L’anàlisi dels marcs de la parla (V)

V. Qui és “el parlant”? Una dissecció.

Així que després d’examinar dues qüestions -les reproduccions i la gestió de la informació- podem arribar a veure que el model tradicional de l’actor individual no acaba d’encaixar amb allò que passa en el parlar ordinari, especialment el de la mena informal, conversacional. Per trobar-hi un encaix caldrà que ens desplacem més enllà de les idees que serveixen de fonament a l’anàlisi sociològica tradicional, que compartimenta l’individu en múltiples papers però no considera necessàries més fragmentacions. Hem apuntat idees en relació a aquesta reorientació al llarg del llibre; però aquí ja pertoca de reunir-les i clarificar-les.

Comencem per un element dels segments d’experiència que ja s’ha discutit: els connectius. Una organització de la interacció que tingui sentit demanda que es puguin connectar correctament els actes a la seva font. Ordinàriament, en la interacció oral aquests recursos solen ser efectius, per bé que quan un professor salta i pregunta “Qui ho ha dit, això?” la cosa pinta com que hagin fallat.

El primer aspecte que cal notar sobre els connectius i les fonts és que, com passa amb tot, poden ser objecte de transformacions, i especialment d’estrafaccions. Quan jo dic:

Quan anàvem a tercer teníem un mestre que era terrible. Era molt curt de vista. Aleshores, ens assèiem al final de la classe i li preníem el pèl. Donàvem expressament respostes incorrectes. I ell xisclava, “Qui ho ha dit, això?”

sóc jo la font d’una petita història que porta inserida una afirmació atribuïda a un altre,[1] on pren la forma d’una cita directa.[2] Per tant, el mestre és la font estrafeta -o se’n podria dir, “imputada” o “inserida- i el connectiu emprat (“I ell xisclava”) és dels dissenyats per a mostrar l’atribució d’aquesta mena de fonts. Certament, és la mena de connectius que he tractat en la primera disquisició sobre el tema.

El segon aspecte a tenir en compte és un que ens hauria de permetre -en principi- de copsar fins a quin punt el primer s’ha d’agafar amb pinces. Quan un individu -posem-li en Joan- fa una manifestació ordinària en una conversa natural ordinària, diríem que ell n’és la fonts en dos sentits diferents. Ell fa de principal o generador[i], la part o individu a qui es responsabilitza d’haver assumit voluntàriament el posicionament que evidencia el significat de l’enunciat. I és alhora l’emissor de l’afirmació, ja que ell mateix fet actua de fet com la caixa de ressonància des de la qual es transmet el so articulat. Ara bé, quan en Joan agafa la trucada de telèfon de la Maria i, a tall de favor, s’adreça a Harry i li diu “La Maria vol saber si hi pots anar aquest vespre,” aleshores semblaria que en Joan ja no intervé amb aquesta potestat dual. Ell fa d’emissor de la invitació; però la generadora responsable n’és la Maria, fins i tot encara que, com diem, no l’hi hagi fet arribar en persona. I fixeu-vos que és fàcil imaginar-se que la invitació es pugui estendre’s en nom de la Maria i de la seva companya de dormitori, cosa que evidencia que el principal és una posició que pot incloure més d’un membre.

Cal dir que el mot “emissor” pot crear una mica de confusió. Quan en Joan respon el telèfon i diu “Digui’m”, la Maria pot ser que esbrini a partir del seu to de veu si la trucada és inoportuna o no. I si en Joan atén una trucada a la porta, també es poden deduir coses de la seva conducta corporal, coses que bé poden confirmar, contradir o matisar allò que està dient aquí i ara. Es podria dir, per tant, que en Joan no només emet les seves afirmacions, sinó que les anima.

