Arxiu de la categoria: Crim organitzat

La banda dels nanos (amb el peu dret)

 

 

La Banda dels Nanos.

Robert Saviano.

Anagrama.

Saviano torna a Nàpols, aquest cop al centre de la ciutat, i torna al Nàpols de la Camorra, del «sistema». «La banda dels Nanos» és una novel.la que ens relata com un grup d’amics adolescents fascinats pel món mafiós i liderats per en «Nicó» primer s’apropen a la criminalitat organitzada i després s’hi introdueixen fins a ocupar un lloc destacat en «el sistema». La novel.la ens transporta dins del propi grup en aquest camí. Primer en les fatxenderies i converses d’aquests primers passos. Després, segons avancen en la seva carrera criminal abandonen les fatxenderies per introduir-se en la violència. Una violència real, res de pantalles i videojocs, la violència dels trets i dels assassinats. Amb un final brutal i inesperat on s’entén el per que es reprodueix el fenomen del crim organitzat, i per que té cobertura social.

La novel.la trasbalsa, el ritme de lectura és fa tant addictiu i ràpid com els «scooters» que fan servir els protagonistes per desplaçar-se. Com a «Gomorra» «La Banda dels nanos» és alhora fascinant i terrorífica; és alhora una descripció de com es crea una «barca» en el context de la camorra i un relat terrible d’un grup d’adolescents fascinats, imbuïts per un clima que els encamina cap el crim.

És aquesta contradicció intrínseca el que em va trasbalsar. Tot el llibre destil.la simpatia cap els nois que conformen la banda, són adolescents com qualsevol altre que pogueu conèixer. Cap d’ells excepte un no pertanyen al món mafiós. No són nois de famílies desestructurades, són normals. Alhora però et terroritzen, ja que veus ben bé que aquests nois normals i corrents es llencen de cap cap el crim organitzat amb la frisança, la crueltat i la inconsciència pròpies de la seva edat. I això els converteix en monstres.

Estem davant una novel.la excepcional que té múltiples facetes. És un retrat de Nàpols, i alhora una crònica del naixement d’un grup criminal. Però és també un lament per la destrucció de gent jove que es crema en la flama de la violència criminal. És una denúncia d’un context social on els herois són els mafiosos. I tot sense perdre de vista la pròpia humanitat dels protagonistes. «La banda dels nanos» és d’aquelles novel.les addictives, que retraten a través de la ficció un tros de realitat. Una novel.la que et frapa i et trasbalsa. Que t’atrapa i t’obliga a llegir a tot gas per saber d’aquells nanos que et cauen bé i alhora et fan pànic. I als quals acompanyes en el seu ascens dins el «sistema», i en la seva davallada com a persones conforme s’endinsen en el la via del crim.

Jordi Riu

Como se hizo Donald Trump (amb el peu dret)

Como se hizo Donald Trump

David Cay Johnston

Capitán Swing

Des que Trup va ser candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica els llibres sobre ell han proliferat. Partint de la base que Trump és un gran expert en projectar una imatge pública al seu gust, Johnston aconsegueix quelcom molt difícil: no deixar-se condicionar per el propi Trump. Així doncs l’autor ens descriu Trump des del seu propi punt de vista i a patir dels temes que ell considera importants.

Per fer-ho ens mostra Trump en diversos àmbits. El primer és la història familiar i els valors transmesos per la família Trump. El seu avi estava relacionat amb la prostitució i el seu pare era un constructor que va estafar al govern, a més de racista i vinculat amb el KKK. Pel que fa a la fé cristiana que Trump invoca l’autor dubta que mai s’hagi llegit la bíblia ja que les úniques cites que en fa sempre fan referència a la venjança. És el que Trunp anomena «igualar les coses».

A partir d’aquest punt l’autor repassa fil per randa la trajectoria professional de Trump. Com a constructor a Manhattan va entrar en contacte amb el crim organitzat , i per ser més precisos amb algunes de les faílies de la màfia italiana a Nova York. Ja amb la Torre Trump construïda entra en relació amb un important traficant de drogues que li gestiona la seva empresa d’helicòpters.

Un altre aspecte del seva biografia és la seva incursió en el món del futbol americà que va ser un fiasco empresarial però un gran èxit d’imatge. I lligat amb el tema de la seva popularitat l’autor ens descriu la relació amb la premsa de Trump. Aquesta relació es de pura instrumentalització ja que Trump és molt hàbil en projectar una imatge i sobretot fer-se espai i difondre la seva versió. Això ho aconsegueix en primer lloc aprofitant la sed de titulars dels mitjans . Trump genera titulars constantment i la majoria de periodistes no contrasten el que els diu Trump. I en segón lloc coaccionant a qualsevol que el qüestioni o investigui el que ell no vol. Si algú entra en aquest terreny rep ràpidament amenaces i tot seguit plets. A Trump li és igual guanyar aquests plets, el que vol és acoquinar periodistes i mitjans.

