Des de la Plana

Josep Usó

14 de setembre de 2020
0 comentaris

En llibertat sense càrrecs.

Les dues menors detingudes per haver, presumptament, comés una agressió racista al metro de Madrid en contra d’una parella de sud-americans, han quedat en llibertat sense mesures cautelars. Per la seua banda, la presidenta de la comunitat de Madrid, ha fet un discurs en la primera sessió del debat sobre l’estat de la nació, on ha dit que el veritable problema són les addiccions. A les noves tecnologies,  a les drogues i també a la desintegració familiar.

Més enllà de les seues paraules, el que sembla clar és que el nostre sistema educatiu produeix un bon percentatge de joves amb molt poca preparació. Perquè el programa és el mateix per a tothom fins els setze anys. Probablement, la única raó per a que siga així, és estalviar diners.

Com molts alumnes, molt abans d’aquesta edat ja tenen clar que a ells no els interessa una formació teòrica i abstracta, deixen de treballar. I suspenen. I d’això en diem “fracàs escolar”. No els oferim, per exemple a partir dels dotze, els tretze o els catorze anys, la possibilitat d’accedir a uns ensenyaments més aplicats. Mòduls professionals que els convertirien en persones amb ofici: fusters, lampistes, electricistes, paletes… professionals que tindrien un mercat laboral important. Només heu de comprovar el que costa que us arribe el lampista, o el fuster, quan el necessiteu a casa.

Això no es fa. En bona mesura, el que es promou són uns mòduls de formació professional bàsica que ofereixen molt baixa preparació i que es destinen a aquells estudiants que “no volen estudiar”. I que, al final, ofereixen la mateixa titulació que a la resta. Val a dir que en el darrer curs, calia obtindre una nota igual al 70%, per a obtindre el graduat en secundària per aquesta via. En molts casos, aquests estudiants són d’aquells que el que pretenen és no treballar per arribar al mateix lloc que la resta.

D’altra banda, pel que fa a les addiccions, només cal esmentar la infinitat de cases d’apostes que hi ha a pobles i ciutats. Especialment escandalosa és la situació al País Valencià. I val a recordar que, durant el confinament, la pròpia comunidad de Madrid va proposar ajudar a les cases d’apostes perquè tenien fortes pèrdues. Com la resta de comerciants, però d’aquells no se’n parlava.

Com tampoc se’n parla dels narcotraficants i de la dificultat que hi ha per tal d’acabar amb el tràfic i el consum. Només hem de recordar, a tall d’exemple, que en el propi vaixell ensenya de l’armada espanyola  es va descobrir una bodega farcida de cocaïna. I que, al final, els jutges no han trobat ningú a qui condemnar, per aquells fets. O del fet que tothom es passa la vida davant d’una pantalla de mòbil jugant, xarrant amb els amics o veient algun vídeo.

Si ningú reacciona davant d’aquesta realitat quotidiana, és normal que al final tinguem un percentatge de joves que no tenen cap perspectiva de futur. Veient el seu pervindre impossible,, és normal que busquen algun culpable de la situació que tenen. I a tothom (o quasi) els sembla bé que siga algun col·lectiu feble. Com els immigrants pobres. El fenomen no és nou; però és ben lamentable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!