D’una banda, estem envoltats d’activitats delictives d’alt nivell. El Rei Emèrit fuig per amagar-se de la justícia suïssa, que l’empaita per blanquejar diners de procedència més que dubtosa. El Tribunal Suprem està a punt, si encara no ho ha fet, d’inhabilitar a un president de la Generalitat per no despenjar una pancarta. Els casos de corrupció de tota mena són tants que ja no en fem cas. Però ha hagut un crim que ha colpit tothom.
A Almassora, uns pares sembla que han mort el seu fill de deu mesos. Pel que sembla, l’han colpejat contra els barrots del bressol amb tanta força que, entre altres lesions li han provocat la fractura del crani i la criatura ha mort a l’hospital general de Castelló. Allà hi va arribar després que els pares el dugueren al centre de salut indicant que els havia caigut del bressol a terra.
I des d’ací, els aspectes curiosos de la notícia. El pare està detingut i la mare també, ingressada a un centre de menors. Perquè el pare només té vint anys i la mare disset. Ella és adolescent i ell poc més. I el fill ja tenia deu mesos. També sembla que els serveis socials havien intervingut abans en la família, perquè justament el comportament dels pares era més el de dos adolescents que de persones adultes.
Tothom estem d’acord en el fet que el que ha passat no és només una tragèdia. És una barbaritat. Però és una barbaritat que, fins a cert punt, era previsible. Fa molt temps que apareixen notícies de violacions i abusos de tota mena. I els jutges tendeixen a ser molt benèvols amb els agressors. Fins i tot, ara s’ha de jutjar a un magistrat del Tribunal Constitucional per maltractar a la seua esposa. Val a dir que l’home va ser detingut a sa casa per la Guàrdia Civil, cosa que amb un magistrat del Constitucional només es pot fer si se l’enxampa en delicte flagrant.
D’altra banda, tenim un ampli sector de la població que és contrari a qualsevol mena d’interrupció de l’embaràs. Segurament, moltes d’aquestes persones seran les que ara demanarien pena de mort per al pare i presumpte homicida del fill. Molt probablement, no s’adonaran del fet que la Vida, si s’ha de protegir a ultrança ha de ser en qualsevol cas.
I, finalment, tenim un bon percentatge d’adolescents que han aconseguit, a base de la renúncia dels pares a exercir el seu paper com a tals, fer de tirans. Tenen tots els drets i molt pocs, o cap, deure.
El resultat, en aquest cas ha segut tràgic. Una criatura que no ha segut desitjada, que ha arribat perquè a l’hora de practicar sexe (altre tema és si calia a no practicar determinats actes sexuals) no s’ha pres cap precaució. Que una vegada ja hi havia una embarassada adolescent tothom va pensar que el millor era que es continuara amb l’embaràs malgrat les dificultats que planteja la convivència amb les necessitats d’un nounat amb el que els pot oferir una parella poc madura i, segurament amb poca formació professional.
I al final, una vegada morta la criatura, tothom sentirem la temptació d’acusar només a aquell que l’ha morta físicament. Ningú veurem que el problema era que ni el pare podia fer de pare ni la mare de mare. I això, que ja es podia veure molt abans del naixement, tots hem fet per a no veure-ho. Tots hem mirat cap a una altra banda pensant allò tan poc eficaç de “Déu proveirà”. Perquè molt sovint, en casos com aquests, els avis, els familiars d’una o altra banda, els veïns, les autoritats intervenen, es fan càrrec de la criatura, ajuden… En aquest cas, no ha segut així. I qui ha eixit perdent-ho tot, ha segut el xiquet. Fins i tot la vida. Ningú hem reaccionat a temps i ara ja és tard.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!