En el llibre també és posa de manifest com n’és d’ignorant i d’arrogant l’actual president dels Estats Units. I alhora s’explora abastament la seva vessant de trampós, mentider i estafador. Aquest vessant es demostra tant en la gestió dels Casinos a Atlàntic City. Com quan es fa passar per un treballador de la seva organització per filtrar notícies falses. Així com participant en promocions inmobiliaries fraudulentes en que ell i els seus fills servien d’esquer.

«Como se hizo Trump» és un llibre bàsic per fer-se una idea d’aquest personatge, ja que com he dit abans l’autor el descriu sense tenir en compte la llarga ombra que el propi Trump projecta. David Cay Johnston és un periodista ferotgement independent que fa anys que segueix Trump. I que alhora de bastir la seva biografia s’ha centrat en aquells temes que a mes de retratar-lo estàn solidament documentats , sigui a través de testimonis , sigui a través de documents oficials , sigui a través de declaracions del propi Trump. Cal remarcar, ja per acabar, que estèn davant un reportatge periodístic de primera categoria.

Jordi Riu

Memorias de un yakuza (amb el peu dret)

Memorias de un yakuza

Memorias de un Yakuza (amb el peu dret)

Junichi  Saga.

Ed. Altaïr

 

“Memorias de un Yakuza” són unes memòries dictades.  L’autor Junichi Saga recull el testimoni d’un vell Yakuza als anys vuitanta.  En ell el protagonista Eiji Ijichi ens relata la seva vida com a gangster des de la seva juventut fins a la seva mort.  El relat que fa el vell yakuza de la seva vida resulta colorista i realista.  És especialment interessant el retrat que fa de la vida en els baixos fons de Japó abans de la segona guerra mundial.  Retrata un submón on el joc és l’eix central del crim organitzat.  Explica també com es capten els nous membres  dels clans mafiosos. La relació amb la polícia, les presons i l’ambient que es respiraba a japó abans i durant la segona guerra mundial.  Com deia abans aquesta època és explicada de forma colorista  i amb forces detalls.   D’altra banda aquest relat es va desdibuixant a partir de la fi de la guerra mundial.  Conforme s’acosta al present Ijichi s’oblida de donar detalls i el seu relat es fa més i més imprecís i vague.  Fa tota la impressió que la modestia amb que es retrata és una forma de no explicar més del que li cal per tancar la història de la seva vida sense implicar ningú .  I sense desvelar massa dels negocis dels seus companys.

En resum es tracta d’un llibre interessant, que explica una faceta del Japó en part desconeguda i en part explotada cinematograficament (per exemple en les mans de Takeshi Kitano).  I que des del meu punt de vista té com a principal virtut retratar-nos de forma viva i sentida  el món de la deliqüencia del Japó dels anys vint fins al final de la guerra.

 

Zerozerozero (amb peu dret)

zerozerozero_9788497879293

Zerozerozero

Roberto Saviano

Ed.Empúries.

 Ja fa set anys des de la públicacióde Gomorra en català.  En ella Saviano ens va fer una radiografia de la Camorra napolitana.  Ara  l’autor aborda el tràfic de cocaïna.  Com he dit abans Gomorra era una radiografia,  ens mostrava l’esquelet, l’estructura interna  de la Camorra.  En canvi Zerozerozero és un retrat global del món de la cocaïna.

El que fa Saviano aquest cop és mostrar totes les facetes possibles d’aquest món.  Un món que, com ell descriu, ens és d’una quotidianitat total.  Si no en veiem fragmens en el nostre dia a dia és bén bé per que no volem, ja que la compravenda i consum de cocaïna està tan estesa i és tant usual que el mateix Saviano ho descriu a la perfecció “*Tira de coca la persona que seu al teu costat al tren i que n’ha pres per poder-se llevar aquest matí o el conductor de l’autobús que et torna a casa, perqè vol fer hores extres sense que se li enrampin les cervicals. Tiren de coca la gent que tens més aprop. Si no és el teu pare o la teva mare, si no és el teu germà, doncs aleshores el teu fill. Si no és el teu fill, el teu cap. O la secretària que només esnifa els dissabtes quan surt (…)