Quan en Joan, com a favor, passa un missatge de la Maria a l’Oriol, el més probable és que la veu li surti en un to neutral i que l’acompanyament de gestos sigui relativament poca cosa. De fet, aquesta mena de transmissions compten amb uns posats extralingüístics específics. Amb tot, si en Joan està disgustat amb la Maria i sap que l’Oriol també ho està, pot ser que tapi la boca del telèfon amb la mà i imiti alguns dels trets “expressius” de la manera de parlar de la Maria, això és, el seu estil, amb la qual cosa estarà traslladant la parla d’ella a més d’allò que s’ha parlat. I de fet, sembla ser que sempre que un individu en la conversa ordinària cita directament algú que està absent, el segment citat acaba traginant l’esforç paralingüístic i cinètic que expressa l’edat, el sexe, la classe, etc. de la persona citada, esforç que fa que la presentació cobri vida. I tot això es pot donar tant si es vol caricaturitzar com si no. Per tant, com en les afirmacions que fa en Joan en nom propi, hom pot dir que no només emet el missatge de la Maria; també l’anima.

Un cop s’ha vist que la font comporta dues funcions -i que aquestes les poden acomplir individus diferents, és hora de tornar-se especialment prudent. I és que tot fa pensar que cadascun dels dos elements du a terme el seu rol en estrats diferents del marc, i si això no es té present, el concepte de font pot abocar-nos a una profunda confusió. En relació a la trucada de telèfon, la clau no és que en Joan i la Maria siguin persones diferents, sinó que la responsabilitat afecta al significat intern de l’afirmació (o acte), mentre que l’animació apunta a una altra cosa, això és, al procés de transmissió. Com a conseqüència, per tant, un cop se li ha penjat el telèfon a la Maria, si l’Oriol es girés i digués: “Vull saber si t’agradaria de venir avui amb mi a ca la Maria aquest vespre,” aquí el principal i l’animador tampoc no serien ben bé el mateix. Aquí el “jo” implícit en “vull” designa una entitat a la qual se li pot assignar responsabilitat, i malgrat que aquest pronom es distingeix pel fet que es refereix a quelcom que es pot identificar amb l’animador,[3] no hi ha cap necessitat de què s’hi refereixi en virtut del seu rol d’animador. Allò que realitza l’animació, òbviament, és un organisme relativament identificable que no funciona pas com a signe referit a cap altra cosa; no funciona pas referencialment, sinó físicament. (en un sentit analític, l’animador equival més a la tinta amb què s’ha imprès el mot “jo” que no al referent d’aquest mot.)

Pareu atenció al fet que la diferència entre animador i principal afecta als casos d’inserció de cites de parla. Que en Joan citi una afirmació de la Maria implica per a la Maria l’adopció d’un rol que té dues cares; és la presumpta animadora a qui s’atribueix la pròpia afirmació, i alhora aquesta afirmació seva (“Digues-li a l’Oriol que vull saber si li agradaria de venir a casa aquest vespre”) conté un connector, “que vull”, emprat per a afirmacions inserides atribuïdes a un presumpte principal .

Deixeu-m’ho repetir. Tot i que està clar que el pronom “jo” es refereix al parlant, i que és cert que el parlant constitueix una entitat biogràfica específica, això no vol pas dir que aquesta entitat quedi inclosa tota sencera, en la totalitat de les seves facetes, cada cop que se la cita. Perquè allò que constitueix el parlant es pot considerar que inclou un conjunt de coses diferents, que estan entrelligades en part per raó de les nostres creences culturals sobre la identitat. Per tant, el referent de “jo” en les afirmacions “jo tinc fred”, “jo me’n faré responsable” i “jo vaig néixer un dimarts”, es desplaça, per bé que de maneres que no són fàcils de descriure.[4] Molt més clara és la diferència entre els “jo” quan hom diu “jo demano disculpes” com a resposta al fet d’haver interromput la declaració que un altre ja havia iniciat, o com a resposta a l’atribució de culpa d’una malifeta comesa dos anys abans.[5]

