Avui és primer de setembre. I, com a docent, el primer dia de feina presencial. Hem anat al centre a veure com està tot. Què s’espera per a l’inici de curs. Hem de recordar que el proper dilluns, d’ací a sis dies, ja vindran els primers alumnes. I val a dir que les sensacions no són massa bones. D’entrada, l’equip directiu no ha pogut descansar massa. Han hagut d’anar presencialment al llarg del mes d’agost, mentre que els nous professors assignats al centre, ho van ser el trenta-un de juliol (a primera hora de la vesprada). Tots aquests s’han vingut a presentar avui. I, de passada, hem pogut veure com han quedat les aules de cara a l’inici de les classes.
El primer problema rau en que l’institut (el centre és un institut) està pensat, calculat i construït per a uns sis-cents alumnes com a màxim. I n’hi ha matriculats uns nou-cents. Si es té en compte que ara no en poden haver més enllà de quinze o vint per aula, no caben. De manera que, descomptant els alumnes de primer i segon de ESO que hi aniran tots els dies, i els de segon de Batxillerat que també, la resta, aniran a classe en dies alterns. Això, s’haurà de compaginar amb allò que ja no recordava ningú de que, com que el curs passat es van deixar de donar matèries noves a partir del confinament, el 13 de març, caldrà implementar alguna mesura per tal que els alumnes “recuperen” allò que mai se’ls ha ensenyat.
Però no només. Com que hi ha molts alumnes i espais limitats, totes les aules, totes, s’usaran com a aula. Absolutament totes. Aules de tecnologia, tallers, laboratoris, aules de música i de dibuix. O la biblioteca, també. O el gimnàs. Qualsevol espai on es puga encabir persones, serà una aula. D’això se’n ressentirà la qualitat de l’ensenyament. No es podrà sentir música a la classe de música, no es podrà dibuixar o modelar a les aules de plàstica malgrat es faça el Batxillerat de Arts, o no serà possible fer cap mena de pràctica de Física, Química o Biologia, per exemple. Com les classes de Tecnologia, que també seran teòriques. Quin remei!
Al menys però, una cosa ha quedat clara. Els alumnes de primer i segon de ESO, els més joves, s’hi estaran la jornada completa, al centre. Perquè en realitat, la funció de un institut per aquestes edats és en primer lloc assistencial i no educativa. Del que es tracta és de tindre els fills en algun lloc per a que els pares que encara tinguen feina puguen anar a treballar. Tota la resta, paraules que sonen bé per a que els polítics de torn puguen dir que fan les coses ben fetes.
El problema gros, però, no es plantejarà avui. Apareixerà quan hi arriben els alumnes. Uns alumnes que s’han passat sis mesos sense anar a classe. I es trobaran obligats a mantindre unes distàncies molt grans, durant moltes hores, i a atendre, al mateix temps. I amb careta. Per moltes normes que es vulguen establir, és literalment impossible que es puga aconseguir que ningú s’arrime a un altre. I amb tanta aglomeració de persones, (siguem generosos 500 persones), durant sis hores cada dia.
I clar; quan aparega algun cas, caldrà aïllar els alumnes d’aquell grup. Però, i els professors que donen classe a aquell grup? Perquè tots els professors d’un institut, tots, donen classe a molts grups diferents. És com són les coses. Si es donen de baixa uns pocs professors, s’aturarà tot.
Per si de cas els equips directius no tenien prou feina, avui mateix, el programa informàtic de la Conselleria, segurament per una errada, ja permetia als pares i als alumnes veure els seus grups amb les seues optatives i els professors… Però molts d’aquests professors encara no han segut donats de alta i són dels curs passat. Una bona manera de desinformar i crear un cert caos. I vinga pares i mares cridant a reclamar que no volen que el sue fill vaja amb fulanito o que tinga d’optativa Francès… (quan encara no estan els grups tancats, que encara hi ha que matricular més alumnes i s’estan matriculant avui i demà). Però ja veuran que ningú arribarà ni tan sols a disculpar-se. De dimitir, ja ni en parlem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!