ZeroZeroZero és un llibre estructurat com un diamant, on cada cara, cada faceta mira cap l’interior del mateix negoci.  Però des d’un lloc i des d’un àngle diferent.   Saviano ens explica la cocaïna des de tots els àngles que pot i a més tots ells els tracata amb el màxim rigor.  En el llibre hi trobem els productors, els pagesos que planten coca als altiplans andins.  Hi trobem el procés d’el.laboració . Els narcos colombians i la seva història (Pablo Escobar, Càrtel de Cali)fins avui. Hi trobem els actuals càrtels mexicans, inclosa la seva història iniciada als anys de la segona guerra mundial, així com la seva brutalitat.  Hi trobem els intermediaris, els “Brokers” de la coca, sense descuidar-nos tampoc de la seva història i dels seus pioners.  Hi trobem el paper de la N’dragheta i el fallit intent de la Cosa Nostra per entrar-hi.  Sense deixar de banda la mècanica de les transaccions, a partir de casos concrets.  Hi trobem el món dels petits venedors i hi trobem el món dels consumidors. Hi trobem els policies que ho combaten i hi trobem fins hi tot el paper que hi juguen els gossos. Hi trobem els especialistes que organitzen les trameses i preparen les vies, des de les més modestes d’uns grams que viatgen en l’estòmac d’una persona fins les que consisteixen en tones i tones que es transporten en contenidors i fins hi tot submarins.  Hi trobem el blanqueig del diner i hi trobem fins hi tot el paper dels penedits sense els quals és quasi impossible desarticular aquestes xarxes.  Tot això condensat en458 planes.

Zerozerozero sols es pot abordar globalment. Ens trobem davant d’un llibre alhora global i alhora obsesivament detallista.  Un llibre que descriu des del màxim de punts de vista el funcionament general d’un negoci que abasta tot el plàneta.  Però alhora està farcit d’exemples, d’històries concretes amb noms i cognoms que  donen humanitat al que d’altra manera sols seria una descripció general.  El gust, o més bén dit, l’obsesió de Saviano pel detall com a eina per entendre i dotar de perspectiva la situació global és el que converteix aquest llibre en quelcom únic.  Hi ha altres llibres sobre la criminalitat organitzada.  Però  Saviano és capaç de crear un text que retrata múltiples  facetes d’una realitat sense perdre la visió de conjunt.  I alhora sense oblidar mai el “factor humà” que hi ha en totes i cadascuna d’aquestes facetes.

Zerozerozero és un llibre que posa de manifest el món de la cocaïna.  Un món amb el qual convivim diariament, ja que el món de la cocaïna segons l’autor  és l’exemple més fidel i alhora més extrem del nostre mon diari.

*Pag. 11

La gomorra catalana (amb el peu dret)

La gomorra catalana

Joan Queralt

Angle Editorial

“La gomorra catalana” és sobretot un bon  treball periodístic. El llibre es divideix en dues parts bén diferenciades.  La primera està dedicada a descriure la relació i presència de les màfies italianes, i sobretot la Camorra napolitana, amb i a Catalunya. La segona part és més breu   i es centra en denunciar els perills que representen les màfies a tota Europa.

La primera part està dividia en tres blocs.  En el primer “Barcelona i la guerra d’Scampia. La història de Rafaele d’Amato”  Joan Queralt descriu com va ser de important Catalunya i Barcelona en particular, en la última “guerra” mafiosa” (justament la que descriu Saviano).  El fet que un dels clans estigués bén instal.lat aquí els va permetre continuar gestionant els seus tràfics, mentre a la Campània es dirimia a trets qui tenia l’hegemonia.  En el  segón bloc “Camorra.cat”  l’autor fa un repàs cronològic de la presència de la Camorra a Catalunya des de l’escala que va fer Lucky Luciano l’any 1946 fins l’actualitat. Pel que fa al tercer bloc es titula “Castelldefels en al ruta de l’haixix” i l’autor ens explica un fet concret que exemplifica fins a quin punt estàn instal.lats a Catalunya aquests grups.

La segona part consta de dos blocs.  El primer “La globalització del mètode màfios”. És una descripció i alhora una denúncia dels metódes presents de les màfies.   Aquestes s’enriqueixen amb tota mena d’activitats il.legals però intenten passar desapercebudes.   Ja que les grans quantitats de diners que guanyen il.legalment es netegen i inverteixen en l’economia legal.  Ara bé, aquestes inversions les fan empresaris-mafiosos que colonitzen l’economia legal, creant així una economia  “gris” a cavall dels dos móns. Cal tenir en compte  que  aquests   empresaris-mafiosos no han abandonat mai eines de “treball” criminals, cosa que sovint els dona una avantatge definitiva en l’economia legal.    El segón bloc es titula “La desídia de la Unió Europea” i és una denúncia de la inactivitat de la Unió Europea i dels estats on operen les màfies.

 

 Tal i com he dit a dalt, l’autor aborda el tema des de diversos àngles. Però de tots ells m’agradaria destacar “Barcelona i la guerra de Scampia”  i “Castelldefels en la ruta del haixix”.  Des del meu punt de vista són els dos blocs  on Joan Queralt aconsegueix un retrat més viu de la brutalitat i perillositat de la Camorra.  En ells  fa un retrat de diversos membres de la organització a varios nivells. Des dels “boss” principals com Rafaele Amato fins a components menys importants com Luigi Moccerino.   El que aconsegueix Queralt en aquests dos blocs  ja citats és descriure amb precisió el dia a dia d’aquests individus,així com les seves activitats.  Aquesta descripció narrada amb precisió i habilitat mostra  fins a quin punt els membres d’aquests grups estàn integrats en el nostre dia a dia.  Resseguint les seves vides  veiem quins són els seus mètodes, com enllacen les seves activitats legals i il.legals, i quins perills porten associats amb ells i les seves activitats.