Vista la diferència entre animador i principal, vist que els individus acostumen a reproduir bocins d’experiència passada, la qual es vehicula tot ubicant el “jo” en laminacions diferents, i vist que aquest “jo” en qualsevol d’aquestes posicions es pot referir a matisos diferents d’un mateix, ara podem començar a apreciar la feina que fa el pronom de primera persona i la feina que cal posar-hi per entendre aquesta feina. Quan un individu emet la declaració “(Jo) tinc la impressió que (jo) t’haig de fer saber que aquella nit jo estava enfadat i que (jo) li vaig explicar tot a la Maria,” hi ha emplicades tres entitats estàndard. Hi ha l’animador (una màquina transmissora que està totalment en situació); hi ha la persona mateix que s’està adreçant, aquella que el qui parla presenta com la que es fa responsable i accessible a l’oient, la persona mateix que el parlant ha vingut a mostrar en aquell moment, l’un mateix que per cert cal assumir que està íntimament orientat al rol d’animador del seu propietari; i després hi trobem l’un mateix com a protagonista, el principal de l’acció inserida que s’està relatant, una persona que el parlant ja no acaba de sentir que sigui aquell en nom de qui parla.[6][ii]

Tampoc no cal que el parlant hagi de desxifrar aquestes entitats estàndard. Mireu si no aquest bocí de melodrama:

“No hi ha excusa. Tens raó d’odiar-me. Jo mateix estic començant a fer-ho”

Si s’expressa amb passió, aquest enunciat es converteix en una mena de paradoxa. Al capdavall, qualsevol que s’identifiqui amb els estàndards en base als quals es jutja l’acusat (i trobi que aquest fa curt) no pot ser ell mateix tan mala persona -i no n’és, en la pròpia mesura que ell mateix creu apassionadament que n’és. Qui s’autocompadeix és, en certa mesura, precisament això, i just en aquesta mesura no és el “jo mateix” a qui es menysvalora. Representa la secreció d’un nou jo mateix durant el propi procés en què testimonia la valoració que està duent a terme de si mateix.

Per bé que aquestes consideracions sobre la font ajuden a aprofundir els conceptes de descripcions, reproduccions i insercions, cal acceptar que fins ara ho he plantejat d’una forma molt acotada. Com deia, en les converses de la classe mitjana americana contemporània, les cites directes i indirectes solen fer-se en primera persona del singular i tercera persona del singular en tant que fonts insertades, i comporten l’ús de connectius que distingeixen el segment citat del segment en què efectivament s’està presentant en aquell moment. Ara bé, en moltes cultures trobem pràctiques d’emmarcament que són diferents. En la cultura popular, per exemple, es fa molt ús dels adagis, dites, frases fetes i elements semblants, en els quals el principal atribuït no és un individu sinó més aviat com una mena de saviesa del poble. Encara més, en moltes cultures el parlant pot citar l’opinió de criatures mítiques, forces espirituals, etc. I en algunes llengües -en podem trobar exemple en les dels indis americans- la font d’una acció descrita no s’expressa per la relació entre un pronom i un verb sinó mitjançant un sufix verbal.[7]

Encara cal estendre una mica més totes aquestes nocions sobre emmarcament. Per bé que la nostra societat no es distingeix en el cultiu de les competències de narrar llargues històries, hi ha altres pobles que exploten molt més aquest art. En tot cas, com suggeria, es pot defensar l’existència d’un continu entre la reproducció unilineal d’un esdeveniment per així de passada a un amic fins el que seria la representació fil per randa d’un succés der forma extensa per un contaire experimentat davant d’una sala d’oients atents (admetent, per descomptat, que durant el procés els oients es transformen en audiència). A partir dels animadors que diuen representar un fragment d’un succés passat, només hi ha un pas amb el mestre que llegeix una història als seus alumnes a partir d’un llibre, tant si el relat pretén ser històric, com de ficció, com si és un flagrant conte de fades. D’igual manera, les declaracions i les accions dels protagonistes seran objecte de cita, per bé que aquest cop no provindran de la pròpia experiència passada del relator. I a partir d’aquí, començant per les lectures fetes dalt l’escenari, hi ha només un pas fins al teatre amb tots els ets i uts. Almenys des d’un cert punt de vista, aleshores, ens trobem amb un camp d’anàlisi compartit entre l’organització de petites històries explicades de passada i l’organització de guions dramàtics que s’ofereixen comercialment.

