Es veu que el tancament, que ara en diem confinament, serà llarg. I se’ns farà llarg, també. En part, perquè les notícies que ens arriben de fora no són engrescadores. Sembla que estem governats, des del primer fins el darrer, per una colla d’ignorants narcisistes que estan convençuts de la seua pròpia importància. I clar, així, el virus s’escampa com vol i ens empesta a tots. I també perquè estar tancat a casa és com una pena de presó. D’arrest domiciliari, parlant amb més precisió. I, com a una pel·lícula d’aquelles americanes de baix pressupost, si ixes, et trobes des d’un policia d’un cos o altre, local, nacional, guàrdia civil o autonòmic fins a un militar (sovint sense cap protecció contra el virus) que et fa tornar al teu lloc. Això, si no et multa, et deté o t’arriba a colpejar. Cadascú fa el que sap fer.
En altres casos, el confinament és encara pitjor. No només per als que tenen fills menuts a casa, que és un calvari. Per als que tenen malalts amb Alzheimer, per exemple és, directament, un infern. I així, cadascú se sap lo seu, com es diu a la Plana.
Per això, com que l’espera es farà llarga, he pensat que puc anar penjant alguns poemes. I, per començar, un d’un amic. Manel Alonso i Català. Un home de poble, del poble de Puçol. Una bona persona i un magnífic escriptor. De moment, us en deixe un. Com que el general que diuen que dóna el “parte” cada dia ens diu que som soldats, que estem en guerra, que no hi ha novetat en el front i altres frases que estarien millor a una pel·lícula bèl·lica, us en deixe un del poemari Correspondència de guerra. XIII Premi de poesia Paco Mollà. Ed. Aguaclara. Alacant, 2009. Aquest:
Cauen les persianes del capvespre
en el vell i amable primer món.
Els contenidors de les ciutats
com una sitja inacabable es van omplint
amb les deixalles de la gran botiga.
Pels voltants guaiten individus
sense un compte corrent que els aixoplugue
i amarrant-se la impaciència a la cintura
esperen que marxen els operaris de somriure obscé
per tal de traure els cobert i les tovalles.
Cau la nit en el deprimit tercer món
com una llosa de marbre negre,
com un teló obscur que oculta rialles enfollides,
no hi ha contenidors als pobles,
només clots d’escombraries
on es rebolquen golafres els gossos.
Regna als sembrats impassible
la dissort de la sequera,
la terrible petjada de les plagues.
La fam és un tigre a l’aguait
que no deixarà dormir ningú.
Els cayucos ancorats com balenes a la platja,
atents als seductors cants de les sirenes,
esperen passatgers que vulguen solcar el mar
a la recerca del somni que els aclapara.
Manel Alonso i Català
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!