 En resum, “La gomorra catalana” es proposa un doble objectiu que assoleix plenament: demostrar que la presència a Catalunya del crim organitzat és real, activa i bén assentada.  I que cal actuar contra ella, ja que si no es fa la seva infiltració en l’economia legal és inevitable.  Cosa que comporta un increment bestial de la corrpució, empitjorament dels serveis públics -sols cal recordar les muntanyes de brossa al centre de Nàpols-i més pobresa i misèria.  I és  que en contra del que sovint pretenen  les mateixes màfies mai cap màfia ha defensat els  desfavorits.  Més aviat al contrari, ja que mantenir la misèria, l’atur i  la precarietat és una de les formes que tenen de control.lar  la gent que viu en els seus territoris.  I alhora d’assegurar-se nous reclutes per la seva organització.  Ja que  s’asseguren de ser  la única empresa que funciona  i que paga bé i puntualment.

Màfia i literatura, L’Avenç nº 374 (amb el peu dret)

L’Avenç nº374

 

Màfia i literatura 

 

Vicenç Lozano

L’article titulat així a l’Avenç nº 374, es tracta d’un article sintètic on l’autor confronta la visió de les màfies italianes que ens donen tres autors: Sciascia, Camilleri  i Saviano,  amb la realitat.  En ell Vicenç Lozano ens parla del arrelament i control que exerceixen aquestes organitzacions en el seu entorn (la forma en que la màfia siciliana el localitza i control.la als anys noranta és al.lucinant).  Ens parla molt sintéticament de la importància fonamental que té el territori per elles. I de com exerceixen el seu poder.  Tot això a través de Sciascia, Camilleri i Saviano.  Els dos primers gràcies a les seves obres de ficció que retraten aquest món, i el darrer a través d’una obra periodística brutal. 

 En resum es tracta d’un breu article que retrata de forma magistral el món de les màfies italianes tot  confrontant aquesta realitat amb el  seu reflex literari.

Honrarás a tu padre (amb el peu dret)

Honrarás a tu padre

Gay Talese

Ed. Alfaguara

 

La família Bonanno era una de les
famílies mafioses que havien dominat Nova York des  dels anys 30.  El seu cap
era Joseph Bonnano, havia assolit el poder en plena prohibició després d’una
dura guerra mafiosa.  L’any 1964 Joseph
Bonanno va ser segrestat. Aquest és el punt de partida que fa servir Gay Talese
per explicar la vida del fill del “capo” de la família Bonanno,  Bill Bonanno.  Talese ens porta a l’interior de Bill Bonanno.  Gràcies a ell vivim el caos, la por, les
intrigues que seguiràn aquest segrest, i la posterior reaparició del seu
pare.  Una raparició que
desencadenarà   una  guerra mafiosa i  la desintegració de la
pròpia família Bonanno.

Gay Talese crea un retrat
extraordinari de tot un món i de tota una época.  L’època són els anys seixanta i el món és el món de la màfia
italiana als Estats Units d’aquells anys. 
A través de la vida i tribulacions de Bill Bonanno, Talese ens parla de
la  dona de Bonanno i de  la seva pròpia vida dins d’aquell món (Cal
destacar la gran habilitat que té l’autor 
en mostrar-nos la vida qüotidiana dels protagonistes) Així com  dels seus fills, de mafiosos de menor rang i
del seu distant pare, Joe Bonanno. 
L’autor aconsegueix crear un riquísim treball on el retrat dels
individus, és alhora subjectiu, objectiu i contextualitzat.  Tot alhora, sense que cap plànol eclipsi els
altres ans al contrari, ja que tots ells s’ajuden i enriqueixen.  

En resum es tracta d’un llibre
extraordinari. Absolutament recomanable no sols a qui estigui més o menys
interessat en el món del crim organitzat, sinò a tothom que vulgui gaudir d’un
gran treball periodístic.

Mafia export (amb el peu dret)

Mafia export

Francesco Forgione

Ed. Anagrama

 

El passat dia nou de març va
aparèixer una notícia breu que parlava d’una quarantena de detencions entre
Itàlia, Alemanya, Candà i Austràlia.  
Els detinguts eren membres de la ‘Ndrangheta.  Si no es sap massa cosa de les activitats d’aquesta organització
l’amplitud dels països on s’han produït les detencions poden sorprendre, però
després de llegir “Màfia 
Export”  es veu amb altres
ulls.