A partir d’aquesta perspectiva més ampliada, podem examinar el fet que l’animació es pot fer a distàncies variables. Un titellaire manega els fils a un metre del titella a qui dona vida. Un ventríloc s’acosta més el ninot per poder-lo manipular per darrere i aparentar que és l’emissor real del so. Un jugador d’escacs té sempre les peces a l’abast, els seus peons, les seves figures. Un actor de teatre encara treballar més a prop, ja que manipula les pròpies extremitats i els propis llavis -com, fins a cert punt, també fem nosaltres quan citem a algú durant la parla ordinària. D’on sigui que treballem en la vida diària quan estem parlant per nosaltres mateixos, això queda per tractar.

Tot plegat ens obliga a refinar la cosa un grau més. Quan una actriu pren a l’escenari el paper de Celia Coplestone, està animant una persona simulada, un personatge d’escena. Pel fet d’agafar una configuració física similar -amb el seu propi cos- pot, degudament abillada, projectar entitats l’estatus dels quals són d’un altre ordre; un personatge històric, una deessa, un zombi, un vampir, una dona mecànica. I, és clar, si una actriu fa veus des de les bambolines, pot animar configuracions que no li són pròpies: un fantasma, un animal de drap, una cadira garlaire, etcètera. Per a aquestes configuracions diverses que una actriu (o actor) pot animar, ens cal un rètol genèric: en direm figures. I no cal excloure que la nostra actriu animi en el parlar de la vida real fora de l’escenari en nom propi. El terme “personatge” podia fer el fet igual que figura si no fos que ens predisposa a cap a la forma humana.

Un últim refinament. En la conversa ordinària, aquell qui pren una posició, el qui és responsable del que diu o fa -en el sentit de ser el principal o el generador- és també probable que sigui la persona que ha decidit quina posició li cal prendre. Però, és clar, hi ha molts sistemes d’interacció en què la tasca de valorar la situació i diagnosticar allò que cal fer en aquelles circumstàncies es traspassa en part o del tot a un especialista d’alguna mena. Aleshores, la persona en nom de la qual es compra un paquet d’accions no cal que sigui la persona que va decidir quines accions li convenia de comprar. Per tant cal deixar espai per a la funció d’una mena d’estratega.

El repertori de termes bàsics ha quedat ja quasi complet: principal, estratega, animador i figura. Un individu que s’implica en una conversa ordinària pot funcionar simultàniament en totes quatre potestats. Però a la que es produeixen transformacions, les funcions deixaran de coincidir. A The Cocktail Party, Celia Coplestone és la generadora fictícia de les seves paraules així com l’animadora fictícia; però, és clar, l’animadora real (durant la primera temporada) va ser Irene Worth. I pel que fa al generador real -de fet, no n’hi ha cap. Eliot és l’autor de la peça i és per tant qui s’empescà els diàlegs de Celia. Però ell no és socialment responsable d’adoptar la posició que Celia adopta, només reponsable d’haver escrit un guió de ficció, una peça de teatre. Ser l’autor d’una frase i qui la produeix són coses del tot diferents.

[1] La pròpia afirmació oculta el contracte del qual depèn, un acord tàcit del qual em refio com fa tothom. Al capdavall, no t’estic fent cap afirmació de forma oral sinó que te n’ofereixo una transformació impresa adreçada no pas a tu mateix sinó a qui sigui que acabi llegint la pàgina. Així, l’explicació del text susdit és de fet una cosa que passa entre cometes, excepte que aquestes cometes agafen el llibre sencer. Sembla ser que els llibres expositius de tota mena es presenten com si el seu contingut fos pronunciat per l’escriptor a un receptor particular -”benvolgut lector”- quan en realitat el que es produeix és una estrafacció impresa d’aquesta mena de comunicació. Encara més, si ara jo comparés per escrit un intercanvi recollit del text imprès d’una obra teatral i un intercanvi genuí presenciat al carrer, cada transcripció es referiria de forma inequívoca a una cosa, un fragment de text en el primer cas i, en el segon, un fragment de comportament efectiu; però a més a més, la transcripció del text presentaria de forma completa el que hi havia en el text, mentre que la transcripció de l’intercanvi real presentaria només un apunt esquemàtic del que havia passat, l’esquematisme del qual podent ser motiu de discussió. I pel que fa a l’estatus d’aquesta nota a peu de pàgina (i encara, el comentari sobre aquesta mateixa nota, i el comentari sobre el comentari), em refugio en l’argument emprat al prefaci en relació a la capacitat del llenguatge ordinari.

