La setmana.

En molts pocs dies, s’han produït una sèrie d’esdeveniments que semblen accelerar-nos de manera terrible.

D’una banda, s’ha declarat l’estat d’alarma. Però ja no està el ministre Illa de comandament únic. Ara, cada comunitat sembla que s’apanyarà pel seu compte. Això sí. El parlamento de Madrid, el que es veu que és més de veritat que els altres, l’ha aprovat fins el nou de maig. Allò que diu que diu la constitució de que cada quinze dies s’ha de renovar l’autorització es veu que ja no compta.

Però just demà farà una setmana, el presidente del gobierno (i senyora) se’n van anar de viatge a fer-se fotos al Vaticà. I allà es van retratar sense careta, sense distància de seguretat i sense cap més protecció que la fe en que no s’empestarien o empestarien el propi Papa Francisco.

De sobte, s’acaba el judici al major Trapero (comandament en cap dels Mossos d’Esquadra fa tres anys) i va i l’Audiència Nacional l’absol. A ell i a la resta d’encausats. Pels mateixos delictes pels quals els presos polítics duen tres anys tancats amb pany i forrellat.

De seguida, però, la Guàrdia Civil organitza una mega-operació per a detindre vinga gent acusats de negociar amb els russos l’arribada de 10000 soldats per a defensar a una Catalunya independent. Entre altres versions més estranyes, encara. Tot plegat ha ocasionat una topada diplomàtica amb Rússia, que ja veurem com acabarà. Potser la operació fora llançada per a tapar l’enrenou que la nit abans, quan ja estava declarat l’estat d’alarma i no es podien fer reunions de més de sis persones, més de vuitanta es van reunir per a celebrar l’aniversari de El Español, el periòdic (que es veu que es publica amb periodicitat) de Pedro J Ramírez. I allà, no hi havia ni caretes, ni fins a sis persones, ni distància de seguretat ni res. No només. Hi havia quatre ministres, entre els quals el de Sanitat. El mateix Illa que ja no comanda l’estat d’alarma i que tanta inutilitat va demostrar en la primera onada.

El més cridaner del sopar, a mi em va semblar el lloc, d’un barroc daurat que em recorda les més enfarfegades sales de ball de la família Romanoff. També són memorables els discursos dels presents. El cas és, però, que cap de tots els ministres ha dimitit, per incomplir les normes de l’estat d’alarma. Avui, de passada, un jutge ha determinat que la Caixa (una que finançava el sopar dels daurats) el banc de Santander i Bankia, han de cobrar més de 1300 milions d’euros com a indemnització del projecte CASTOR. Que el van finançar o el van fer perquè van voler i si els va anar malament, en un mercat lliure doncs haurien perdut els diners i en paus. Val a dir que el constructor del CASTOR, Florentino Pérez, també estava al sopar.

Mentre tot això passa, l’hostaleria en general i en especial el món de la Cultura agonitzen sense remei, rodejats per les mesures de seguretat contra un virus que consideren que anar al teatre o a un concert és molt més perillós que pujar a un autobús o a un metro atapeïts per anar a treballar.

Però a Vila-real, que fa poc varem tindre una plaça de bous que ja va donar que dir, ara tindrem, al mateix lloc, una fira amb atraccions per a xiquets i grans. Des de els autos de xoc fins el tren de la bruixa, passant per totes les atraccions imaginables. Segur que també donarà que dir. Però els firaires argumentaran, amb bon criteri, que ells també han de viure.

Què més, pot passar en una sola setmana? Doncs que demà s’entregaran els premis literaris Ciutat de Sagunt. Pereò d’això ja en parlaré demà.

Afegeix un comentari