Al voltant del reciclatge. Els tetrabrics.

Inventats fa quasi seixanta anys, els tetrabrics són un dels envasos més habituals per a líquids: llet, sucs, vi… quasi qualsevol líquid ens el trobem envasat en aquest tipus de recipient. La veritat és que té avantatges. És lleuger, resistent, permet un bon emmagatzematge (sense buits entre els envasos) i conserva molt bé els aliments. Aquests són els seus avantatges. Al mateix temps, però, és un envàs complex. Qualsevol tetrabric està format per tres materials diferents: Polietilè (un plàstic; el mateix que s’usa en les bosses de plàstic que ens donen al supermercat); alumini metàl·lic (un metall lleuger) i cartró. Per cada envàs, hi ha un 75% de cartró, un 20% de plàstic i un 5% d’alumini. De dins cap a fora, hi ha dues capes de polietilé, una capa d’alumini, una tercera capa de polietilé, una capa de cartró d’alta qualitat i una darrera capa de polietilé. En total, sis capes una damunt de l’altra. El polietilé fa impermeable l’envàs. El cartó li dóna rigidesa i l’alumini aïlla el contingut de la llum i dels gasos.

El problema es planteja a l’hora de reciclar aquests materials, perquè no són senzills de separar. Un procediment consisteix en triturar-los i deixar-los en remull. Així s’aconsegueix separar el cartró. Un 75% del pes. Però per a la resta, el problema no és tan senzill. Es pot triturar l’envàs, escalfar-lo fins que el plàstic es fon (reblaneix a una temperatura una mica superior als 160º) i convertir-lo en un material dur i modelable que es pot aprofitar per a fer mobles, per exemple. Però clar; cada any s’utilitzen quasi 2.000.000.000.000 d’envasos d’aquests. Amb una mitjana de 45 grams, això suposa 90 milions de tones de residus. Massa per a fabricar mobles. Hi ha també la possibilitat de, una vegada separat el cartró, escalfar en absència d’oxigen la resta fins que el plàstic es vaporitza. Llavors, l’alumini queda lliure. Aproximadament, un gram i mig d’alumini per envàs.

Però clar; tots aquests procediments són cars. Tenen un cost econòmic que ha d’assumir algú. Fins fa poc, el problema era relativament senzill. Xina comprava les deixalles europees i allà ho reciclaven tot. Ells necessitaven matèries primeres i les deixalles en són una bona font. Però des de fa un parell d’anys, es veu que ja són tan rics com nosaltres (com a mínim) i ja no volen més deixalles. De sobte, Europa en general, i Espanya en particular, s’han trobat sense possibilitat de reciclar res. I es veu que el que es fa amb els tetrabrics és recuperar el cartró d’una part dels envasos i la resta, abocar-la a algun lloc. Fins i tot sembla, segons Greenpeace, que es fa en abocadors il·legals.

El pitjor de tot és que reciclar ens permetria disposar de matèries primeres a bon preu i de bona qualitat, mantindre el nostre entorn net d’uns residus que només generen problemes i crear llocs de treball i riquesa. Però com tot, requereix una inversió inicial. Una inversió que els responsables deuen considerar com una despesa. I així anem. Fent veure que fem.

Afegeix un comentari