Cultura 03 la gran esperança blanca (amb el peu esquerra)

Sense categoria

No sempre els que es postulen com a columna vertebral serveixen.

Cultura 03 es un "holding" que pretén ser l’eix central de la indústria cultural catalana. Si mirem la seva plana web veurem que cultura 03 consta de sis empreses. Algunes d’elles com Ara llibres o Sapiens s’han guanyat un lloc dins el nostre panorama editorial. Ara però l’han feta bona.

La llibreria Altair (per a qui no ho sàpiga Altair és una llibreria especialitzada en viatges situada al centre de Barcelona) ja fa catorze anys va començar a publicar una revista de viatges que es titula com la llibreria. És una revista realment bona fins a tal punt que més d’un cop i en més d’un cas substitueix guies de viatges. La revista l’ha editada els darrers anys el grup 62 en virtut d’un acord entre el mateix grup 62 i Altair. Però des del novembre del 2005 el grup 62 va traspassar la revista a cultura 03 Sapiens. Fins aquí tot bé. Els problemes comencen quan la llibreria Altair vol recuperar el control de la seva revista en vèncer el contracte que els vinculava al grup 62 i de retruc a Cultura 03/Sapiens. Cultura 03 s’ha negat a retornar les dades dels subscriptors a Altair. Amb lo qual Altair no pot comunicar-se directament amb els subscriptors de la seva revista. Però això no es tot, a més Cultura 03 aprofitant aquestes dades ha enviat als subscriptors de la revista Altair propaganda falsa en que afirmen que la nova revista que volen publicar "Lonely Plantet Magazine" substitueix la revista Altair. Desconec si Cultura 03 actua legalment o no però el que si que és clar és que esta actuant amb una gran baixesa.

Total que de la mateixa manera que s’ha d’anar amb compte amb els salva pàtries, també s’hi ha d’anar amb els pals de paller que s’utoentronitzen. No dubto que dins de Cultura 03 hi deu haver persones que estan en desacord respecte a aquests fets. Però si no volen que pensem que aquests mètodes són els normals dins del grup Cultura 03 val més que hi facin alguna cosa de pressa. Fora una llàstima que anessin pel món així.

Allibereu “El Jueves”!! (amb el peu esquerra)

Sense categoria

Desconnecto les antenes dos dies i en tornar a endollar trobo "El Jueves " segrestat. Algú em pot explicar que passa aquí?

Quan vaig veure aquest sidral el primer que vaig voler fer va ser rifar-me del fiscal i del jutge. Però cada cop entenc menys tot això. A que ve ara processar "el Jueves"? si hagués estat fa vint anys encara s’entendria, però ara? Que potser no s’ha ridiculitzat la família reial de tort i de través aquests darrers anys?.

No ho se, no ho veig clar, mirant la biografia d’aquest jutge tampoc sembla un jutge estrella tipus "Garzón" dels que fan mans i mànigues per sortir a la televisió. Tot aplegat fa mala espina.

Així de cop em venen al cap tres hipòtesis, encara que cap de les tres em sembla satisfactòria.
La primera és que hagi hagut una trucada o un avís per part de la família reial. I el fiscal ha engegat el procés. Si fos així tot hauria de quedar en una estirada d’orelles.

La segona seria que l’estat hagi decidit provar a veure que passa si "toquen" un mitjà de mida mitjana. Si hagués estat el cas les reaccions que ja s’han donat haurien d’haver estat suficients per fer-los recular.

La tercera seria que el sistema judicial hagi decidit "universalitzar" els mètodes que els darrers anys han aplicat per pressionar ETA i el món abertzale. Si aquest fos el cas aquest jutge seria l’idoni ja que ell va engegar el procés l’il.legalització d’Egunkaria.

Les dues últimes hipòtesis encaixarien en el context de més control social que els estats s’esforcen en aplicar cada cop més en nom de més seguretat, en nom de la lluita contra el terrorisme, en nom de la nostra salut, etc…

Ja he dit abans que cap de les tres hipòtesis em sembla bona. És el primer que se m’ha acudit. Però repeteixo que tot això em fa mala espina. No acabo d’entendre a que ve això ara. Ni per que l’aparell de l’estat ha hagut de fer servir tanta força (per que havia d’actuar l’audiència nacional?)

Sigui com sigui ja ho anirem veient, però mentre: Allibereu "El Jueves" caram!

