària però el fet de parlar-ne de forma compartimentada ens fa oblidar que estem davant d’un sistema que està engranat.

És per això que vull defensar que quan parlem d’educació o més ben dit de sistema educatiu sempre ho hem de fer pensant en que estem davant d’un gran mecanisme. Que les solucions no poden ser parcials ni els problemes s’originen allí on es perceben o s’observen. I sobretot que si no ho abordem globalment no anem enlloc.

A que ve la diatriba anterior? Doncs a que crec que el nostre sistema educatiu fa figa. Quant més va més em sembla que el seu objectiu no és dotar de formació acadèmica a nens i joves sinó tenir-los ben desats en el corresponent calaix de l’armari educatiu. Els nens per que no molestin als pares. Els joves per que no molestin estadísticament (un estudiant no figura a l’atur). A més si el sistema educatiu de debò estes concebut per transmetre formació i informació per que posa tantes trabes a qualsevol persona que estigui fora de l’alumne tipus? sabeu com n’es de difícil combinar feina i estudis superiors?

És per tot això que crec que hem de posar al damunt de la taula quin sistema educatiu volem i per que.  I si pot ser deixant de banda tòpics i frases fetes com "fracàs escolar". Ara en Sarkozy vol refundar l’educació francesa. A veure si ni que sigui per imitació aquí comencem a posar-nos en marxa.