Ja fa molts anys que els estudiants adolescents han deixat d’estudiar. D’una banda perquè han vist com l’ascensor social que suposava tindre uns estudis ha deixat de funcionar. I ho ha fet perquè, com tantes altres vegades, fa anys que alimentem una bombolla. En aquest cas de títols. Estudiar a la universitat és difícil. Costa molt d’esforç, temps i també calen unes capacitats mínimes (que no són menudes) per part de l’estudiant. Això vol dir que no tothom pot anar a la universitat. Un tema a banda són les necessitats econòmiques. Mentre una persona estudia a la universitat, pràcticament no té temps per a res més. De manera que les famílies han de fer un esforç econòmic important per a sostindre un fill mentre estudia. Per a solucionar el problema econòmic estan les beques; però aquest país mai s’ha caracteritzat per invertir massa en educació, ni en investigació ni en recerca.
El que es va fer va ser crear noves universitats. Tantes com es va poder. Primer, públiques. I amb bona quantitat de graus (que abans es deien llicenciatures). Quan ja n’hi havia a quasi totes les capitals de província, van arribar les privades. perquè malgrat la gran quantitat d’universitats, els estudiants no podien cursar aquells estudis que els feien “il·lusió”. Tots recordem uns pocs anys enrere, quan tothom volia estudiar Medicina. I com era impossible admetre tanta gent en una sola branca d’estudis, van aparèixer com a bolets les universitats privades en les quals, a canvi d’unes matrícules molt elevades, amb diners torrons. O llicenciatura.
Ara mateix, ja tenim els nous metges, encara en formació, en vaga des de fa mesos. Perquè tal i com acaben, són explotats pel sistema. Han fet uns estudis llargs, difícils i força vegades cars per a trobar-se guanyant un sou de menys de mil euros al mes i amb poques perspectives de millora en uns quants anys.
D’altra banda, tot el conjunt d’universitats té una dimensió colossal. Molts departaments amb molts professors que no tenen prou alumnes per a justificar la seua existència. Per aquesta raó, necessiten molts alumnes. Tants com siga possible. Perquè sense alumnes, determinats departaments es poden haver de tancar. I això suposaria enviar a l’atur a molts professors que, en el seu dia, varen optar per accedir a unes universitats que acceptaven quasi tothom que s’hi presentava. Els millors, els bons i també molts mediocres.
Per aquesta raó, aquells famosos exàmens de Selectivitat han anat baixant de nivell cada vegada més. Malgrat la propaganda al voltant del mite de la seua dificultat, el cert és que són uns exàmens que aprova molt més del noranta per cent de l’alumnat.
De manera que la pressió per tal que els alumnes arriben a la universitat ja fa anys que es va traslladar als instituts de Secundària. En primer lloc, es van unificar tots. Els antics instituts de Batxillerat i els de Formació Professional. Abans, els primers estaven adreçats a aquells alumnes que volien acabar anant a la universitat, mentre que els segons triaven alumnes que volien aprendre un ofici.
El problema dels instituts de Formació Professional era doble: d’una banda, com els estudis professionals són cars, l’administració oferia molt majoritàriament els estudis d’administració (despesa mínima llapis i paper); però pocs estudis de fontaneria, d’electricitat, d’electricitat i les seues variants, de fusteria… perquè tots aquests exigeixen despeses de materials costosos. Com molts estudiants no volien anar als instituts de Formació Professional, es van baixar els requisits per accedir-hi.
Però quan es va implantar la ESO definitivament, tots es varen igualar. Qualsevol institut era igual a un altre. I fins els setze anys, el programa era el mateix per a tots. La ESO: Educació Secundària Obligatòria.
Aquesta versió del “cafè per a tothom” fins els setze anys va originar de seguida que aquells alumnes que no tenien interès per estudis teòrics es despenjaren de la resta. La solució va ser rebaixar els continguts acadèmics. Però que es passe de tota la Literatura Espanyola a només deu autors no evita que algú sense interès per la lectura es deixe d’avorrir a classe de Literatura Espanyola. O de Matemàtiques o d’Anglès.
Així, a poc a poc s’han anat rebaixant els continguts en totes les matèries. Però no s’ha aconseguit que tots els joves de quinze o setze anys arriben a uns mínims coneixements. Perquè algú a qui li interessa treballar a una fusteria ha de fer el mateix que algú a qui li interessa la Física o la Biologia? I si això passa per estudiar Història d’Espanya o Literatura, doncs l’ambient d’estudi a les aules ha d’anar enrarint-se. El resultat és que, malgrat tot, un percentatge elevat d’alumnes abandona els estudis sense arribar a cap titulació.
La solució passaria per diversificar els currículums; però això topa amb l’afany tan espanyol d’uniformitzar-ho tot. De manera que la solució que s’ha trobat és molt diferent. Cal trobar algú que tinga la culpa dels mals resultats d’un sistema encarcarat i ineficient. I que no siguen els responsables, per descomptat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!