 “Mafia export” no és un
estudi exhaustiu, ni una narració en primera persona d’experiències
personals.  És un treball que descriu
amb seriositat i precisió la presència,expansió i implantació de les diverses
organitzacions mafioses italianes arreu del món.  Francesco Forgione en contextualitza aquesta presència. I tot
seguit passa parlar-nos dels seus protagonistes, circumstàncies, ambient i
negocis.  Així trobem per exemple que la
‘Ndrangueta està molt ben instal.lada a Madrid, mentre que els clans de la
Camorra prefereixen Catalunya.  Forgione
ens descriu també la presència mafiosa a Canadà, Australia, Alemanya, Sudàfrica
o Venezuela.  Aquesta geografia mafiosa
Forgione l’ha creat a base documentació oficial i judicial, això significa que
està plenament confirmada.

 Però quina importància té el
llibre de Francesco Forgione? al cap i a la fi si hom llegeix regularment premsa
de tant en tant apareixen notícies 
sobre detencions de mafiosos aquí o allà, a les quals no els hi donen
més trascendència.  La seva importància
prové del fet que demostra que allí on hi ha mafiosos (per molt que es digui el
contrari) hi són per treballar.  Que es
tant com dir que hi són per coordinar o realitzar tràfics il.legals,
extorsions, blanqueig de capitals o qualsevol activitat que considerin prou
interessant com per intervenir-hi. 

 Així
doncs, i en resum “Màfia export” és dues coses alhora.  En primer lloc és un potent instrument de
denúncia que enruna l’agradable versió oficial que diu que les màfies italianes
són una cosa local. I que si hi ha presencia de mafiosos és quelcom aillat i
ocasional sense més trascendència.   En
segón lloc l’autor crea una veritable cartografia de la presència mafiosa al
món.  Els mapes i la descripció de  l’activitat dels diversos clans és un
autèntic atles de geografia mafiosa.

La primera familia (amb el peu dret)

La primera familia

Mike Dash

Ed. Debate

“La
primera familia” és en primer lloc un excel.lent treball de
microhistòria.  L’autor ha fet un
seguiment documental exhaustiu, i partint d’ell ens descriu de forma tant
pormenoritzada com precisa la implantació de la primera família mafiosa a Nova
York.   Aquest treball de recerca amb
que es basa el llibre el situa com una eina molt útil per entendre no sols
l’orígen de la “màfia” als EEUU, 
sinó també per copsar els seus orígens a Sicília. Així com la vida dels
immigrants italians als E.E.U.U. fa un segle.

 

A
banda de les seves qualitats historiogràfiques, “La primera familia”
està escrita amb un notable tremp narratiu. 
L’autor, sense apartar-se del rigor, 
aconsegueix un llibre que es segueix com una novel.la, amb moments
d’autèntica intriga que si no fos perquè estan documentats semblarien una pura
invenció novel.lesca (l’episodi de l’impressor sembla extreta d’un
“thriller” policíac)

 

Hi
ha a més una qualitat que vull destacar del llibre.  En basar-se en documentació real i no en mites o llegendes,
l’autor ens fa un retrat realista i no gens mitificat dels orígens de la màfia
americana i de pas de la màfia siciliana. 
Els mafiosos es mostren com un grup de gent sense escrúpols que no
dubtaven a esprémer els seus propis compatriotes, fent encara més impossible
una vida d’immigrant ja de per si terrorífica. 
Així doncs l’autor esborra d’arrel 
la idea que en el fons la màfia era útil a la seva pròpia comunitat. Ja
que si els mafiosos s’aferrisaven sobre els itàlians era bén bé per que   no tenien ni força ni recursos per
oposar-s’hi.  A diferència d’altres
grups de la societat nord americana que en aquell moment no tenien el més mínim
dubte en perseguir els mafiosos.

 

En
resum, “La primera familia” és tant un treball d’investigació
minuciós i bén aconseguit, com un llibre bén escrit i apassionant que es
llegeix  com una novel.la.

“El G-9 de las mafias del mundo”/”Una educació siberiana” (amb el peu dret)

“Una educació siberiana”
Nikolia Lilin
Ed. Proa

“El G-9 de la mafias del mundo”
Jean-François Gayraud
Ed. Tendencias

“El G-9 de las mafias
del mundo” i “Una educació siberiana” són dos llibres
contraposats.  El primer és un extens
atles geopolític i sociològic on s’hi descriuen amb la màxima precisió possible
les nou principals màfies mundials. La raó de l’existència d’aquest llibre és
la voluntat de crear per part de l’autor Jean-François Gayraud (que és
comissari de policia) una eina que faciliti el combat contra aquestes màfies.  Gayraud parteix de la base que el principal
perill que suposen les grans màfies mundials és la seva capacitat per
contaminar l’economia legal.   En ser
organitzacions molt sòlides, perdurables i potents que control.len el món de la
delinqüència, al llarg dels anys han assolit 
un grau d’institucionalització i control del territori que els porta a
relacionar-se amb naturalitat amb l’economia legal.  Aquesta relació passa a ser control a partir d’un determinat
moment i llavors el món mafiós imposa els seus metódes a l’economia legal.  Això acaba perjudicant a tothom qui no formi
part dels grups que col.laboren directament amb les màfies.  Saviano ens explica a “Gomorra”
aquest control per exemple quan ens parla de la llet Parmalat, i com es va
implantar a la zona de Nàpols.  Un cop
explicat el perill que suposen les màfies pel món a principi del segle XXI
Gayraud es dedica a descriure-les des de dos punts de vista principals:
geogràfic i sociològic.