Que farem? (amb el peu esquerra)

Sense categoria

Tota la setmana que sento arreu que la reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat serà fonamental. Com era d’esperar ha estat un èxit o un fracàs segons qui ho miri. Però a mi m’ha agafat per mirar com ho teníem fa un segle.

L’any 1907 en Prat de la Riba era president de la diputació de Barcelona. Tot just s’engegava l’idea de la Mancomunitat i es fundava l’I.E.C. Quan veig els nostres polítics de cada dia esgarrapant competències a l’estat em recorda el camí engegat per la gent de la Lliga Regionalista. Però aquells "senyorassos", aquells burgesos,fabricants, aquella gent d’ordre i missa van fer més que estirar competències. Van apostar per canviar el país. Van apostar per modernitzar-lo i apropar-lo als estats punters d’Europa. Van apostar per construir una xarxa de camins que fessin oblidar els camins de ferradura, van impulsar les cooperatives agràries, el desenvolupament d’un món acadèmic fossilitzat. Van ser doncs uns sants que cal adorar? NO. Van fer tot això pels seus propis interessos. Tot i amb tot fossin quins fossin els seus motius això no resta valor a la seva obra. Quan veig els nostres polítics de cada dia hi veig polítics homologables a qualsevol norma de qualitat europea. Però aquí no n’hi ha prou amb esgarrapar i gestionar. Els nostres polítics, empresaris, mestres, professors universitaris, enginyers, metges… han oblidat que conformen tots ells la classe social (ja se que aquesta terminologia està caducada però a mi em val) que té la responsabilitat de canviar el seu país per encarar-lo al futur igual com van fer la gent de la Lliga impulsant per exemple l’electricitat l’any 1907.

Soc conscient de com és de difícil ara i aquí pensar en un futur que ningú sap com serà. Però potser per això estic convençut que estem davant d’una oportunitat de fer la nostra. Així doncs que farem?

El taxidermista (amb el peu dret)

Sense categoria

Lluís Oliván: El taxidermista, Ed. Viena

El primer que vull dir és que estem davant d’una novel.la no apta per a persones aprensives. En ella les vísceres hi juguen un paper fonamental, tant les vísceres físiques com les mentals i emocionals.
L’Eix argumental és fàcil, un home s’aïlla en un poble quasi abandonat per refer-se d’una gran crisi personal. Un cop a la muntanya l’home s’escarrassarà en trobar raons solides per viure. La necessitat de solidesa i eternitat el porten per exemple a dissecar animals.
Però el que fa interessant aquesta novell.la d’en Lluís Oliván és d’una banda la seva capacitat per crear atmosferes inquietants i angoixants. D’altra banda hi trobem una exploració dels límits de la bogeria. Els tres personatges amb més presència encarnen d’una forma o altre tres tipus de bogeria, tots tres estan desequilibrats.La dona del protagonista malgrat treballar entre malalts mentals hi cau (un xic d’humor negre mai fa mal). L’únic company del protagonista al poble abandonat està desequilibrat a causa de la seva solitud. Mentre que a través del protagonista en veiem el procés.
Per a mi el tema principal al voltant del que gira la novel.la és el desequilibri. O millor dit com és de fàcil perdre l’equilibri mental i emocional i com és de difícil o impossible recuperar-lo.

En resum és una bona novel.la amb força càrrega simbòlica com per exemple la taxidèrmia i les vísceres. També hi trobem situacions, personatges i ambients que posen nerviós i en mig s’hi flaira l’aroma a Kafka.

Visca en Zizek mal que burxi (amb el peu dret)