[2] Charles Fillmore (“Pragmatics and the Description of Discourse”, text no publicat) suggereix que en anglès, a més de les cites directes i indirectes, les insercions poden aparèixer en forma de parla “representada”, com en el seu propi exemple: “Que ho podria tornar a provar? Li demanà a la mare.”

[3] El ”jo” i el ”nosaltres” singular de distància (de distància perquè qui respon cal comptar que usarà formes de tracte indirecte, p.e. ”El General voldria sortir ja?”) sembla que es refereixen al parlant des del propi punt de vista del parlant i, per tant, cal distingir-los d’orientalismes que no són així, com quan es diu ”Aquest bàrbar indigne necessita trenta litres de gasolina,” així com de les versions occidentals ”l’autor…,” ”aquest reporter…”, ”aquest testimoni…,” etcètera. El ”nos” reial, està clar, s’ha de distingir dels ”nosaltres” habituals de referent plural (que varia també de formes interessants), i del ”nosaltres” parental, que tractem més endavant, que pot voler dir ”tu”.

[4] És un fil argumental associat a Ludwig Wittgenstein. Vegeu les seves Philosophical Investigations, trad. G.E.M. Anscombe (Oxford: Basil Blackwell, 1958), 2a pt, sec. 403-410. És ben clar que els parlants disposen d’un ampli ventall d’expressions, algunes purament gestuals, per a referir-se a les pròpies accions passades, que poden ser censurables o lloables; per la qual cosa s’asseguren de què el “jo” que presenten als seus recipients quedi ben diferenciat del “jo” responsable de les accions en qüestió.

[5] Un altre exemple. Als congressos de medicina és habitual sentir el següent en el període de preguntes: “Jo desitjaria incidir més en aquest tema? L’any passat jo vaig visitar un home obès de 45 anys…” La persona que fa la consulta parteix de la seva experiència clínica, una recopilació que els metges solen tractar de manera impersonal quasi com si fos un corpus oficial, i al que es poden referir sense pecar d’immodèstia personal. Un metge lligat a un hospital reconegut també podria dir “L’any passat vàrem visitar…” Aquesta facilitat per a canviar el segon “jo” (de l’explicació d’abans del metge) contrasta amb la pràctica impossibilitat de canviar el primer “jo”, cosa que reforça clarament l’argument de què el referent no és el mateix.

[6] Tot plegat suscita el tema de la multiplicitat dels ”jos”, tot plantejant preguntes que ara mateix no tenen resposta. Per exemple, el 1973 vaig sentir un locutor de ràdio que llistava els noms dels músics que havien estat tocant durant una hora i aleshores va i diu: “i el presentador ha estat un servidor de vostès: Don Smith”. Aquí, a falta de l’ostensible inserció, hi prenen part tres entitats subtilment distingibles: l’individu que havia estat presentant durant la darrera hora, l’individu que estava animant la locució, i el personatge perdurable que darrera de tots dos rebia els pagaments de l’emissora i reenviava les notificacions a hisenda des de la seva última adreça. Si el locutor hagués dit: “El vostre presentador ha estat Don Smith”, els oients podrien haver interpretat que la persona que els estava parlant en aquell moment era algú altre que Don Smith. I si hagués dit “El vostre presentador és Don Smith”, els oients podrien haver interpretat que malgrat que ara mateix els estava parlant Don Smith, la persona que havia estat fent el programa era una altra. (És interessant que el presentador del programa fes la impressió d’estar incòmode d’usar una expressió tant passada de moda com “servidor de vostès”; però va semblar donar a entendre que no havia trobat altra manera d’expressar el que volia dir.)

[7] Com sembla que passa en Wintu i en Tonkaxa. En relació a aquest darrer, vegeu Harry Hoijter at al., Linguistic Structures of Native America, Viking Fund Publication in Anthropology No. 6 (Nova York: Viking Press, 1946), esp. Pàg. 310, referència que agraeixo a Joel Sherzer.

[i] Originator: generador

[ii] Animate: donar vida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *