Darrerament, tot són polèmiques sobre la llengua. D’una banda, el discurs de l’alcaldessa de Vic i tota la polseguera que ha armat. D’una altra banda, al final el Consell Valencià ha aprovat la llei de la funció pública sense blindar el coneixement del Català. Al mateix temps, cada vegada que en tenen ocasió, els qui manen o tenen bons altaveus i parlen Castellà, no perden ocasió de titllar als qui parlem Català de provincians, de xenòfobs i de tot allò que us vulgueu imaginar.
Sembla que parlar Castellà és més cosmopolita, més universal. I que aquells que no en parlen és, només, perquè encara no n’han après. I la situació és preocupant perquè entre els joves del País Valencià, per exemple, ens trobem cada vegada més amb persones que, tot i conèixer la llengua, encara que les seues famílies la parlen, ells no ho fan. La rebutgen. I això no els fa més cosmopolites, perquè al mateix temps, desconeixen qualsevol altra llengua. Ni l’Anglès, que n’estudien anys i panys i no són capaços de mantindre una conversa elemental.
Al capdavall, el que sembla és que el Català molesta. Perquè posa en evidència que els qui en parlem som “uns altres”. No som com aquells que només parlen Castellà i que estan convençuts que només aquella llengua serveix per a entendre’s a tot el món. I és aquesta diferència, la que no poden suportar. I com no tenen cap argument de pes per a recolzar les seues afirmacions, recorren a això del provincianisme, el cosmopolitisme i totes aquelles paraules que semblen tan plenes de significat i que, en el context en el què ells les usen, no volen dir res. O encara pitjor. Són un reflex del seu propi provincianisme i tancament cultural.
Davant d’aquests atacs, que tant venen de la dreta més tancada com d’aquells que s’anomenen d’esquerra, només podem mantindre’ns a la trinxera. I, de tant en tant, celebrar l’aparició d’iniciatives com la campanya JugaenValencià, engegada per un grup d’aficionats a l’esport, molts del futbol però també d’altres esports, que pretenen que dins de l’esport, el Català, al qual al País Valencià li diem Valencià, també siga la llengua dels clubs esportius. I dels terrenys de joc i del estadis. Sembla mentida la força que es pot fer només a partir de la pròpia voluntat i de les xarxes socials. I també sembla molt curiosa la dèria de moltes entitats esportives en voler fer-se presents en llengües exòtiques i llunyanes mentre menystenen la del seu propi país. Caldria plantejar-s’ho, perquè una llengua, al capdavall, representa un nombre determinat de clients potencials. Per no parlar del provincianisme que suposa menystindre la llengua del propi territori d’un equip en favor de llengües com el Xinés o l’Àrab, perquè se suposa que allà acabaran essent una entitat famosa i coneguda.
I no ens podem permetre no moure’ns per por a aquells intolerants que exigeixen que se’ls respecte el seu dret a només viure en Castellà. No es tracta d’imposar res. És tan senzill com que la nostra llengua siga igual que les altres. Al menys, a casa nostra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!