Des de la Plana

Josep Usó

29 de setembre de 2020
0 comentaris

Alejandro Usó.

Avui ha mort Alejandro Usó. Tenia noranta-tres anys. Era el fill més jove de Manuel Usó Jarque, l’alcalde”ulleretes”. Professor mercantil, Alejandro també era conegut al poble per haver segut molts anys el gerent de “La constructora villarrealense”, nom oficial de la Bòbila, el rajolar que hi havia al solar on ara està Correus, l’ambulatori de la Bòbila, l’escola de la Panderola i un centre per a discapacitats.

A banda d’això, Alejandro també va construir, el 1957, el primer televisor que va haver al poble. I en va fer molts més. Els muntava artesanalment a casa i els venia per encàrrec. Eren els temps en els què calia esperar, quan compraves segons què. Un televisor o un cotxe. Amb tot, va arribar a muntar-ne en color.

Abans d’això, que ja només se’n recorden els més vells, llogava “picús” (pickup s). Tocadiscos no menys artesanals. La gent els duia a aquelles festes on es començava a ballar perquè les discoteques estaven prohibides. Ballar era pecat.

Esportista empedreït, va ser de les primeres persones de Vila-real que va practicar el culturisme i una mica de gimnàstica artística. Va dur amunt i avall els nadadors del poble allà on hi havia competicions (ell tenia cotxe).

Molt aficionat a la fotografia, també va fer pel·lícules familiars o de viatges des de la època del super8 fins els vídeos de fa deu anys. També tenia un petit laboratori fotogràfic, a sa casa. Amb els anys, va esdevindre un gran afeccionat als bous per la vila. Era inconfusible la seua presència allà on hi havia bous. Fora el poble que fora. Sempre hi anava amb la seua càmera de vídeo proveïda d’un suport extensible artesanal per tal de poder filmar amb relativa seguretat. Fins i tot, d’això ja fa molts anys, va anar a Pamplona a veure els “encierros” quan d’ací no hi anava pràcticament ningú.

No es va casar mai. Possiblement per això, ha segut una persona amb un sentit de l’humor molt particular i un caràcter una mica esquerp. Això li servia, en bona mesura, per a protegir-se de la seua timidesa. També li va influir el fet d’haver nascut i viscut tota la seua llarga vida a la mateixa casa. La casa del carrer Bisbe Rocamora on hi havia la primitiva Funerària san Josep, on ell muntava els picús i els televisors, on tenia el laboratori fotogràfic.

No només el vull recordar per això. També era el germà menut de mon pare,  el meu padrí i el del meu fill major.

PS: Els darrers anys de la seua vida, afectat per una greu malaltia, els ha passat a una residència. Domusvi, d’ací del poble. I els darrers dies, ingressat a l’hospital de la Plana. Vull agrair públicament al personal de tots dos llocs el tracte que li han dispensat mentre l’han tingut al seu càrrec. Han fet el que han pogut per ell; li han dedicat una atenció exquisida i han evidenciat una humanitat que no es troba a tot arreu.

Al capdavall, però, hi ha una dita popular que diu que “De vell, ningú passa”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!