Contraposat
a aquesta anàlisi impersonal i analítica de les màfies del món “Una
educació Siberiana” ens explica l’infantesa i adolescència del seu autor
Nicolai Lilin al si d’una comunitat criminal siberiana, els
“Urkes”.  Quan llegim
“Una educació siberiana” hi trobem un relat en primera persona força
bén escrit, on s’hi narren les aventures del jove Lilin a la seva ciutat natal
de Bender.  Hi trobem conflictes amb la
policia, lluites entre bandes, lluites a la presó i tot un ventall d’actes
delictius. Ara bé Lilin ens mostra aquest món caòtic dominat per la
delinqüència organitzada des d’un punt de vista idíl.lic.  Als seus ulls la gent que l’envoltava (és a
dir tota mena de criminals) eren persones honorables i honrades que es
dedicaven honradament a la delinqüència. 
Les normes de comportament s’observaven estrictament, la religiositat
era omnipresent, la generositat constant i el respecte pels vells, les persones
minusvàlides i els dèbils era una constant. Aquesta visió idil.lica del món
criminal s’esquerda quan surt de la seva 
comunitat. Els altres grups que control.len la ciutat moldava de Bender
ja no segueixen la mateixa tradició,ni segueixen les normes tant estrictament ,
ni són tant honorables.  Encacara que en
totes elles sovin hi apareixen “criminals molt respectats”, amb qui
els honorables urkes poden parlar. 
Aquest discurs idil.lic de lleis estrictament seguides, ética personal,
épica, defensa dels dèbils, humilitat i religiositat és justament el discurs
que Gayraud  exposa com una de les eines que
utilitzen les màfies per ser acceptades, i alhora buscar la complicitat de la
comunitat.  D’altra banda  “Una educació siberina” ens  mostra el planter d’on van sortir els grups
criminals que avui coneixem com grups de l’europa de l’est.  Es a dir un context polític caòtic en plena
dissolució de l’antiga URSS.  Amb un
estat fent fallida o simplement desarpareixent, els grups criminals més o menys
organitzats van fer-se amb el poder amb facilitat.

 

En resum es tracta de dos
llibres interessants que si es llegeixen simultàniament s’ajuden
mútuament.  La visió mitificada que ens
dona Lilin topa amb l’asèptica descripció de les màfies mundials que fa
Gayraud. La passió aventurera amb que Lilin ens parla del Bender de la seva
infància i adolescència col.lisiona amb les raons que ens dona Gayraud per
combatre el crim organitzat i especialment les estables i poderoses màfies
mundials.  I abans d’acabar un apunt,
els tatuatges del crim rus i de l’europa de l’est és un dels seus trets
distintius. Lilin ens dona algunes pistes (encara que molt somes) sobre el seu
significat i raons. De fet llegint els paràgrafs on Lilin ens parla dels
tatuatges és percep una especial passió, que és del tot comprensible ja que
actualment s’hi dedica a Itàlia on viu.

La patronal italiana s’enfronta amb les màfies. (Amb el peu dret)

“La patronal italiana dice no al “pizzo” mafioso”

Eusebio Val

La Vanguardia

14/02/2010

 

En un artícle publicat el passat dia 14
de febrer a la Vanguardia, el periodista Eusebio Val es fa ressó de la notícia
segons la qual la patronal italiana “Confindustria” obliga als seus
associats a denunciar el “pizzo” (l’impost mafiós), i a rebutjar
qualsevol col.laboració amb l’entorn mafiós.  
Aquesta actitud és ben rebuda per àmplis sectors de la lluita
anti-màfia. L’artícle cita per exemple Tano Grassso o Roberto Saviano. No hi ha
dubte, que és una excel.lent notícia. 
Si a la pressió policial s’hi suma la pressió social i econòmica les
màfies rebràn de valent.  I és que ni
l’estat ni les grans organitzacions empresarials poden ignorar unes
organitzacions criminals que control.len 
un 11,3 % del P.I.B. italià. A més d’un 22% de la població italina que viu
en poblacions control.lades per les màfies. 
Aquestes dades aportades pel mateix artícle,  són una prova de l’enorme poder que han acumulat aquestes organitzacions
.  Però aquest  poder és alhora el seu principal
problema.  Ja que davant de la magnitud
del poder econòmic i territorial  que
han assolit l’estat italià ha d’actuar, si no vol veure’s d’aquí no massa temps
totalment eclipsat.

