Les pel·lícules parlades

Traducció de fragment de Bryson, Bill (2013) One Summer. America 1927. Londres: Random House. Pp. 441-444. www.billbryson.co.uk

Les pel·lícules parlades foren la salvació de Hollywood, però una salvació que comportà un cost molt considerable -en ansietat per a estrelles i productors, en nous costos d’equipament per a estudis i sales de cinema, en pèrdues de llocs de treball per a milers de músics l’acompanyament dels quals ja no calia. El temor més gran per a la indústria al principi era que el cinema amb so no acabés essent més que una moda passatgera -una possibilitat ben angoixant tenint en compte la inversió que requeria la capacitat de fer pel·lícules parlades. Totes les sales de cinema del país (els EUA) que volguessin passar cintes amb so havien d’invertir entre 10.000 i 25.000$ en equipament. Per als estudis, un plató sonor totalment equipat costava com a mínim mig milió de dòlars -i això assumint que l’estudi podia obtenir l’equipament de gravació suficient, ja que la demanda de seguida superà l’oferta. Un productor desesperat, en no poder fer-se amb tot l’equipament necessari, va pensar seriosament de filmar la pel·lícula normalment a Califòrnia però amb el so gravat, a través de la línia telefònica, amb l’equipament que tenia a New Jersey. Per sort, va poder adquirir un mínim d’equipament i no li va caldre descobrir, com ben segur hauria passat, que el seu muntatge a llarga distància de cap manera no li hauria pogut donar una reproducció decent.

Un cop equipats, els estudis sovint descobrien que els calia trobar ubicacions noves, més silencioses, en les quals calien també condicions de treball més silencioses. “Quan s’ha de rodar una escena, els fusters han de deixar de picar, i els pintors no poden cantar mentre treballen”, explicava ponderadament un observador. Els camions no podien fer sonar el clàxon o avivar els motors. No es podien fer petar portes. Fins l’esternut més pulcrament ofegat podia espatllar una escena. Al principi, moltes pel·lícules es van filmar de matinada per minimitzar les complicacions del soroll de fons.

Un altre cop molt dur va ser la pèrdua dels mercats estrangers. Més d’un terç dels ingressos de Hollywood venien de l’exterior. Per vendre una pel·lícula muda a fora, només calia inserir-hi nous rètols amb text; ara bé, quan encara no s’havien inventat els subtítols o el doblatge, les pel·lícules sonores només es podien emetre allà on la gent parlava la llengua en què s’havia fet la pel·lícula. Una de les solucions va ser fer versions múltiples d’una pel·lícula, en què  el plató era únic però hi podia haver fins a deu equips diferents d’actors de diferents llengües filmant una versió rere l’altra.

Tots aquests problemes es van superar, és clar, i les pel·lícules parlades de seguida van tenir un èxit que va superar fins les expectatives dels més fantasiosos. El 1930, ja pràcticament tots els cinemes dels Estats Units tenien so. Les audiències van saltar de 60 milions el 1927 a 110 milions el 1930. El valor de la Warner Bother’s es disparà de 16 milions a 200 milions. El nombre de cinemes que tenia en propietat o subcontractats passà d’un a set-cents.

Als talkies de bones a primeres en deixen sovint speakies, tot i que a vegades també se’n deien dialogue pictures, “pel·lícules dialogades”. Durant un temps, no quedava del tot clar en què consistien les pel·lícules amb so. Una pel·lícula que oferís música gravada però sense diàleg es deia que era With Sound, “amb so”. Si a més contenia alguns efectes de so, es deia que era With Sound and Effects. Si hi havia qualsevol mena de veu gravada, era una Talking Picture, una “pel·lícula parlada”. Si era una pel·lícula amb tots els ets i uts, amb veus i sons de tota mena, era una All-Talking Picture, una “pe·l·lícula parlada del tot.” La primera pel·lícula realment parlada del tot va ser “Els llums de Nova York” el 1928, però el nivell de qualitat del so feu que encara portés també subtítols.

La revista Variety l’estiu de 1927 explicava que a Hollywood hi havia uns quatre-cents estrangers que treballaven com a actors o en altres tasques creatives, i que més de la meitat dels papers principals els feien actors nascuts a l’estranger. Pola Negri, Vilma Bánky, Lya De Putti, Emil Jannings, Joseph Schildkraut, Conrad Veidt i molts altres d’Alemanya o de l’Europa central eren grans estrelles, però això era perquè el públic no podia sentir els accents. La Universal i la Paramount estavan dominades per estrelles i directors alemanys. Es deia, només mig en broma, que la Universal tenia l’alemany com a llengua oficial.

Uns quants actors europeus -Peter Lorre, Marlene Dietrich, Greta Garbo- s’adaptaren o fins i tot progressaren dins el nou règim sonor, però la majoria d’actors amb accents estrangers es van trobar sense feina. Jannings, el guanyador del primer Premi de l’Acadèmia d’interpretació (els actuals Òscars), va tornar a Europa i es va passar els anys de la guerra fent pel·lícules de propaganda nazi. Rere els escenaris els europeus encara progressaven, però en pantalla les pel·lícules passaren a ser un producte cent per cent nord-americà.

Tot i que l’impacte de tot això als Estats Units es va notar poc, globalment els efectes van ser profunds. El públic d’arreu del món es va trobar de sobte exposat, sovint per primer cop, a veus nord-americanes, vocabulari nord-americà, la pronúncia, la cadència i l’ordre dels mots de Nord-Amèrica. Conquistadors espanyols, cortesans isabelins, o personatges de la Bíblia de sobte parlaven en veus nord-americanes -i no sols de tant en tant sinó una pel·lícula rere l’altra rere l’altra. L’efecte psicològic d’això, especialment en el jovent, és difícil d’exagerar. Amb la parla nord-americana venien pensaments nord-americans, actituds nord-americanes, el sentit de l’humor i la sensibilitat nord-americanes. Pacíficament, per accident, i quasi sense que es notés, els Estats Units s’acabaven de fer amos del món.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *