Com ara fa un fred que pela, augmenta el consum d’electricitat. I com a l’Estat Espanyol les coses són com són, el preu de l’electricitat augmenta molt. És un mercat “lliure” controlat per dues o tres empreses, a l’hora de la veritat. Les famoses elèctriques. Això farà que només d’avui per a demà, “la llum” pujarà un 7%. I encara hi ha qui dubta d’instal·lar panells solars.
Però hi ha una altra qüestió que em crida l’atenció des de fa temps. L’enllumenat dels carrers. Des de fa dècades, els carrers s’enllumenen d’una manera prou intensa. Enrere han quedat aquelles bombetes d’incandescència que hi havia a les cantonades en els anys seixanta del segle passat.
Cap als setanta, van començar les làmpades “fluorescents”. Les de descàrrega en una atmosfera enrarida. Les primeres van ser les de mercuri. De llum blanca, van suposar una revolució. Per primera vegada, els carrers dels pobles i les ciutats estaven enllumenats. Com a efecte secundari, els habitants del país varem perdre de vista el cel nocturn. Però ens semblava que valia la pena. D’altra banda, les làmpades anaven perdent eficiència, però a poc a poc.
Molt més endavant, les de mercuri, que tenen una vida limitada, varen ser substituïdes per les de sodi, de color groc. Aquestes sembla que es podien regular en intensitat. El preu de les factures de l’enllumenat públic començava a ser molt alt.
Ara fa pocs anys, han arribat els LED. Però d’aquests, n’hi ha bàsicament de dos tipus. Els de llum fonamentalment blava (que es veuen molt blancs) que són més barats i que tenen efectes perniciosos a llarg termini sobre la salut. Perquè es veu que el nostre organisme regula el ritme de son vigília en funció d’aquests colors (freqüències). I hi ha els més ataronjats, que són més recomanables (i, de moment, més cars). Per entendre’ns, són els que s’anomenen de 6000K (els blancs) i de 3500 – 4000K (els ataronjats). Que vol dir que el color que emeten correspon al d’un cos negre escalfat a 6000K o a 3500 – 4000K. Només hem de recordar que el carbó, per exemple, quan es crema passa del color negre al taronja. I si fem que creme més de pressa (bufem, com es fa a les forges) el color de la brasa es fa quasi blavós.
Però hi ha un detall que és el que realment em crida l’atenció. L’objectiu de l’enllumenat públic sembla ser enllumenar els carrers. Els anys setanta, a molts dels carrers hi havia cases. De manera que es va començar enganxant les faroles a les parets. I quedaven a l’alçada d’un primer pis. Posem a quatre o cinc metres d’alçària. Amb el temps, aquests fanals s’han substituït, sempre que s’ha pogut, per faroles enganxades al terra. Però aquestes sempre són molt més altes. En realitat, els llums arriben a estar a l’alçada d’un tercer pis. I la conseqüència immediata és que el carrer queda fosc. Queda fosc perquè l’energia lluminosa que emet el LED o la bombeta del tipus que siga es propaga en totes direccions. La intensitat lluminosa és aquesta energia repartida per la superfície d’una esfera. I com que la superfície d’una esfera és 4π2 (elevat al quadrat). I si augmentem la distància del focus a la superfície del carrer, la intensitat de l’enllumenat disminueix amb el quadrat de la distància. Doble distància, quarta part de la intensitat. De manera que, quan més lluny està el fanal, pitjor enllumenat està el carrer.
Per això no entenc per què els pals que sostenen els fanals són tan alts. Perquè al final, els carrers queden foscs mentre que els primers i segons pisos estan sempre enllumenats, tant si ho volen com si no.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!