(La foto pertany a la presidenta de “Confindustria” Emma Marcegaglia.)

El enigma siciliano de Attilio Manca (amb el peu dret)

El enigma siciliano de Attilio Manca. Verdad y justicia en la isla de la Cosa Nostra.

Joan Queralt

Cahoba.

A partir la mort més que sospitosa d’un jove i prometedor uròleg, el periodista Joan Queralt comença a estirar un fil que ens mostrarà una part de la Màfia siciliana. 

La mort d’Attilo Manca, es produeix per sobredosi d’heroïna. Queralt ressegueix els darrers dies de la seva vida i així, a més de descobrir el per que de la seva mort (segurament haver tractat en Bernardo Provenzano). També veiem retratada la màfia de la ciutat de l’uròleg, Barcellona Pozzo di Gotto.  Un grup, petit, però molt compacte, que mantenen unes excel.lents relacions amb els caps més importants de Cosa Nostra: Riina, Brusca, Bontade i Provenzano.   Quan ja estem situats Barcellona Pozzo di Gotto en Joan Queralt ens empeny més enllà, cap a Messina. Messina durant anys ha estat considerat lliure de màfia.  Això però, ha estat un miratge que ha explotat la mateixa màfia per poder-hi actuar amb total impunitat. D’altra banda ja fa anys que ha quedat demostrat que el grau d’infiltració mafiosa a Messina i tot el seu entorn és altíssima.   

Alhora que en l’autor ens dona aquesta visió general del funcionament d’aquest sector de la màfia, no permet però que ens oblidem que dins d’ella i al seu voltant hi ha éssers humans.  Els intents dels pares d’Attilio d’aclarir-ne l’assassinat. Altres assassinats i la lluita per descobrir-ne els autors.  El brutal aïllament a que es veuen sotmesos els familiars de les víctimes. I alhora tots aquells que s’en beneficien.  Els intermediaris, els polítics, els empresaris, els metges que formen part de Cosa Nostra. O bé directament o bé com a còmplices. 

És potser aquesta part en que Joan Queralt adopta un to més vehement.  En ella denuncia  totes les complicitats que donen vida la Màfia. Tant les petites, com les grosses.  Tant les d’aquells que giren la cara als pares d’Attilio Manca, com els polítics, jutges,  i altra gent important que la cobreix, i utilitza. I que a la fi,  li garanteix la impunitat. Denuncia també amb força un estat desaparegut.

En resum estem davant d’un gran llibre de denuncia periodística. En ell s’hi solden tres grans temes:  l’assassinat d’Attilio Manca, el funcionament de la màfia a Barcellona Pozzo de Gotto i a Messina, i una clara denuncia de la impunitat de que gaudeix aquesta gent. I de les consqüencies terrorífiques que té el triomf d’aquesta llei. El retrat que fa l’autor de Gela ho explica tot.

Repeteixo, un gran llibre.

No sabeu pas (amb el peu esquerra)

No sabeu pas

Andrea Camilleri

Ed 62

Andrea Camilleri es conegut per les seves novel.les policíaques. Tanmateix ara ha escrit un llibre de no ficció.  “No sabeu pas” intenta perfilar la personalitat de l’anterior cap de caps de la màfia siciliana.  La intenció de Camilleri és descriure en Provenzano a través d’uns termes clau.  La idea no és  dolenta, però el resultat és força insubstancial.  Camilleri no explica res que  la premsa no hagués fet públic.  Pot ser interessant per aquells que es vulguin apropar a la figura de Bernardo Provenzano partint quasi de zero. Però no hi ha ni profunditat en l’anàlisi ni molt menys revelacions importants.  El llibre està muntat a parts iguals entre la xafarderia i l’article de premsa.   De fet després de llegir-lo m’ha quedat la sensació que Camilleri l’havia escrit o publicat per no quedar fora del fenomen que ha suposat “Gomorra”.  La veritat és que em sembla un simple operació editorial per aprofitar la onada.  A més, el llibre enlloc de ser una denúncia de la màfia siciliana transmet una certa simpatia i a voltes fins hi tot un admiració cap la figura de Provenzano.  La veritat és que ha estat un llibre decebedor.

Gomorra (amb el peu dret)

Gomorra, viatge a l’imperi econòmic i al somni de domini de la Camorra.

Roberto Saviano

Ed. Empúries

Traducció: Pau Vidal Gavilán

El primer que cal dir és que el llibre d’en Robeto Saviano és extraordinari. En ell Saviano aconsegueix de fer-nos un retrat de la Camorra. Però el que fa que aquest llibre es surti del normal, és la manera com Saviano aconsegueix donar-nos una visió tan general com detallada, i alhora tant des de dins com des de fora del “sistema Camorra”. Això ho aconsegueix superposant tres retrats que es van dibuixant i alhora entortolligant al llarg del llibre.

