ESTRIPSIPEDAÇOS

És de llarg la pitjor sèrie de l’univers Star Trek . Ens explica el primer viatge d’una nau estel.lar amb curvatura 5, la Nx-01. En un moment en que encara no s’ha creat la Federació Unida de Planetes. Estrenada el 2001 i cancel.lada el 2005 llença a la brossa una premissa molt interessant. Tanmateix anem a pams.

El primer que falla ja és el mateix argument. No ens explica les dificultats i els primers passos de la humanitat movent-se per l’espai a aquelles velocitats i distàncies. Sinó que en pocs episodis l’Enterprise NX-01 es mou entre civilitzacions més avançades com peix a l’aigua. I s’emboliquen en una estranya “guerra freda temporal” que sols serveix per omplir episodis.

A la sèrie li falten idees. Si heu vist altres sèries de l’univers Estar Trek és evident que Star Trek Enterprise segueix patrons assajats per a elles, cosa que converteix la successió d’episodis en quelcom avorrit. I per pal.liar-ho recorren a grans arcs argumentals que ho empitjoren tot encara més. Forcen fis el límit els viatges en el temps (guerra freda temporal) i la destrucció del planeta Terra.

Els actors són mediocres tirant a dolents, el capità Archer (Scott Bakula) és una pose ambulant. T’pol (Jolene Blalock) un bust rìgid amb cap carisma. Trip (Trinner) i Reed (Keating) ambdós igual de nefastos. De la tripulació sols Linda Park (Hoshi Sato) és acceptable. I destaca com un colós John Billingsley, dr. Pholx . L’únic personatge amb carisma, que quan apareix genera interès. Un altre personatge que destaca és l’andorià Shran (Jeffrey Combs).

Alhora que la troca es va enredant amb l’únic objectiu d’anar farcint episodis una altra premissa interessant es crema de forma inexorable. Em refereixo al procés de creació de la Federació de Planetes. Tal i com ho plantegen esdevé un procés totalment inevitable construït sense cap gràcia ni interès. Sens dubte en unes altres mans hauria resultat fascinant, però a Star Trek Enterprise esdevé igual d’avorrit que la resta de trames.

En resum, una Spin Off tant obviable i oblidable com la nefasta cançoneta de la careta de la sèrie. No aporta res a l’únivers Star Trek.

Jordi Riu

Trescafocs

Ed. Chronos

Adrian Tchaikovsky

A la que comences a llegir “Trescafocs” quedes  atrapat.  Arrenca com un llibre d’aventures en un món trinxat pel canvi climàtic, protagonitzat per tres joves.  I quan acaba te n’adones has assistit a una profunda reflexió sobre com s’afecten mutuament, i de forma multidireccional la política, la tecnología, i el canvi climàtic.  I tot encapsulat dins una trepidant novel.la absolutament addictiva.

La primera cosa que enganxa de “Trescafocs” són els tres protagonistas, Lupé, Hothep i Mao.  En tot just una dotzena de planes Txaikovsky els dibuixa i els omple de vida i personalitat. La segona cosa que et manté en tensió de principi a final és la duresa de la missió que afronten els protagonistas i la dificultat de sobreviure en aquell medi  ambient.  De fet la lluita constant contra un clima  letal és una de le constants de la novel.la.  A la darrera part  hi apareixen un seguit d’el.lements relacionats amb la tecnología que de cop doten de profunditat tot el llibre.  Fins arribar a un final brutal que et permet tornar a agafar aire de bell nou després d’aguantar la respiració durant 186 planes.

Estem davant d’una magistral novel.la curta que sense que ens n’adonem ens porta a captar l’enorme complexitat que hi ha  en l’interacció constant de les nostres vides individuals, els sistemes socials, polítics i econòmics dins els quals vivim, l’impacte de la tecnología tant en les nostres vides com en tots aquests sistemes.  I com tot aplegat afecta el nostre entorn que alhora ens afecta i condiciona en tant que individus i en tant que societat.  I tot això sense ni una coma de més , i sense que deixi de ser en tot moment una extraordinària novel.la  entre la distopia la ciencia ficció i l’aventura.

Extraordinariament magnífica.

Jordi Riu

Axí es perd la guerra del temps (amb el peu dret)

Amal El-Mohtar; Max Gladstone.

Mai Mes.

La Blava i la Roja són les dues millors agents de dues entitats enemigues que lluiten una guerra a mort per imposar-se i esdevenir així l’únic futur possible per la humanitat. L’entitat a la qual pertany la Blava és orgànica i s’anomena Jardí, la de la Roja és matemàtica i tècnica i té per nom Agència. El seu camp de batalla són les diverses línies temporals que genera la humanitat al llarg del temps.

Aquest context és ja de per si embriagador. Però el que fa fascinant i extraordinària la novel.la és el fet que entaulen una relació epistolar, i d’ella neix un “amour fou”. La novel.la és clarament una novel.la romàntica de genere epistolar. L’intercanvi de cartes i l’espera de les respostes marca el ritme. I ens introdueix més i més profundament en les ànimes de la Roja i la Blava. El contrast entre el context de viatges en el temps a passats i futurs tant reconeixibles com fantàstics. I la relació epistolar de termes i format clàssic aporta una tensió que ens ajuda a deixar-nos dur per la pendent tant de l’enamorament de la Blava i la Roja com del seu enfrontament. La tensió és el que fa funcionar la novel.la. La tensió entre les dues entitats oposades. La tensió entre les dues protagonistes Blava i Roja que també es troba en els seus caràcters a banda dels seus orígens.

En resum, una novel.la magnífica i fascinant que ens insinua futurs més enllà de qualsevol imaginació i paradoxes espai- temps embogidores. Però vestides de novel.la romàntica decimonònica. Tanmateix no espereu l’amanerament del segle XIX, ja que com en tota guerra no hi manca ni l’acció trepidant ni la violència.

Jordi Riu.