Sense categoria

De tots els pensadors que teoritzen sobre el nostre món Slavoj Zizek és el més curiós i el més cridaner… sovint no em puc estar d’anomenar-lo "el sonat d’en Zizek"
M’han entrat ganes de parlar d’en Zizek arran d’un article publicat a la revista Minerva( IV època n5 pgs. 31-36). En ell en Zizek etziba un parell d’anàlisis brillants sobre que esta passant ara mateix. Critica els moviments d’esquerres que no passen de ser pura estètica sense rerafons ni projecte. Parla també de com la força de Chavez rau en els suburbis que ha aconseguit mobilitzar. I argumenta també que són precisament aquests suburbis mundials els que han de gestar noves formes socials ja que "l’estat" n’ha fugit". Alhora trobem un Zizek que reivindica la dictadura del proletariat o la necessitat de la violència revolucionària per imposar de bo de bo canvis socials profunds.
En fi que estem davant de tot un personatge. Abans de llegir aquest article ja el coneixia i he de dir que m’encanta llegir-lo malgrat no hi estigui d’acord en molts punts.
En Zizek m’agrada per que trenca d’una bufada el famós pensament únic. I ho fa sense fer cap invent estrany simplement esgrimint el materialisme històric de Marx, de Lenin, i de tot un corrent de pensament que els últims vint anys ha estat enviat amb tota discreció cap l’ostracisme més absolut (en algun diari o programa tel.levisiu s’ha mencionat que l’Erik Hobsbawm és marxista, heterodox però marxista?). El que a parer meu és important és recuperar una tradició de pensament i metodològica que no ens podem permetre el luxe de bandejar. Val que el "comunisme científic" va fracassar , però el capitalisme també va fracassar l’any 1929 i no per això hem oblidat els seus plantejaments.
Així doncs deixem de ser llepafils, si volem saber on som i volem tornar a tenir una idea de cap on volem anar necessitem tornar a treballar també amb el "materialisme històric", amb el marxisme i amb qualsevol mètode que ens pugui aportar respostes. No estic dient de cap de les maneres que calgui recuperar el marxisme-leninisme com a dogma de fe sinó afegir a la nostre caixa d’eines intel.lectuals aquestes idees, mètodes i pensadors.

És per tot això que m’agrada en Zizek, aconsegueix fer-se sentir en mig de la fresa mediàtica. I a través dels seus plantejaments reivindica tota aquesta tradició. En Zizek, fa pensar tant pel que diu com des d’on i per que ho diu. Es per això que repeteixo, "Visca en Zizek mal que burxi"

El pervers encant del índex (amb el peu esquerra)

Sense categoria

Els índexs ens mesuren la vida i potser caldria parlar-ne no us sembla?
El segle XX ha estat un segle estadístic. Sense les estadístiques segurament hauria estat impossible la societat de masses en que vivim (ja se que ningú l’anomena així però a mi em continua semblant més des masses que mai). I es que quan sento parlar d’estadístiques sempre em ve al cap un exemple que em van posar fa molts anys: estadísticament parlant, si jo em menjo un pollastre i el meu veí cap ens haurem partit un pollastre. Estadísticament potser és ben cert però a efectes alimenticis em sembla a mi que no és ben be el mateix. Així doncs queda clar que l’estadística em fa un xic de basarda.
Però passem als índexs. Segons el diccionari índex és "un nombre que expressa la relació entre dues o més magnituds". Això no hauria de ser cap problema si no fos que aquests nombres regulen de forma decisiva les nostres vides. I si no fixeu-vos en índexs com l’Ipc, o l’Euribor. Jo no se si és un bon o un mal sistema però m’agradaria veure un cert debat sobre ell. Aquest mètode per calcular coses tant importants com el que guanyem o el que hem de pagar si demanem un préstec s’ha instal.lat entre nosaltres i l’hem acceptat amb una normalitat absoluta. Ni tan sols ens hem preguntat si qui tria i calcula aquests índexs mereix la nostra confiança. A mi tot aplegat em sembla prou important com per pensar-hi un xic no?

Ressenya (amb el peu dret)

Sense categoria

Títol: El guardián de las hogueras

Autor : Lluís Oliván Sibat

Ed. Edaf

"El guardián de las hogueras" és abans de res una bona novel.la. Conté ciència ficció, aventura, realisme màgic, una forta càrrega simbòlica i fins hi tot alguna curiositat antropològica.
Es tracta d’una novel.la que es pot llegir des de diversos punts de vista. És sens dubte una faula amb els seus bons, els seus dolents, camins per recórrer i proves per superar. És també una novel.la de ciència ficció que arrenca amb la mateixa paradoxa del "Fahrenheit 451" de Ray Bradbury canviant però bombers per bibliotecaris. I també un món urbà per un món amazònic. És també una novel.la ecologista on la natura i la gent millor adaptada a ella recuperen el terreny perdut davant la tecnologia cega.
Però el que més m’interessa és el seu missatge simbòlic. Tot el que he dit abans i alguns elements més creen un reflex de nosaltres mateixos i dels nostres mons. Això va ser el que més em va inquietar ( per que és una novel.la de les que posen nerviós). Ens mostra com la por de cadascú és la pitjor de les gàbies. Una por que totes les forces vives de la ciutat es cuiden d’adobar i conrear per tot seguit oferir als seus habitants remei. Un remei però que exigeix renúncies inevitables, silencis necessaris o adhesions totals. Sigui com sigui una molt recomanable novel.la