En el primer retrat Saviano ens descriu com funcionen els clans. Uns clans relativament petits, autònoms i independents . Que es veuen a si mateixos com empresaris que es dediquen a guanyar diners. Això sí uns empresaris que a més de comprar, vendre i negociar, assassinen, apallissen i extorqueixen. A banda de negociar amb qualsevol cosa que els doni benefici (drogues i sobretot armes) Aquests clans tant atomitzats, sovint entren en conflicte i lluiten entre ells en sagnants guerres. El que recalca Saviano tot sovint és que estem davant de gent que es consideren a si mateixos empresaris, homes de negocis. Ells només volen fer diners.

El següent retrat que ens fa Saviano és el dels efectes que té “el sistema”. Ens parla dels aparadors clivellats a trets sols per que cal provar nous kalashnikov. Ens mostra com capten la gent més emprenedora i alhora com estàn podrint la seva pròpia terra a base de residus. De fet el breu escàndol que va esclatar fa uns mesos amb la mozzarella italiana contaminada de dioxines. I les tones d’escombraries que soterren Nàpols són dos dels efectes del “sistema Camorra” sobre la societat civil. Un tercer efecte brutal són els morts, tant els dels propis camorristes, com els de gent innocent.

El retrat empresarial ens mostra uns clans que han fet un pas més en la lógica d’empresa, i ja no extorqueixen i prou. Venen serveis obligatoris, l’exemple de com Parmalat va arribar a ser la llet més venuda ,per no dir l’única llet venuda a la zona és brutal. Uns clans que a canvi del pagament asseguren des de manobres, fins que el transport funcioni correctament.

Tal i com deia abans, la superposició d’aquests tres retrats ens dona una visió de conjunt del “sistema Camorra”. Saviano fa quelcom extraordinari en mostar-ho sense ni una engruna de teorització. Cada cas, cada tema, cada matís ens l’explica a través de la descripció d’una realitat concreta. En fer això aconsegueix ,a banda de la visió global ja mencionada, que mai perdem de vista la realitat concreta. I aquest tret és a parer meu, la gran qualitat d’aquest llibre. A través de la seves pàgines, plenes de situacions reals, viscudes o contades aconsegueix de fer-nos assumir sense esforç una visió general, partint de visions concretes.

Per tant, cal dir-ho i repetir-ho, estem davant d’un gran llibre. Que a més descriu una realitat que no afecta únicament Nàpols o la Campània. Cal tenir present que des dels anys vuitanta del segle XX hi ha gent de la Camorra a Cànaries, a tot el litoral Valencià, i que a Barcelona se n’han detingut membres. Una altra de les qualitats de Gomorra és que està escrit molt i molt bé i atrapa de bon començament. L’únic punt negatiu és la traducció. Hi ha moments que embolica un xic la lectura. No és general i per tant no impedeix gaudir del llibre, però quant hi topes és molest. Caldria que Empúries la revisés.

Operació “Old Bridge” (amb el peu dret)

Fa uns  dies les policies italiana i l’F.B.I van detenir conjuntament un gran nombre de membres de la màfia siciliana tant als Estats Units com a Sicília.

Aquestes detencions, junt amb les d’alguns caps de la Camorra napolitanta, i de la ‘Ndrangeta són una gran notícia. Ja que sumades a les detencions dels darrers anys signifiquen que els estats es prenen seriosament el crim organitzat.

Hi ha però una notícia molt millor encara que les detencions. Segons la premsa la Màfia siciliana i la seva cosina germana nord americana tene problemes per trobar "vocacions".  Si no troben reclutes i continua la pressió policial i judicial mica en mica la Màfia siciliana anirà desapareixent.  A la premsa no es menciona aquest punt pel que fa a la Camorra o a la ‘Ndrangeta. Tant de bo que també sigui així.

És fàcil que sentim comentaris argüint que si desapareix la Màfia siciliana el seu lloc l’ocuparà una altre organització. Això és sols cert en part. Que si finalment es pot el.liminar aquests grups altres delinqüents gestionaràn els negocis il.legals que deixin  és clar. Però no serà el mateix, ja que per molt joves o violents que siguin mai aconseguiràn una "respectabilitat" i una institucionalització tant gran com té  la Màfia. Sense aquests dos aspectes, un grup criminal  és simplement això i no una organització centenària, bén organitzada i amb molts tentacles dins la societat. És per això que és tant important tombar aquestes organitzacions.  I és per això que aquesta manca de vocacions és una gran notícia.

Ara sols cal esperar que la pressió policial continuï, després de les eleccions americanes i italianes, governi qui governi.