Fa uns dies, va aparèixer un informe de Greenpeace sobre Ecoembes que va alçar una certa polseguera. Tanta, que Ecoembes va respondre, ofesa; però no va rebatre els arguments. Venia a dir que no es pot fer desconfiar la gent, perquè és bo tindre’ls avesats a reciclar. L’informe tractava sobre els plàstics i els tetrabrics. Però hi ha un altre àmbit en el què Ecoembes també es fa càrrec del reciclatge que sempre m’ha cridat molt l’atenció. Els vidres.
Tots coneixem els contenidors per a vidre. Són de color verd, són forts i rígids I tenen una forma aproximadament cilíndrica amb un cúpula semi-esfèrica. Popularment, hi ha qui els coneix com a iglús. I allà va tot el vidre. Pots de conserva i ampolles de tota mena, mida i color. I justament aquest, el color, és un detall important.
D’entrada, hem d’advertir que el vidre és un producte car. Energèticament car. Val a dir que està format, bàsicament, per arena de sílice fosa. Però el diòxid de silici, té una temperatura de fusió propera als 2000ºC. De manera que al quars en pols, se li afegeixen petites quantitats de sals de sodi (tampoc massa perquè faríem un vidre de baixa qualitat, que es dissoldrien amb facilitat. I sals de calci. Que milloren el problema de la solubilitat. Aquests dos òxids, el de calci i el de sodi, s’anomenen “modificadors de xarxa. I aconsegueixen, fonamentalment, rebaixar la temperatura de fusió del diòxid de silici. Amb tot, per a vidres normals i corrents, d’aquells que s’usen per a fer ampolles i pots, la temperatura de fusió no es pot rebaixar dels aproximadament 800ºC.
D’altra banda, val a dir que quan es fonen tots aquests materials, el que s’obté és una pasta força viscosa que es treballarà en calent fins a donar-li la forma que es desitja. Als vidres, a diferència de la resta de productes ceràmics, se’ls dóna la forma desitjada en calent i després es refreden. La resta de productes es modelen en gelat i després s’escalfen. En conjunt, cal escalfar la barreja de matèries primeres fins a una temperatura de fins a 1100ºC i mantindre-la per damunt de 700ºC, com a mínim uns quants minuts. Això, que en bona mesura es fa cremant gas natural, implica una despesa energètica molt gran.
Els vidres, d’altra banda, són materials amorfs. No tenen estructura cristal·lina com sí que la tenen els cristalls. Amb tot, la seua estructura s’assembla força a la del diòxid de silici, que té diverses estructures depenent de la temperatura. La gràcia dels vidres està en refredar-los abans no tinguen temps de cristal·litzar. Amb això se’ls pot donar la forma que es vulga (de pot a ampolla, passant per figureta com aquelles de Murano, per exemple).
Finalment, per obtindre altres propietats, se’ls poden afegir altres òxids; de bor o d’alumini, per augmentar la resistència al xoc tèrmic (variacions sobtades de temperatura) o la resistència química. També se’ls pot afegir altres òxids per a millorar propietats concretes: el de cobalt, per a tintar-lo de blau, el de manganès, per a fer-lo marró, el de ferro, que el torna verd, o el de plom, que augmenta el llustre, l’índex de refracció i el color dels òxids colorants (els vidres de gran contingut en plom són, per exemple, els vidre de Bohemia).
El cas és que tots hem observat que hi ha vidres incolors, verds i marrons, en general. La diferència rau en les matèries primeres. El principal problema si volem obtindre un vidre incolor, com el dels pots de conserva, és aconseguir que no hi haja cap òxid que el tinte. El més freqüent és el de ferro, que proporciona una coloració verda. De fet, si ens fixem en un vidre incolor i el mirem de través, sempre el veurem de color més o menys verd.
I arribem, per fi, a allò que em sorprèn dels contenidors de vidre. Allà s’hi recullen els vidres de qualsevol color. Com que en el procés de recollida els trenquen els envasos, els vidres de diferents colors es barrejaran irremeiablement. De manera que el vidre incolor, que és més car perquè les matèries primeres sense impureses són més escasses, es barreja amb el vidre de color marró i verd. En altres països hi ha contenidors per a cada color de vidre.
Però hi ha un altre detall que encara em resulta més sorprenent. Una bona part del vidre que diuen que es recicla, són ampolles d’aquelles “no reutilitzables”. Però el cas és que es podrien reutilitzar. És el que passava fa anys amb les ampolles de coca-cola. Es feia pagar l’envàs i es retornava quan es retornava l’ampolla. Ara mateix, a Alemanya, els supermercats tenen uns classificadors automàtics des envasos de vidre. Tu hi arribes, els vas posant pel forat i, en acabar, et donen un val per l’import dels envasos. Tant és un pot de vidre d’espàrrecs com una ampolla de cava.
D’aquesta manera, s’aconsegueix estalviar uns recursos energètics importants. I, de passada, estalviar emissions de diòxid de carboni. Ací, no. Continuem fabricant ampolles i pots i tirant-los a un únic contenidor de color verd. Ens comportem com a rics sense ser-ho.
Un altre dia, parlarem dels tetrabrics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!